FONTCOBERTA, L'EST DE L'EDÈN

Tot comença i acaba a Melianta, a l’est de l’Edèn, entre aires d’urbanització, cases ocultes darrere de tanques de xiprers retallats com la barba del clergue Eldefred, que un dia heretà aquestes terres dels seus pares.
Els cables del telèfon s’abracen de pal en pal, sobre els automòbils que reposen en el llindar de les voreres. Quan acaben les cases, darrere d’uns pins i unes alzines, esclata un paisatge rural en tot el seu esplendor. El sol espetega contra els vidres del cotxe i al fons es dreça un campanar esvelt, rodejat de camps d’un verd perenne. Una creu vigila l’entrada de la vila, entre murs de pedra picada i heures endèmiques.
El poble sembla estar compost únicament per una escola, una església i l’ajuntament, on hi oneja a contrallum, la senyera dels reis catalans. El Garrumbert marca un límit que no he de travessar, més enllà s’amaguen les cases de Vilavenut però giro per tornar a imbuir-me de paisatge, de marges verds i arbres solitaris.
Avanço un ciclista enfundat amb el mallot de les grans curses. La carretera serpenteja amb vida pròpia, entre senyals abstruses que intenten explicar l’inexplicable. Les cases de pagès em miren amb ulls mig aclucats i les granges de porcs s’amaguen avergonyides darrere de les bardisses. Passo la cruïlla de Centenys i la ciutat jardí de Melianta torna a aparèixer als meus peus, enfarfegada de rotondes. Els seus habitants resen cada diumenge en una capella construïda segons els plànols dels arquitectes Jeroni Moner i Jep Riera i van a dormir acomboiats pels gemecs somorts de les noies de l’Edèn i dels seus clients complaguts.