Barrets i barretades

Ara és temps de barrets, els barrets tornen i cada vegada se’n veuen més pels carrers, el que fa poc temps era senyal d’extravagància ara entra dins dels estàndards de la normalitat. El que no torna és el costum de les barretades, o sigui de les salutacions a cop de barret. Generalment es va per feina i amb un “adéu” rondinejat darrere de la bufanda ja n’hi ha prou per quedar bé i que no et prenguin per un esquerp. És temps de barrets, però també de burques, tothom es vol cobrir la identitat i, a la vegada, vol ensenyar-la.

Tot s’estira i s’arronsa, tot puja i baixa, tot va i torna. Vam néixer en una època en què els joves, o sigui els que eren més grans que nosaltres, semblava que s’anessin a menjar el món. Hem crescut veient com ja d’adults se’l menjaven i ara, que ja comencen a ser vells, són majoria i es mengen tot el pressupost de la seguretat social. Aviat viurem en un país de jubilats, però a nosaltres ens tocarà continuar treballant sense poder-nos refugiar ni a Benidorm ni a La Meca.

Per no poder no podrem ni anar a sopar un dia al Bulli, ara que ja m’havia fet il·lusions que algun d’aquests jubilats d’or de la banca m’hi convidés. Doncs no, el senyor Adrià s’ha pres un parell d’anys sabàtics i nosaltres haurem de continuar menjant al bar de la cantonada. Això sí, entrepans cada vegada més desestructurats, amb truites liofilitzades, pernil dolç sense gluten, cervesa sense alcohol i un tallat descafeïnat de màquina amb llet desnatada i sacarina.

Per sort sempre ens quedarà la tecnologia que ens consola de les nostres carències i ens permet viure una vida virtual allà on ja no és possible viure la real. Escoltem música a través de l’iPod, parlem amb l’iPhone i aviat podrem llegir diaris i llibres amb l’iPad. Més aviat que tard ens pagaran la nòmina amb iEuros, menjarem iPizzes, farem l’amor amb iLovers, els nostres jubilats jugaran a iBotxes i, quan arribi l’hora ens vetllaran a través d’un iTanatos. La ciència avança que és un barbaritat, permetin que em tregui el barret...