[dilluns sense recances]

Res no existia abans de la història,
solament la buidor celestial.
Sembla ser que tot va començar
un dilluns a l’inici dels temps.
Després vingué Abel i el seu germà,
i David que derrotà Goliat.

A Babilònia van alçar torres
desafiant el vast poder dels déus
i els altius faraons del desert,
assedegats d’honor i de glòria,
intentaren transcendir en el temps,
erigint grans tombes vora el Nil.

Ulisses tornà per fi a casa,
Alexandre fundà Alexandria,
Virgili contemplà mil crepuscles,
Cèsar va morir d’un cop de daga,
caigué vençuda Constantinoble
i entre la runa s’alçà Istambul.

Napoleó arengà les tropes
als peus d’una derrotada esfinx.
Einstein va néixer, viure i morir
mentre la humanitat es desfeia
entre fang i acer en les trinxeres
i en l’horror dels camps de l’extermini.

Però inconscients del nostre destí tràgic,
tornem eternament a l’inici
i després de remoure les cendres
d’un nou diumenge sense esperances
contemplem de nou amb ulls de vidre
l’alba d’un dilluns sense recances.