El resplendor

Un hotel rodejat de blancor, oblidat enmig d’una muntanya, unes passes que es dibuixen en la neu i la mirada d’un nen que comprèn l’horror. El soroll d’una màquina d’escriure omplint fulles de paper, convulsivament, totes amb la mateixa frase: “No per molt matinar es fa de dia més d’hora”. La música d’una orquestra, un ball de gala, amb parelles sorgides del no-res i un vigilant, el vigilant, que ha estat sempre el vigilant. Delbert Grady ho recorda bé perquè ell també hi ha estat sempre.

Ara farà trenta anys Stanley Kubrick va rodar Shining, El resplendor, basada en un conte d’Stephen King. Kubrick va fer-ne una adaptació molt personal, canviant detalls significatius de l’obra original. Jack Nicholson interpretà a l’inquietant escriptor Jack Torrance, protagonista d’aquest film tenebrós i claustrofòbic que esdevingué sense cap mena de dubte una obra mestre del gènere de terror. King, que va renegar-ne, deia que El resplendor era només una historieta sobre el bloqueig mental d’un escriptor.

Però el protagonisme de la pel·lícula és compartit amb Danny, un nen que “resplendeix”, o sigui, que té la facultat de comunicar-se a distància amb altres persones i de veure més enllà, cap al passat i cap al futur. A Danny li han dit que no entri en l’habitació 237, que, de fet, és el que ens han dit a tots sempre. La història de la humanitat és curulla d’habitacions 237, a Adam i Eva ja els hi van prohibir. Hem superat l’aïllament comunicant-nos a través de la xarxa, però encara ens costa mirar cap al passat i, sobretot, cap al futur.

Sí en Danny pogués veure el que ens espera en aquest any que ara comença, probablement també fugiria a través de la neu. Perquè el futur sol ser la conseqüència directa de l’acumulació de presents, de la qual en som responsables tots plegats. Aquest planeta cada vegada s’assembla més a una mena de casa habitada per una víctima del síndrome de Diògenes, on anem aplegant tota mena de coses i acumulant pors i terrors. Per si de cas aquest any evitin les habitacions 237 i no facin com jo que m’aixeco molt aviat i sé per experiència que per molt fer-ho no es fa de dia més d’hora.