El dit

Diu un proverbi xinès que quan el savi assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit. Però és innegable que hi ha dits que es fan mirar, és el cas del dit del senyor José Maria Aznar. No ho hi ha hagut, que jo recordi, cap personatge públic en la història recent d’Espanya més desagradable que ell. Aznar representa tot allò que em repugna d’aquest país i em preocupa profundament que tanta gent en el passat l’hagi votat i que tants, encara, el tornarien a votar si es presentés.

Dir que m’ha sorprès la seva gràcia de la setmana passada, dirigida a uns estudiants que l’escridassaven, és dir molt. M’hauria estranyat, això sí, si el gest hagués vingut d’algú com Felipe González, o Santiago Carrillo, o Jordi Pujol o, posats a dir, fins i tot del senyor Manuel Fraga Iribarne. Però d’ell ja no em sorprèn res. El dit del senyor Aznar, i mai tan ben dit, acaba de posar les coses en el seu lloc, per si algú encara dubtava de qui són els de la seva espècie.

La consciència de la dreta espanyola, i cada dia que passa també de la catalana, s’assembla més a la dels seus clons europeus i americans. Igual que l’esquerra en aquest aspecte, s’ha despullat completament dels seus prejudicis ideològics però per deixar-se anar en una mena de cursa de skeleton on s’hauria substituït la pista de glaç per una mena de substància bavosa produïda pel populisme, la demagògia i la xenofòbia, de la qual Aznar i el seu dit en són els representants més preclars.

Sembla mentida que qui ens va enfonsar en aquesta crisi econòmica sense precedents ara ens vulgui vendre les seves receptes per a sortir-ne, que qui va sembrar de mentides i de discòrdies el panorama polític espanyol, ara es vulgui fer valer com a salvador de la pàtria. En aquest cas, i només en aquest cas, tothom faria bé en fixar-se en el dit i no en la direcció que assenyala. Quan arribin les eleccions pensin en aquest dit, no fos cas que algú cometés l’error de tornar-los a votar.