Bibliofagies

Els Tàrtars, poble bàrbar per definició, habitava les estepes infinites regades per rius glaçats. Muntaven sobre cavalls menuts, de llargues crineres i es miraven el món a través de l’escletxa horitzontal que permetien les seves estretes parpelles. Eren un poble sense passat i sense futur, no coneixien la filosofia ni cap mena de civilització avançada i vivien tan allunyats de la història que els grecs creien que provenien de més enllà de l’Hades, el regne dels morts.

Però no hi ha grup humà, per pobre que sigui, que no acabi per agafar consciència de la seva ignorància. Els Tàrtars, sempre que estava al seu abast, es dedicaven a menjar-se els llibres dels pobles, més civilitzats, que conquerien per a poder impregnar-se d’aquesta manera de la saviesa que contenien. A les sagrades escriptures també hi ha exemples de profetes que per una o altra raó acaben cruspint-se llibres dels uns o dels altres, per vocació o per obligació.

Un personatge de ficció concebut per Umberto Eco a El nom de la rosa arribava també a menjar-se un llibre, però en aquest cas era per evitar que el perillós coneixement d’Aristòtil es propagués més enllà de la biblioteca que custodiava. Umberto Eco, bibliòfil de mena, no destruiria mai cap llibre per atzarós que fos el seu contingut, entre altres coses perquè ell sap que moltes vegades no hi ha res de tan inèdit com precisament tot allò que ja s’ha publicat.

Umberto Eco, medievalista, semiòtic, filòsof, crític literari i novel·lista italià, juntament amb Jean-Claude Carrière, escriptor, dramaturg i guionista francès han publicat recentment un llibre que és el resultat d’una llarga conversa transcrita pel periodista Jean-Philippe de Tonnac i que porta per títol: No espereu desembarassar-vos dels llibres, on vénen a dir que el llibre com a concepte no ha de desaparèixer mai si no volem acabar com els Tàrtars, amb el problema afegit que els aparells electrònics que pretenen substituir-los seran molt més difícils de digerir...