Sobre un pujol que en una altra terra seria discret, el Far d’Empordà aquí s’alça sense competència possible. És com una nau immòbil que navega solitària enmig dels camps de la plana, sortejant carreteres sinuoses i pals relligats amb fils de tota mena, que intenten, a la vegada, lluitar contra la força del vent i dels immemorials capricis del cadastre.
L’ombra dels arbres es projecta directament sobre les pedres blanques de l’església de Sant Martí i uns núvols també de color blanc, arrodonits com grans molles de panet de Viena, acaben d’emmarcar la silueta poderosa de l’antic temple guerrer.
Els teulats de les cases més velles, d’un color ocre gastat, s’escampen al voltant del turonet. El constant traginar del polígon industrial queda lluny i la remor de camions de Vilamalla, que entren i surten constantment de l’autopista, encara més. Figueres amaga discretament la seva silueta de blocs quadriculats rere el Manol i, en la llunyania, les muntanyes nevades semblen llençols penjats en el terrat més alt del país.
Les carreteretes i els camins, enfonsats entre els marges, s’endinsen pels camps, com trinxeres excavades en un camp de batalla, en una guerra de desgast. Els pagesos, i els que no ho són, es passegen amunt i avall amb grans automòbils tot terreny, blindats contra les tramuntanades i altres inclemències del temps. En un marge vora el poble hi reposa des de fa dies la víctima de la darrera escaramussa: un gat. Al seu costat algú ha deixat una petita creu de fusta. Com en tots els grans combats de la història no hi ha temps per enterrar els caiguts.
0 comentaris:
Publica un comentari