23.1.10

El fill del drapaire

En una època de grans devocions nacionalistes, Jules Renard assegurava que “la pàtria” eren totes les passejades que es podien fer al voltant del seu poble. Joan Amades, des d’aquest punt de vista, era un patriota genuí. Amades, fill d’un drapaire, heretà l’ofici patern, però no es limità a recol·lectar les andròmines pròpies de la seva activitat, sinó també totes aquelles coses que, per no ser tangibles, també anaven quedant abandonades enmig del brogit del nou segle.
Al llarg de la seva vida Amades aplegà tradicions, danses, festes, cançons i fins i tot gestos que havien passat de generació en generació i que corrien el risc de perdre’s en la voràgine d’una revolució industrial que al nostre país havia arribat sense passar abans per l’escola elemental. La cultura popular era cosa del passat, de pagesos analfabets, i anava quedant enterrada ràpidament per una vida nova que arraconava sistemàticament tot allò que no feia olor de ciutadania i cosmopolitisme.
Amades preservà, gairebé en solitari, bona part d’aquell riquíssim patrimoni comú. Aquell llegat, que nosaltres també tenim el deure de transmetre, ha quedat preservat però dins d’una bombolla, una bombolla opaca, que moltes vegades no ens permet contemplar el seu contingut i, el que és pitjor, que tampoc permet que res escapi del seu interior. Quan alguna cosa entra a dins, per sort o per desgràcia, ja no en surt mai més. És el que ha passat, per exemple, amb la sardana.
La cultura popular fou durant segles una aportació anònima que s’anava enriquint a mesura que corria de boca en boca, era com una mena d’ésser viu que creixia constantment i que evolucionava amb el pas del temps. Davant del risc de perdre definitivament aquest llegat, la societat catalana decidí hivernar la cultura popular i així és com nosaltres l’hem conegut. Ara, cinquanta anys després de la mort de Joan Amades, si ja no és possible ressuscitar bona part d’aquelles tradicions, podríem intentar clonar-ne l’esperit, copsar-ne l’ànima, perquè no es perdi definitivament la nostra identitat.

0 comentaris: