La República

 El passat és un país estrany, on a vegades hi floreixen flors perdurables. Hi ha dates que queden, malgrat tot, i que sorgeixen periòdicament entre els altres números més burocràtics del calendari. Són dies que brillen amb color propi, perquè l’status quo dominant no ha permès ressaltar-los amb el vermell de les festes de guardar. El 14 d’abril és una d’aquestes jornades lluminoses que celebrem tots els que encara creiem en el progrés de la raça humana, en la justícia i la llibertat.

El 14 d’abril de 1931, dos dies després d’unes eleccions municipals en les quals guanyaren les forces republicanes, a Madrid, i també a Barcelona, es proclamà la república. Fou un jorn d’alegria general, durant el qual s’enarboraren les banderes dels principis fonamentals sobre els quals altres països d’Europa i d’Amèrica havien començat ja feia molt de temps a construir el fonaments del món modern. S’hi arribava tard, però amb entusiasme es podria anar més lluny encara.

Després de setanta-nou anys ja han desaparegut gairebé tots els protagonistes d’aquells fets i molts dels simples testimonis també. Queden encara, això sí, alguns dels que van viure la gran tragèdia de la guerra civil posterior, de la qual en foren responsables –no ho oblidem– els elements reaccionaris que sempre havien dominat el nostre país i que encara ara, com una rèmora endèmica, continuen pul·lulant lliurement entre els estaments judicials, eclesials i polítics.

Però, igual que el temps, la història és imparable i arribarà novament la república, perquè una democràcia no es pot entendre de cap altra manera. El poder ens ha de pertànyer a tots i s’ha d’exercir en benefici de tothom. Hem de reconèixer que actualment vivim en una situació de democràcia de fet, però la democràcia, per a un republicà, és el mínim denominador comú i la república el màxim desitjable, per tant segur que tots els que ens sentim republicans continuarem lluitant per assolir-ho.