La memòria que fotografia

La fotografia va néixer en el primer terç del segle dinou, entre vapors d’àcids i sals de plata. Durant anys aquella tècnica primigènia va evolucionar molt lentament, produint unes imatges de gent garratibada per les llargues exposicions o paisatges que semblaven habitats només per fantasmes. Entre la Primera Guerra Mundial i la del Vietnam la fotografia esdevingué un document social imprescindible, però després fou incapaç de competir contra la immediatesa de la televisió.

Ara, ja plantada en plena era digital, la fotografia va fent el que pot per aguantar la pressió de les noves tecnologies que han imposat una mentalitat de baix cost en el món dels negocis i de la cultura, que amenaça sobretot al fotoperiodisme. Però la fotografia, es vulgui com si no, ja ha quedat definitivament enganxada en l’inconscient col·lectiu. Les imatges deturades es defensen encara amb ungles i dents en un racó del ring, contra les envestides dels gegants multimèdia.

L’ajuntament de Girona ja fa temps que aposta per aquest mitjà i el seu arxiu d’imatges és modèlic en aquest sentit. Però no només es preocupen per la salvaguarda del patrimoni, que seria en tot cas la seva obligació, sinó que a més publiquen regularment l’obra de fotògrafs relacionats d’alguna manera amb la ciutat, tal és el cas recentment d’Antoni Varés i Jean Dieuzaide, que han vist reconeguda la vàlua de les seves imatges amb dos llibres d’impecable factura.

És precisament a través d’obres com aquestes que el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’ajuntament de Girona elabora el seu discurs. Actualment no podem comprendre el discurs històric sense la fotografia, que el complementa però que fins i tot l’arriba a construir, perquè ha arribat a desenvolupar un llenguatge propi que, en el llibre de Varés, es justifica totalment a través d’una cita de Milan Kundera, extreta de La immortalitat, on afirma que “la memòria no filma, la memòria fotografia”.