Garrigàs és un poble de pagesos pràctics i treballadors, instal·lats en un paisatge de camps d’or; d’un or que verdeja sota l’atzur immens d’un cel impol·lut.
El Fluvià s’escola sobre una terra flonja, entre Arenys d’Empordà i Vilajoan, i el terme municipal l’acaba de travessar l’autopista i la via del ferrocarril. Una munió de cases de pagès colonitzen un territori que fa l’efecte d’haver esclatat entre tots els colors possibles de la primavera. Els marges puntejats per una verola de roselles obren pas feixugament als camins, que menen d’una casa a l’altra, entre els nòduls d’intersecció d’un país pensat en xarxa.
Vora un cementiri de murs blancs immaculats, el campanar rabassut de l’església de Sant Miquel ensenya dos grans finestrals, habitats per coloms i campanes. Just a sota del cloquer la porta del temple sembla voler-se amagar darrere de dues immenses palmeres, que esperen eternament l’arribada del Messies amb els seus grans palmons estesos, com les mans molsudes i aspres d’un pagès que sembra. Darrere l’església, en la llunyania i gairebé confoses amb el blau del cel, unes muntanyes encara lleugerament enfarinades ens recorden els límits d’una comarca que si no fos així semblaria infinita.
Als peus del poble un abocador selectiu de residus, lleugerament incontrolat, deixa anar una fortor de podridures i un safareig comunal completament abandonat, poblat per petites granotes que salten entre l’aigua verdosa, recorda probablement als pagesos moderns una altra època, molt llunyana, en la qual encara no existien les màquines de rentar roba.
0 comentaris:
Publica un comentari