Com en un canal que flueix mansament entre els camps, condueixo per una carretera navegada per ciclistes i camionetes de repartiment. Al fons una claror molt prima, però sense limitacions, sembla voler sorgir tossudament d’un horitzó infinit, gairebé pla; i el panorama, miris cap on miris, és com l’invent foll d’un pintor de paisatges amb un excés evident de grocs llimonats i de vermells sanguinis a la paleta.
El terme municipal de Fortià és un pedaç de terra sargit de xiprers, sota un cel febrilment empordanès. Entre camps que ja han florit amb els primers dies de la primavera, s’alcen arbres despentinats per la nevada de les darreries d’hivern. Un gat ros, amb un esquellerinc daurat penjat al coll, que delata la seva pertanyença a una casa bona, em mira amb els mateixos ulls petris d’un lleó de pedra artificial que algú ha palplantat per fer guàrdia d’honor, sobre el pedestal de rajols eternament sense arrebossar que aguanta la porta d’un pati.
Flanquejada per dues robustes torres guarnides de gàrgoles i de merlets, la porta de l’antiga església de Sant Julià sembla esperar encara la tornada algun dia de la reina Sibil·la. Un estol de coloms sobrevola constantment el poble deixant lleus petjades en el cel i, mentrestant, dos rucs de llargues orelles, tancats en un clos amb pastura, es deixen fotografiar amb estudiada manyagueria pel primer que passa. Una colla de forasters, seguint les traces que deixa en l’aire un forn de llenya, fan via cap a la fleca per a comprar coca de pa i brunyols de quaresma ben ensucrats que segurament no arribaran indemnes a casa seva.
0 comentaris:
Publica un comentari