Abans d’arribar al poble la mirada queda atrapada en una línia recta que parteix el paisatge, just entre els camps de terra esponjada i fresca del pla de Martís i l’embalum de la muntanya del Mont que, a la vegada, va quedant engolida lentament per un mar de núvols blancs posat a l’inrevés.
El Fluvià, que ha anat gratant la terra fins a ficar-se sota les roques, passa humilment sota un pont gris, apedaçat i tornat a apedaçar fins a conformar una silueta estranya. Al seu costat, una antiga central elèctrica que es va escrostonant de mica en mica, exhibeix discretament un rètol on assenyala el nivell fins on va arribar la riuada el 17 d’octubre de 1940.
Enfilat en un altell cobert d’arbres i canyars, Esponellà s’estén al voltant d’una antiga església, tancada a redós d’una gran porta de fusta, folrada de ferros i cancells. Un cementiri clos espera pacientment els esponellanencs que tard o d’hora arribaran i una rotonda farcida de carbasses ordena el trànsit que va i ve de Banyoles.
A la plaça de l’església les pabordesses ballen amb un tortell al braç per la Candelera i algun vell encara explica la llegenda del Baró d’Esponellà que va matar al capellà amb una ballesta, per gosar fer missa sense esperar-lo.
Al campanar de l’església, des de fa més de 250 anys, un rellotge és testimoni i protagonista del pas feixuc del temps. Invariablement, cada dia a mitjanit, un veí del poble puja al campanar per donar-li corda, mentrestant –tal com ja va comprovar Jacint Verdaguer des del Mont– les aigües estancades del riu sota el poble, semblen la fulla d’una espasa que rellueix a la claror de la lluna.
0 comentaris:
Publica un comentari