Catalunya és un país petit, minúscul, arrapat a la carcassa ceruminosa d’una península que penja d’un continent vell i escarransit, i sobre la crosta inestable d’un planeta ceruli, que gira modestament en equilibri hidrostàtic, juntament amb set planetes més al voltant d’una esfera de plasma formada majoritàriament per hidrogen i heli, una estrella discreta que arribarà a la seva fi d’aquí 5.000 milions d’anys, per perdre’s definitivament en els racons d’una galàxia que es passeja per un univers que s’expandeix.
A Catalunya es parla una de les sis mil llengües del món. Molt probablement un dia de cada set es mor el darrer parlant d’una d’aquestes unitats lingüístiques, catalogades en l’estàndard internacional ISO 639. Segurament abans de 115 anys la llengua utilitzada per escriure aquest article ja haurà caigut definitivament en desús i aquestes paraules, que vostès ara llegeixen, només podran ser interpretades –dificultosament– per algun especialista en llengües mortes de la Universitat de Beijing.
Malgrat tot els catalans continuem bregant incansablement amb les nostres coses. Ens preocupem pels impostos que ens fan pagar, per la dificultat en trobar places d’aparcament, per la creixent inseguretat ciutadana, per la crisi financera mundial, pels resultats dels equips de futbol i per les operacions de cirurgia estètica d’una senyora malcarada que no podrà comprendre mai la utilitat de la norma ISO 639 perquè quan va anar a l’escola només li van ensenyar a comptar fins a 10.
Catalunya, aquesta terra del tripartit més dos, és com una mena de baldufa que roda curiosament sobre la tauleta raconera de la història. Sense res millor a fer en les llargues tardes d’hivern, anem estirant entre tots la corda de les nostres coses, una vegada rere l’altra. Per la desídia dels uns o per la mala traça dels altres, algun dia la baldufa caurà. Tots ho sabem, és el destí tràgic de les baldufes, però mentrestant restem embadalits contemplant com gira.
0 comentaris:
Publica un comentari