Forallac és un invent feliç de la toponímia administrativa baixempordanesa. Són uns pobles agrupats a l’empara de tres síl·labes sonores: “fo” de Fonteta, “ra” de Peratallada i “llac” de Vulpellac, tres pobles de pedra picada que comparteixen nom i s’estenen suaument entre els replecs d’una plana aturonada, coberta de verd i de blau i salpebrada amb els ocres dels veïnats i de les cases de pagès.
A Fonteta encara hi sobreviu una carreta sota un porxo i un pou amb corriola. Un gat vigila amatent unes gallines que mengen fulles d’escarola en un corral i dos gossos juganers van corrent amunt i avall pel carrer. Mentrestant una altre gat –o potser és el mateix?– em vigila assegut sobre la pedra esquerdada d’un balcó.
De Fonteta a Vullpellac han plantat plàtans a la vora del camí. A mà dreta, al fons, s’estenen altes pollancredes i a l’esquerra uns pins amaguen les xemeneies de La Bisbal. Darrere d’una rotonda apareix el prim campanar de Vullpellac, coronat per dos petites campanes que pengen d’un forjat de ferro i dos campanes més vigilen entre els merlets, com dos amatents soldats de bronze.
Uns marges completament enfarinats de flors blanques em condueixen fins a Peratallada, que, com el seu nom indica, és un poble tallat directament a la roca viva. Allà tot sembla de pedra, les voltes de la plaça tenen un aire de coves paleolítiques, fins i tot un gos que dorm al mig del carrer s’ha transmutat del mateix color que els carreus. Tot ha quedat atrapat per la pedra i només tres xiprers, que sorgeixen d’un vell cementiri a redós de l’església, semblen voler fugir cap al cel.
0 comentaris:
Publica un comentari