El Reagrupament

Serà que ja començo a tenir una edat, però el “Reagrupament” per mi sempre serà el moviment polític fundat per Josep Pallach, dirigit a unificar les diverses corrents del socialisme català que en aquella època, d’agonia del franquisme, corrien disgregades en una constel·lació de sigles. Que ara sorgeixi de nou aquesta denominació a partir d’una escissió d’Esquerra Republicana i que, a més sigui liderada per un personatge tan gris com en Carretero, em produeix pena i desafecció.

Com hem arribat en aquest país a enlairar personatges d’aquesta mena, sense altre projecte polític que el que poden veure ells mateixos en el mirall del seu lavabo? Com pot somiar ningú que el futur de Catalunya pot quedar en les seves mans o en les del encara president del Barcelona FC? Serà que ja començo a tenir una edat, però em comença a embargar un sentiment que és una mena de barreja entre l’enyorança per un passat, que tampoc va ser perfecte, i el fàstic per un present que no és molt diferent del que ja ens havíem temut que arribaria a ser.

Ja fa més de 2.500 anys, Eurípides afirmava que el que comença malament acaba malament. No sé si això del Reagrupament tot just comença o ja s’ha acabat, però pinta molt malament, perquè de regeneració política no en té res i per no tenir no té ni vergonya. Ja em perdonarà el vell Eurípides, però el panorama polític català, a uns mesos de les eleccions, ara més aviat sembla regit per les inefables lleis de Murphy: “Tot allò que pot anar malament, va malament”.

Per un costat sorgeixen aquesta mena d’urticàries pròpies de nacions poc bregades en la pràctica política quotidiana i per l’altra apareix novament l’amenaça profundament antidemocràtica de la xenofòbia aplicada a la política. Qui recollirà els beneficis d’aquestes aigües revoltes? Segurament el més hàbil, la qual cosa no sempre vol dir el més recomanable. Sigui el que sigui, el govern que surti d’aquestes eleccions, si no canvien dràsticament les coses, serà més dèbil del que tenim ara.