Girona és una ciutat de falses aparences, els rics amaguen la seva riquesa i els pobres exhibeixen el que no tenen. Ensenya als forasters una ciutat de postal on en realitat la gent no hi viu i oculta els seus barris replets de vida. Sota els barrets s’hi amaguen pensaments obscurs i els amants s’abracen en els pàrquings. Les muralles ja no existeixen, però encara encerclen virtualment una ciutat que viu un present eternament ofuscat darrere d’una façana de cartó pedra.
Una pluja fina de gener llisca sobre les llambordes i s’escola lentament pels embornals. El riu reflexa imatges incertes i els núvols fan més obscur un cel de tinta xina. En un bar, un televisor projecta imatges de desastres llunyans sobre els caps dels clients, que busquen la veritat oculta entre l’escuma d’una cervesa o d’un tallat i una dona que ha tret a passejar un gosset enfundat en un impermeable de color taronja, espera pacientment que l’animal acabi d’ensumar una cantonada.
Els automòbils que van i vénen tracen sorolloses línies de llum enmig dels carrers; els aparadors il·luminats de les botigues contemplen l’alè estovat dels passavolants; la porta d’una clínica espera i regula amb espasmòdic anhel el pas de la vida i de la mort i, en el portal d’un bloc de pisos, algú ja ha folrat l’entrada amb el diari del dia, que jeu estès sobre el marbre fred, exhibint la seva càrrega ja completament inútil d’imatges i històries.
Mentrestant encara plana en la meva memòria el record d’un auditori carregat de periodistes, on s’hi repartien premis i records, presidits per la imatge gràfica dels bigotis blancs i les ulleres sense barnilles de qui fou mestre dels articulistes gironins. Malgrat la pluja que cau gota a gota, encara ressona en les meves orelles la veu d’un locutor de ràdio que, amb un premi bategant encara en la seva mà, va confessar que ells es dedicaven a explicar el món i no canviar-lo.
0 comentaris:
Publica un comentari