Qui matarà el futbol?

No hi ha dia sense partit de futbol, totes les cadenes de televisió han sucumbit a aquest fenomen. El futbol, com una mena de cuc invasiu, ho ha anat colonitzant tot de mica en mica. Els jugadors són els déus d’aquesta nova religió de l’imperi i els directius els seus grans sacerdots, els que interpreten la voluntat del “soci” i dels “colors”. No hi ha dia sense futbol i sense declaracions dels uns i dels altres, tot gira constantment al seu voltant sense alternativa possible.

I, evidentment, com més futbol, més diners pels uns i pels altres. Pels que protagonitzen l’espectacle, pels que paguen amb la Visa d’Or del club i pels que lluiten pel favor de les audiències amb un producte relativament barat i assequible. El futbol ha deixat de ser ja fa temps un esport per convertir-se en un negoci, ja no es necessiten jugadors sinó estrelles i aviat tampoc es necessitarà públic ni socis, només una claca, o potser ni això, els aplaudiments seran enllaunats com en les comèdies televisives.

Cada dia hi ha més i més futbol, però com en tot en aquesta vida, les masses piquen i tot allò que puja després baixa. Arribarà el dia en què el futbol se substituirà per qualsevol altra dèria i recordaran, els que ho hagin de fer, aquesta època com la de la bogeria pel futbol. Tot passa i tot queda, alguna cosa quedarà, ben segur, però no necessàriament la part bona, perquè si alguna cosa sap fer el capitalisme és adaptar-se a les noves situacions i devorar amb avidesa tot allò que li reporta beneficis.

Ara ens sembla impossible pensar que el gran imperi futbolístic pugui sucumbir, però el futbol ha pactat amb el diable de les audiències i les audiències són volubles, aquesta generació d’apassionats pel futbol deixarà pas a una altra generació que s’apassionarà per vés a saber tu què. Qui matarà el futbol? És fàcil, no es necessita tenir cap mena de visió sobrenatural per saber-ho, perquè el futbol ja fa temps que ha signat la seva pròpia sentència de mort.