En un racó del Golf de Roses, darrere d’una roca que vagament recorda la forma d’un cargol, s’alcen cases i casalots, hotelets i nightclubs, botigues de records i saladores d’anxoves, tamarius vinclats per les llevantades i un cementiri mariner arrebossat de blanc, vigilat permanentment per l’ombra plúmbia d’un edifici que no hauria mai d’haver estat. Però, malgrat tot, l’Escala encara omple de vida i justifica una Costa Brava esbravada ja de gairebé totes les seves essències.
Sobre el Sòl d’en Sagué, entre els carrers del Pedró, quatre parades de fruita conformen un petit mercat. La gent apressada travessa la plaça, bandejada per un vent de gener salat i feréstec que sembla sorgir del fons mateix d’un altra mena de mar, fosc i tenebrós, ben diferent del que besa les sorres d’Empúries durant els dies calorosos de l’estiu.
A la plaça de la Vila, l’ajuntament i l’església, el rector i l’alcalde, parlen eternament de les seves coses; a la platja, dos treballadors abrigats netegen la sorra de la brossa que ha deixat el temporal d’aquests dies i, mentrestant, vora el passeig, estintolat contra la tàpia del Clos del Pastor, el banc d’en Sinofós està buit. La roca del frare esguarda solitària el tràgol de les onades i la silueta llunyana del Pení que, insòlitament enfarinada de blanc, s’alça sobre una calitja lleu que dissimula com pot les façanes enutjoses de Roses.
A l’Escala el mar no és només una massa d’aigua salada, és una mena de presència monumental. Algú hauria d’haver-se alçat un dia sobre un norai del port vell per cridar: Des d’aquestes onades 26 segles us contemplen!
1 comentaris:
L'Escala forma part del meu paisatge interior des de la meva infantesa. És un lligam molt fort el de l'Escala i la meva família, des de fa molts i molts anys. El teu text m'ha portat molts records...
Per cert, el dilluns hi vaig amb els alumnes de Bat. Empúries - l'Escala.
Publica un comentari