Hi ha pobles que semblen haver sorgit de les entranyes de la terra, que adopten els colors, les formes i les olors del paisatge que els acull. Garriguella és d’aquesta mena i quedaria totalment amagat en una mena de llimbs sinó fos per un cel blau que retalla minuciosament la silueta tortugada de les cases i de l’església.
El poble s’alça tímidament sobre un lleu promontori a la falda de la serra de l’Albera, rodejat de vinyes ordenades i frisoses, d’oliveres retallades i pacients, i camps de cultiu d’un verd gairebé exagerat, producte d’una primavera que ja ha cobert pràcticament tot els racons del territori.
Un campanar octogonal de pedra fosca i arrugada, sembla el coll d’una tortuga que treu el cap de la closca per comprovar que el cel encara resta incommovible en el seu lloc. El temple acull sobradament un grup de feligresos que es reuneix cada diumenge per escoltar el sermó del rector i per comptar les cadires que van quedant buides a mesura que les campanes toquen a mort.
Els horts entre les cases alimenten amb aigua de pou arbres fruiters i hortalisses, entre fileres de xiprers que intenten punxar com poden uns núvols esverats per les tramuntanes. Dues rastelleres de plàtans han quedat com a vestigi d’una època en què les carreteres si no eren indrets més civilitzats, com a mínim ho semblaven.
En un balcó de la plaça han tret mantes i edredons per airejar després d’un llarg hivern. Sota les balconades les orenetes van traginant enfeinades i, a l’entrada d’un establiment, un Sioux de cartó pedra està a punt de començar una dansa guerrera.
0 comentaris:
Publica un comentari