Any rere any els Tres Reis entren a casa sense trucar. Són personatges duals, ambivalents, que ens porten allò que hem demanat i també tot el contrari. La nit del cinc al sis de gener es passegen per les ciutats i els pobles, recorren els barris, entren a totes les cases, fins i tot allà on no se’ls espera. La seva silueta inquietant, sorgida no se sap ben bé d’on, es dibuixa sobre la pols dels camins, res no els atura perquè el món en realitat està fet per esperar la seva vinguda.
Tots hem estat nens abans de ser adults i tots hem començat a pensar molt abans de començar a raonar. Tots hem estat jutjats i tots hem jutjat alguna vegada abans de reflexionar, però els reis saben molt bé el que ens han de portar perquè ells arriben sense prejudicis i se’n van tal com han vingut. Com a tots els desconeguts els mirem amb recel però també amb esperança, tanquem la porta però deixem una finestra oberta perquè puguin entrar.
Quan ens deixem vèncer pels nostres somnis, un rei amagat darrere d’una barba blanca ens deixa l’ideal de la saviesa, l’esperança de poder realitzar plenament la nostra vida, però també l’oblid que ens incapacita per recordar-la; el ros ens omple una butxaca amb la riquesa i ens buida l’altra amb la misèria; un de pintat de negre carrega en un sac el secret de la felicitat, lligat amb filferros de dolor, i tots tres ens porten i s’enduen el temps i la vida.
Els Tres Reis són una metàfora de la filosofia, de la publicitat enganyosa i de la vida en general. Sota la pluja o la neu, enmig de la fredor garratibant dels primers dies de gener, any rere any, els esperem amb candeletes enceses amb la llum potent dels ulls dels infants i els acomiadem amb aires maldestres, quan llegim finalment, al treure l’embolcall, que més enllà de qualsevol veritat filosòfica, res no funciona si les piles no van incloses.
0 comentaris:
Publica un comentari