Una carretera rodejada de camps delimitats per arbres centenaris i construïda en una època remota en què encara no s’havia descobert que la línia recta era la més curta entre dos punts, et porta lentament cap al poble .
A mà dreta la carena del Montgrí sembla la silueta del bisbe Arnulf, jacent sobre la vànova de retalls verds i ocres del Baix Empordà. Al fons els Pirineus, tocats per les darreres neus de la temporada, semblen un llenç emblanquinat amb calç viva. Les cases de pagès dipositades desordenadament entre els camps, alcen els seus murs daurats per la llum del migdia. Després d’un turó coronat per alts xiprers apareix el poble, sota un cel immens clapejat per uns núvols prims que sorgeixen de ponent, que és cap allà on mira el campanar d’espadanya de l’església parroquial, que consagrà l’any 965 el bisbe Arnulf, quan encara no jeia eternament amb els peus cap al mar i Llabià era encara més important que Fontanilles.
La porta de l’església està envoltada d’un aire aclaparadorament pagesívol, gairebé íntim. Des d’allà el paisatge s’estén generosament miris cap on miris. Torroella sembla un vaixell avarat sota el rocam del Montgrí i els arbres fruiters deixen caure de mica en mica els pètals de les seves flors com una nevada subtil, que es diposita sobre una placa de ferro que fixa per a la immortalitat el nom d’un trompetista. Un gat immòbil em mira amb uns ulls expectants de color verd i un sorollet d’aigua envolta la font a prop de la plaça de l’ajuntament, que descansa envoltada d’obres i de la presència callada de l’escola, obra d’un arquitecte racionalista.
0 comentaris:
Publica un comentari