El tren circula just al costat d’un cementiri envestat per alts xiprers de color fosc.
Closa per un mur de deveses vora el riu, la plana s’escampa entre cases de pagès, edificis industrials i petits horts desmaiats per la glaçada. Els carrers del casc antic fan olor de formatge vell i l’església, entre olors de fusta cremada, encara presideix el poble.
Un estol de coloms feligresos sembla haver adoptat el color gris blavós de les pedres de la façana del temple. Allà un gran rellotge de sol competeix directament amb un altre de mecànic i un personatge obscur de mirada inquietant, incrustat en la pedra d’una casa veïna, vigila la petita plaça al costat de l’església, compta amb un gest mut el toc obstinat de les campanes i ressegueix amb la seva mirada pètria el recorregut infatigable de les ombres.
La plana està sembrada de presències recurrents, de campanars, xemeneies i algun molí de vent. A l’antiga carretera una senyora comprova el contingut d’una bústia i una motocicleta passa deixant anar espetecs de benzina.
L’escola, que obre les seves portes al camí Reial, exhibeix amb orgull els seus 75 anys amb una pancarta acolorida penjada de la barana d’un balcó. Un senyor en bicicleta, que ve de Sant Joan de Mollet, arriba pel camí de Cal Bou i passa pel costat d’un pati presidit per un gran gat, estarrufat a la vora d’una estesa de panolles de blat de moro posades a assecar.
Vora la via del tren el paisatge queda definitivament ancorat en la realitat. Els vius esperen amb anhel que els trens arribin amb puntualitat i els morts reposen envoltats d’un sotragueig etern.
0 comentaris:
Publica un comentari