DE CRUÏLLES A MONELLS

Cruïlles retalla poderosament la seva silueta pètria sobre un lleuger turó, coronat per un campanar en permanent competència amb una torre flamejada per una senyera, que intenta onejar orgullosament fins i tot en un diumenge encalmat de desembre. Les Gavarres, al fons, es dilueixen entre el blau del cel i la lleu blancor de la calitja dominical.

Al fons, a mà dreta, resplendeixen els murs i el cloquer rabassut de Sant Miquel de Cruïlles, acompanyat per una colla de xiprers cofois, que semblen immortals.

La torre de l’església de Sant Sadurní de l’Heura fa l’efecte d’un llapis afilat amb un ganivet de tallar pa. Aquesta presència punxeguda s’alça entre les xemeneies de les cases que fumegen discretament bafs blancs d’hivern. Al mig de la petita plaça s’hi alça un plàtan que ha colonitzat amb les seves branques tot l’espai respirable. Una torre discreta, amb un rellotge que sembla de polsera, punteja el temps que passa entre la caiguda d’una fulla i d’una altra, entre el miol d’un gat i el gemec d’una garsa.

Monells és una plaça sota uns porxos, són unes cases vora una riera seca, és la façana d’una església vigilada per quatre xiprers que la resguarden de les tramuntanades. Monells són cases que viuen de puntetes sobres arcs de mitja punta. És un rastell de finestres que obren els seus ulls a llevant i una filera d’antenes que apunten cap a Rocacorba. Monells és una renglera d’arbres que estiren les seves arrels cap al fons de la riera i també és un gateta negra amb un collar de color taronja que un veí ha perdut i que ho anuncia amb un cartell a la plaça.

Resum de l’any

Tot va començar un dia, ara farà cosa de dotze mesos. No sé per què el futur sempre s’entesta en voler estrenar-se el mes de gener, quan l’hivern folra de cristall els matins de la nostra vida. Els calendaris assenyalaven tossudament foscos dies de penitència, arrenglerats en llargues i obscures setmanes sense treva, just després del moment en què els tres Reis Mags de l’Orient ens acabaven de portar, en ofrena a la nostra ineptitud, deflació, desmemòria i desraó.

Sembla mentida, però quan menys t’ho esperes, sobtadament, arriben les primaveres. A les rambles van florir momentànies històries d’amor, els carrers s’encatifaren de promeses i el cel, empedrat amb els mals auguris de l’hivern, s’esquerdà ràpidament a mesura que els dies s’allargaven. Foren dies de llibres i de roses, d’esperances i clarors, de pandèmies i d’avions que queien en el mar, però l’any continuà girant com una roda imparable, sumant metòdicament dies als dies.

L’estiu esclatà amb la força de mils sols i el rei del Pop, que ja no era negre però que tampoc era blanc, va morir en la fredor i la soledat de la seva fama. Després de molts mesos de sequera per fi s’aprovà un model de finançament per a les nostres autonòmiques butxaques i, entre festivals de tota mena, s’anà covant un ambient de corrupció i desencís que va començar a planar com una mena de boira espessa sobre els camps segats i les carreteres curulles de gent que tornava de vacances.

Amb la tardor caigueren les fruites més madures i al Palau de la Música Catalana es van destapar les vergonyes d’un país que es preuava de ser mil·lenari però que s’emmirallava sense cap mena de rubor en la calba brillant del senyor Millet. I, finalment, el futur que ens semblava etern, acabà definitivament, enterrat un dia de desembre sota les seves pròpies runes, entre el pessimisme dels que no volien recordar i l’optimisme dels que no poden oblidar.

[Joia]

"Pugem a poc a poc l'escala dels silencis / i que ens creixi a les mans un neguit de distàncies / i se'ns omplin els ulls de blaves llunyanies. / Quan ja siguem a dalt, podrem parlar de joia."

(Miquel Martí i Pol, La Joia)

[dilluns d'oblit]

Un cel ennuvolat
és el mirall on s’hi reflexa
cada dilluns,
sense esperança
ni cap mena de rancúnia,
l’home dels ulls de vidre.

Demà, potser
s’esvairan totes les certeses
i brillarà novament,
en el cel de les derrotes,
la llum pàl·lida i remota
d’un oblit compartit.

[arbres]

“És hivern, els arbres esdevenen fusta.” (Jules Renard)

La cova (un conte de Nadal)

Hi havia una vegada sobre la taula raconera d’un menjador, una cova excavada a ganivet en l’escorça tova d’una alzina surera. Rodejada de petits boscos de molsa, camps de sorra enfarinats i regats per rius de paper de plata, la cova era el centre del pessebre de la casa, un indret acollidor i feliç, il·luminat per la llumeta pampalluguejant d’una bombeta que imitava el foc d’una petita llar i a recés de les inclemències d’un cel de cartró i de cotó fluix que amenaçava permanent la integritat del conjunt.

Era el centre d’un univers apamat i allotjava temporalment les cinc figures més ben treballades del pessebre, les que tenien dret a estar a cobert. Els llenyataires i els pastors, palplantats al seu davant, les miraven amb cobejança, perquè ells, amb la mateixa antiguitat en el negoci, no havien arribat mai a tenir dret ni a una petita barraca entre la molsa, només unes casetes minúscules per fer bonic en un racó i un paller de palla de pega.

L’àngel anunciador, garratibat sobre la cova, suportava estoicament aquell greuge, però ni les oques, ni els xaiets, comprenien el perquè d’aquella injustícia tan evident. La dona que rentava la roba havia decidit que d’aquell any no passaria i, dirigint-se als ocupants de la cova, va obrir la seva petita boca de plàstic pintat per dir: «No hi ha dret, això s’ha d’acabar!». La mare de la criatura se la va mirar terroritzada, el nen es posà a plorar i el pare putatiu alçà la vara en un acte reflex d’autodefensa.

El bou va moure les banyes sobtadament i la vaca deixà de rumiar de cop, obrint uns ulls amb reflexes de cristall. Un pastor alçà el puny, mentre el caganer posava cara de mala llet. La tensió augmentava per instants, però en aquell moment la família de la casa decidí entrar al menjador per iniciar el sopar de Nadal. Els pastors van callar definitivament i tot en el pessebre restà mut. Només els Tres Reis, impulsats per la mà del nen de la casa, es van moure una mica en direcció cap a la cova.

L'arbre

És un animal comdemnat, durarà pocs dies. La seva esperança era créixer en la vessant acollidora d’una vall de muntanya, sentint la fredor dels dies d’hivern i l’escalfor dels d’estiu. Els seus avantpassats van ser grans arbres, l’orgull dels boscos de coníferes; als peus de les seves soques neixien clapes de rovellons i per les seves branques hi corrien famílies senceres d’esquirols. Els humans passaven lluny, obrint camins i alçant murs.

Però ara l’arbre es sap les hores comptades, es manté dret d’esma, carregat d’orles platejades i de boles de vidre de colors. Ja ha començat a perdre fulles, que com petites agulles verdes van caient al seu entorn. La dona de la familia dels humans les escombra amb paciència, es veu que per Nadal és tradició.

L’estrella que el corona trontolla cada vegada que passa una mica d’aire. L’arbre va perdent forces, els seus braços es vinclen lentament i ja ha començat a sentir comentaris despectius al seu voltant. Amb el so estrident del televisor i l’espetec dels taps de vi escumós comença l’inici de la seva fi. Demà, o demà passat a molt estirar, l’home de la casa el portarà al contenidor, les ordres de la dona són taxatives.

L’arbre amb prou feines ja no s’aguanta dret, aviat serà fusta esmicolada, o potser ni tan sols això, però ha aprés a callar, perquè ell, en el fons, és fill del silenci dels boscos i de les muntanyes. Demà el seu record s’esvairà definitivament, enmig d’un nuvol de nadals que ja són història. Passarà la nit al ras i això el revifarà una mica, però el seu destí és morir com moren totes les criatures de la terra, encara que hagin estat coronades amb una estrella de Nadal.

CRESPIÀ, NARANANÀ

Els camins semblen clars quan les branques queden nues i el destí, com un sinuós fil d’ordit, es va entreteixint amb el dringar atàvic de les campanes. Les fondes roderes dels tractors han escrit un llarg poema entre els marges, un poema que el vent resseguirà, com un fràgil alè de mel entre dos llavis. Les campanes van tocant sons de fred i de gebrada i les hores esdevenen cançons, entre els murs que retrunyen en silenci, i els set dies són diumenge, sota l’ample campanar de pedra esponjosa que ha vist néixer, gemegant, als fills de Crespià.

Els pobles petits que van créixer a la vora d’un camí estan avesats als sorolls de la gent que passa. Les pesades portes no s’acaben de tancar mai i les finestres esperen, com ulls mig aclucats, sempre disposades a mirar entre reixes i porticons de fusta. El camí, fressat de records i d’oblits, tremola amb l’anar i venir de la gent que l’ha solcat a través dels segles i els núvols s’esquincen sense remei entre les branques dels arbres que semblen dits de mag amb ungles afilades.

En un país ondulat com una rodanxa de patata fregida, que fa de frontissa entre l’Empordà i la Garrotxa, entre el mar i la muntanya, entre el mineral i el port, Crespià fou un dia terra de mel i de flors oloroses. Però ara els pagesos cultiven gira-sols i cullen nous, cuiden porcs i pollastres i, si cal, ballen al so del rock-and-roll i produeixen pel·lícules d’art i assaig.

Banyoles queda amagat en una raconada i la Mare de Déu del Mont vigila tot el país, el paisatge és un pessebre amb granges de porcs i, en la llunyania, algú diu que ha vist tres reis amb capa i corona que venen de l’Orient.

L’home de la barba (un conte de Nadal)

L’home de la barba té ulls de pollastre i nas de rosegador. S’asseu des de fa uns dies a la cantonada del carrer, entre l’aparador de la joieria del barri i la botiga de comestibles. De bon matí ja hi és, quan encara no han obert les botigues i el sol impotent dels dies d’hivern no ha arribat ni a passar de puntetes sobre la vorera; i a l’entrada de fosc continua en el seu lloc, impertèrrit, amb quatre cèntims en un pot i la mirada perduda entre les cames dels vianants que passen.

Fa vaixells de paper amb les restes dels diaris que la gent deixa en el contenidor blau del reciclat. Quan en té uns quants els posa en ordre de combat sobre la vorera. A vegades passa un nen i els escombra d’una revolada, però l’home de la barba els torna a posar a lloc, conscient del seu deure. De tant en tant algú deixa una petita moneda en el palmell de la seva mà i ell se la guarda per mantenir en un nivell adequat el saldo visible de l’almoina.

L’home de la barba no té targeta de crèdit, ni telèfon mòbil, ni tan sols queda clar si mai ha tingut nom, ni cognoms, ni carnet d’identitat. L’home de la barba fa vaixells de paper i prou, dorm en un indret indeterminat de l’univers i s’alimenta probablement del mateix que mengen els pollastres i els rosegadors. La ciutat és terra de vencedors, els altres queden al marge, sense remei, sense excusa i sense solució. L’home de la barba és un àngel vençut i això a ciutat no es perdona.

La gent camina apressadament sense mirar-lo, com si fos un empestat o un animal abandonat. Algun dia desapareixerà igual que va arribar, ningú trobarà a faltar la seva barba, ni la seva fràgil armada de vaixells. El sol donarà cent mil voltes al voltant de la terra i els humans les comptarem amb precisió de rellotger, però la seva vida, la vida del barbut, quedarà relegada en la columna del deure, en la caixa B de la comptabilitat anònima, la que no queda registrada en els comptes de resultats anuals.

[ocells]

“A vegades un voldria tenir el coratge dels ocells a l’hivern.” (Françoise Lefévre)

[dilluns d'hivern]

Quan l’ombra glaçada dels dies esquerda la claredat dels calendaris.
Quan el silenci s’escola sense aturador, fent giragonses per la xemeneia.
Quan el vent ens recorda a glopades el trist destí dels que no ja no recorden.
Quan el sol és un ull mig aclucat darrere d’un campanar que prega.
Quan tot és llum i tot és tenebra, arriba l’hivern i és dilluns de desembre.

[llibertat]

“La llibertat no consisteix tant en fer la teva voluntat com en no estar sotmès a la voluntat dels altres.” (Jean-Jacques Rousseau)

Teoria de l’evolució

L’esquelet de l’homínid més antic, que va viure ara farà cosa de 3,5 milions d’anys, es va trobar l’any 1974 a Etiòpia. Els membres de l’equip d’arqueòlegs el van batejar amb el nom de Lucy, en homenatge a una cançó dels Beatles, Lucy in the sky with diamonds. Segurament ara ja hi haurà qui comenci a considerar els Beatles contemporanis de Lucy, però aquell descobriment no deixa de ser sensacional perquè venia a corroborar, per si algun científic en dubtava, la teoria de l’evolució.

Tanmateix encara hi ha gent que defensa la història de la creació de la Bíblia que ens explicaven a catequesi. Diuen que venim d’Adam i Eva, una possibilitat que no deixa de ser igual de certa que la lletra d’aquella cançó de la Trinca en la qual s’afirmava que venim de la patata i, posats a dir, podem pensar que tots plegats procedim d’una ameba primordial que, igual que l’heroïna d’Allò que el vent s’endugué, és va jurar a si mateixa que mai més tornaria a passar gana.

La humanitat evoluciona, això és un fet. Els meus fills evolucionen i la Belén Esteban també. Fins i tot coses que queden oblidades en algun racó de la nevera també evolucionen. L’únic que no evoluciona, ni ho farà mai, és la jerarquia de l’església catòlica i un sector de la dreta més reaccionària disposada a negar sempre les evidències del progrés, perquè probablement el progrés ultrapassa els límits de la seva fe i els límits dels seus interessos particulars respectivament.

L’antropòleg francès Claude Lévi-Strauss, recentment desaparegut, va rebatre ja fa molts anys la teoria del parentiu. Lévi-Strauss, lluny de pensar que el parentiu estava basat en l’ascendència d’un ancestre comú, va soscavar les arrels de tots els arbres genealògics afirmant que aquest tenia més a veure amb les interrelacions entre famílies i destrossant d’aquesta manera el concepte de “família nuclear”. Però Lévi-Strauss encara anava més enllà i per aquest motiu probablement va iniciar el seu llibre Tristos tròpics amb una veritat inquietant: «El món va començar sense l’home i acabarà sense ell».

[parlar]

Parlar sense dir res, és per a la majoria de la gent expressar tot allò que pensen.” (Oscar Commettant)

CORNELLÀ DEL TERRI

El perfil nu de l’Arbre del Maig és allargat i prim com la memòria dels pagesos i es dibuixa sinuosament, en part sobre la façana de color vermellós del Centre Cultural i en l’altra sobre un cel gris i blau del Pla de l’Estany, com el paviment del recinte que l’emmarca. Una plaça que els cornellencs travessen endiumenjats per anar i venir de l’església, de pas per anar a comprar qualsevol cosa a ca la Rosita, per fer la xerrada els dies de festa i, probablement, la resta de dies també.

Cornellà és un poble de pagès i de costums ancestrals. Les pedres tenen textura d’all i els camins color de xocolata. Els pagesos intenten viure com poden, cobrant les collites als mateixos preus que es pagaven als seus avis i alimentant els animals amb el pinso de la fàbrica del sindicat. Mentrestant el bestiar espera ser tractat amb les comoditats del segle XXI i dorm en granges de tres estrelles.

La Llar és el bar i el punt d’encontre del poble i Can Xapes, situat en l’edifici que fou el cinema ja fa molts anys, és un restaurant de categoria que ofereix als comensals una olla de peix amb la recepta de l’àvia. A can Torras s’han empescat la manera de fer xocolata sense sucre, però l’Haribo produeix llaminadures com per acabar amb tota la producció de sucre d’una república caribenya.

Grans basses plenes d’aigua de pluges indeterminades reflexen el sol que pugna per sortir entre els núvols i que cavalca de puntetes sobre el campanar octogonal de l’església. Les nenes fan giragonses amb els patins, els joves s’apleguen pel ball del cornut el dilluns de pasqua i els vells només esperen una bona anyada d’alls.

Això s’acaba

Tothom sap que un dia s’enganxa a l’altre i que el temps és relatiu per molt que algú s’entesti en pensar el contrari. El temps, convertit en una mercaderia de baix cost, gira vertiginosament a l’entorn de les nostres vides. Tothom sap que un any no és res més que una declaració d’hisenda, que un mes dura el que duren els diners de la nòmina, que les setmanes s’esvaeixen abans que arribi el diumenge i que els dies van a la seva, per molt que s’enganxin els uns amb els altres.

Els hiverns es fonen per la Candelera, les primaveres s’encenen amb les primeres calors del mes de maig, els estius es comencen a rovellar amb les quatre pluges de finals d’agost, les tardors es glacen abans del pont de la Constitució i quan arriba el Cap d’Any ens mirem astorats al mirall com si algú ens hagués robat alguna cosa que era nostra, ens sentim estafats pel pas del temps que corre sempre al nostre davant com la llebre inassolible de les carreres de llebrers.

Molt abans del que seria lògic ja s’encenen les llumetes de Nadal, els aparadors de les botigues s’omplen de neu artificial i els venedors de loteria es transmuten en papàs noëls panxuts que van cridant “Ho, ho, ho!”. Els Pastorets comencen a assajar els mateixos diàlegs de costellada de cada any, els personatges dels pessebres vivents planxen la seva roba i els nens comencen la redacció definitiva de la carta als Reis, que podria ser llarga com una saga nòrdica però que es resumeix en la marca i el model del darrer producte tecnològic de moda.

Els periodistes –animals de costums– comencen a recopilar notícies pels resums de final d’any, gràcies i desgràcies, imatges d’impacte per poder omplir la panera dels torrons i per tenir contents els directors dels mitjans, que segueixen impertèrrits el guió establert. L’any s’acaba i s’acaba també la imaginació dels cronistes i dels creadors d’opinió. Fins i tot els humoristes esgoten la veta abans de la gala de Cap d’Any. Sort que la realitat és tossuda i el temps surt sempre en la seva ajuda.

[veritat]

“El que cerca la veritat s’ha d’arriscar a equivocar-se.” (Karl Jasper)

Quan les hores

Quan les hores volen soles / per llargs camins de tardor, / quan el silenci es propaga / en la fusta del bressol, / quan la foscor va gronxant-se / en el ventre dels rellotges, / quan la pàtria és un somni / envoltat de fang i por, / quan el mar torna l’ampolla / i el cel ens fa ajupir el cap, / la setmana dura set dies / i tots es diuen dilluns.

[manar]

“Aquell que sap manar sempre troba els que saben obeir.” (Friedrich Nietzche)

Nació i nacionalisme

Nació és un sinònim de poble, però considerat sempre des d’un punt de vista polític. Una nació no és una raça, ni una ètnia, ni una llengua, ni una religió. Tal com ja va veure en el seu moment Ernest Renan, una nació es fonamenta en la memòria i en una voluntat col·lectiva. Renan, que va reflexionar profundament sobre aquest concepte, afegia: “En la memòria històrica de les nacions pesen més les derrotes que les victòries, perquè aquelles imposen deures i les guien cap a l’esforç comú”. Qui millor que els catalans, que celebrem la nostra festa nacional el dia d’una derrota, podem entendre aquesta afirmació?

“El patriotisme és l’amor envers els seus, el nacionalisme és l’odi envers els altres”, això ho escrivia Romain Gary, un novel·lista francès nascut a Lituània, i, mal ens pesi als catalans, crec que és una definició força encertada del terme. Nacionalisme és erigir la nació com un absolut i si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que és el poble que depèn d’ella, per tant el nacionalisme sempre és fonamentalment antidemocràtic i, a la curta o la llarga, xenòfob perquè tots aquells que no formen part de la nació tampoc poden formar part de l’absolut.

Evidentment aquest absolut no es pot compartir amb ningú, ni tan sols des d’un punt de vista teòric. Al contrari que el catalanisme polític, que creia en el federalisme, el nacionalisme vol la independència perquè només a través d’un estat propi pot desenvolupar el seu potencial ideològic. Condorcet, en el seu discurs sobre les convencions nacionals, advertia que “Els amics de la veritat són aquells que la cerquen i no els que es vanten d’haver-la trobat”. El problema dels nacionalistes és que han trobat una veritat i la guarden gelosament.

Demà aquests nacionalistes ens demanaran que ens pronunciem sobre la independència, no se sap ben bé de què ni de qui, perquè no ens deixen clar si estem parlant de la independència de Catalunya o dels Països Catalans, ni ens expliquen cap projecte de país, ni de societat, que sigui realment diferent de l’actual. Sento dir-ho, però, almenys per aquesta vegada no tindran el meu vot, perquè seria tant com deixar el meu destí en les seves mans. Una nació, la meva nació, és un concepte massa important com per deixar-lo ens mans dels nacionalistes.

[consell]

“Si us demanen consell, és que ja tenen la resposta.” (Jean Paul Sartre)

CORÇÀ, L’AURA D’UN ENIGMA

Sota un cel gris de desembre, farcit d’ocells foscos i de gossos que lladren, de trets d’escopeta en la llunyania i de fulles grogues tentinejant entre les branques nues dels arbres, la silueta de Corçà apareix de sobte com la d’un poble més, al caire de tots els camins, al fons de tots els somnis.

Les finestres mig tancades de les cases vora la carretera semblen enigmes per resoldre, i, en els marges flonjos dels camps, els magraners exhibeixen fruits oberts, de colors tardorals, buidats minuciosament del seu contingut per pardals que els picotegen incansablement.

Pels murs dels patis, habitats per xiprers i palmeres, repten heures i buguenvíl·lies que semblen no voler morir mai, i a cada cantonada em contemplen amarats de llàgrimes de rosada, com els ulls d’ambre d’antics amants, els cancells de les portes, les finestres enreixades de les cases de pagès i antigues espitlleres d’una muralla ja desapareguda.

Una dona amb cabells embullats, que ja fa temps que no té vint anys, passeja el seu gos sota els plàtans de la plaça de l’Església i els automòbils van passant continúament per la carretera, observats per un cavall de cartró immutable i per un maniquí d’ulls de vidre sense braços ni cames.

Travessats per roderes de tractors, els camps que envolten el poble es desgranen en grans terrossos de terra esponjosa disposada a hivernar. I l’antiga estació del Tren Petit, transmutada en consultori municipal, exhibeix encara el nom de Corçà, com intentant esvaïr l’aura d’un enigma de cinc lletres que els passavolants no podran acabar de comprendre mai.

Et recordo Amanda

A vegades recordo perquè crec que és el meu deure recordar, però en aquest cas el record va molt més enllà dels deures morals, de les militàncies cíviques i dels deutes històrics. Tots els que l’any 1973 ja teníem consciència de pertànyer a alguna cosa més que al curt reducte de l’horitzó gris que ens envoltava, ens vam sentir colpits per la tràgica sort de Xile, un país llarg i prim on les primaveres i les tardors queden invertides per la influència de l’estrella austral.

Xile és una franja de terra americana banyada per les aigües de l’oceà Pacífic i que té l’honor, entre altres coses, d’haver estat la pàtria de Salvador Allende, de Pablo Neruda i de Víctor Jara. Aquests tres noms van cavalcar sobre les consciencies de tota una generació de joves catalans que en aquells moments miràvem cap a Xile amb esperança i admiració, perquè tots tres van ser víctimes, d’una manera o l’altra de la barbàrie totalitària dirigida des de lluny per la mà recargolada de Richard Nixon i beneïda des d’allà mateix per la Democràcia Cristiana local.

Trenta-cinc anys després, quan arriben les tardors a l’hemisferi polar, m’emociono encara quan escolto les darreres paraules del president Allende i quan rellegeixo els poemes de Neruda, però, sobretot, recordo el nom d’algú que només vaig conèixer a través d’una cançó de Víctor Jara: Te recuerdo Amanda. Recordo aquell carrer sota la pluja i el seu somriure ample, recordo els seus cabells mullats i que no importava res perquè anava a trobar-se amb ell, amb ell, amb ell...

Víctor Jara va morir torturat i cosit a trets a l’estadi nacional de Santiago de Xile, que ara porta el seu nom. Incapaç de dibuixar en la seva cara cap altre gest, va morir amb un somriure als llavis. Víctor Jara intuïa, igual que el President Allende, que més aviat que tard tornaria la justícia a Xile. Han hagut de passar trenta-cinc anys de la seva mort perquè el seu país li oferís la possibilitat de descansar definitivament en la pau que els morts mereixen, però el record d’Amanda continuarà viu entre nosaltres perquè les cançons viuen per sempre en el cor dels pobles que volen ser lliures.

[paraules]

“Els objectes no saben el seu propi material, els gestos no saben els seus sentiments i les paraules no saben les boques que les parlen. Però per a estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Quantes més paraules ens permetin fer servir, més lliures esdevindrem.” (Herta Müller – Discurs a l’Acadèmia sueca)

[sempre dilluns]

Sempre formigueja un dilluns, com un presagi, / entre les branques d’un arbre nu que tremola. / Sempre és dilluns en el cor dels homes que miren / amb ulls de vidre els camins enfangats de somnis. / Sempre serà dilluns sobre aquells turons d’ambre / on encallen els ulls dels homes que somien.

[futur]

“Les portes del futur sempre estan obertes, sobretot pels que saben posar portes.” (Coluche)

El llibreter

Un llibre és un contenidor d’il·lusions, res del que passa entre les seves pàgines existeix realment. Les lletres són símbols gràfics, com una mena de senyals que suggereixen sons. Les lletres formen paraules, fonemes que en si mateixos no volen dir res, simplement ens remeten a imatges mentals preestablertes, idees que d’una en una són només animals solitaris en un oceà de neurones aquoses. Les paraules, quan es troben les unes amb les altres, conformen frases que exhalen un sentit relatiu.

Les pàgines dels llibres s’omplen amb aquestes frases que, lentament, es van agrupant en paràgrafs i després en capítols, per arribar finalment a omplir el llibre amb, si més no, una il·lusió primordial. Hi ha una mena de gent que anem a la recerca d’aquestes il·lusions i això ens porta indefectiblement cap a uns indrets determinats de l’univers cultural que anomenem “llibreries”, establiments curulls d’estanteries carregades del producte de tres mil anys de civilització ininterrompuda.

Les llibreries sorgeixen misteriosament com els bolets i, com els bolets, omplen de felicitat i de sentit boscos que d’altra manera serien com una mena de deserts vegetals. Les ciutats produeixen aquests anticossos de la civilització que, com una mena de formes unicel·lulars, són regentats pels llibreters, uns éssers que sorgeixen del no-res per generació espontània i que es miren el món per sobre de la ratlla horitzontal d’unes ulleres que reposen sobre la punta del seu nas.

En Pere Rodeja era un d’aquests éssers que, mal ens pesi, també són mortals com la resta. Ell ens va proveir durant tota la seva vida d’aquestes il·lusions primordials, que emmagatzemava meticulosament en la seva memòria. Dir que el trobarem a faltar no és una frase feta, perquè sé que el trobarem a faltar. Probablement vindrà el dia en què molts de nosaltres oblidarem el contingut de la majoria dels llibres que hem llegit, però sempre ens quedarà el record de la mirada de llibreter d’en Pere, lligada a indefectiblement a un somriure immortal.

[temps]

“Tots els blancs tenen rellotge, però no tenen mai temps.” (Proverbi africà)

COLOMERS SOBRE EL TER

Un estol d’ocells vola del campanar de l’església a la torre de Can Quintana, sobre els carrers tortuosos de la vila. Uns núvols carregats de grisors, que són presagi de pluja, passen en la distància sobre el botó amugronat del Montgrí, i el Ter s’intueix encalmat i fosc als peus del poble.

Colomers és un poble compacte i costerut, fa olor de pagès i en la seva pell hi llueixen floridures de pedra picada i repicats discrets de segona residència. Les cases semblen relligades les unes amb les altres únicament pels cables retorçats de la Telefónica que s’encreuen sobre el meu cap. Els gats em miren amb un recel especial reservat als forasters i els gossos em flairen les cames preventivament, no fos cas que fos un Ulisses que torna a casa abans d’hora, o un Polifem nan a causa d’un vegeterianisme mal entès.

Enfilada sobre un rocam, la plaça de l’església deixa a la vista un paisatge de deveses tardorals i de muntanyes manses que es dilueixen en la llunyania. A l’hora en què visito el poble els colomerencs no es deixen veure, segurament encara s’amaguen a la vora de les llars, o en el recés clos de patis tancats i rodejats d’heures, o darrere de canyissars secs, allunyats de la mundanal vida.

El Ter exhala contínuament un alè blanc i fred d’humitat que puja lentament cap el poble, perquè aquest intenta retenir-lo amb una presa i una resclosa. Malgrat tot el riu acaba passant i continua imparablement el seu viatge suïcida cap un mar ja molt proper. Però abans deixa llargues franges de terreny adossades en la plana, que els pagesos pentinen incansablement amb arades d’acer.

Moments de Girona

Una ciutat és la comunitat sobirana d’individus que se sotmeten a una mateixa llei i que per una raó o l’altra, per activa o per passiva, han decidit viure i conviure, contemporàniament, en un espai comú. Una ciutat són les persones i la llei que les regeix, però són també les cases i els mots que les habiten, són els carrers i les petges que deixem els seus habitants sobre la pols de les voreres, són els automòbils que circulen i l’alè fred que vola de boca en boca els dies d’hivern.

Girona és l’indret on ens toca viure. Aquí hem après a ser el que som, hem ensopegat deu mil vegades en les vorades cantelludes dels carrers i de les places, hem relliscat sobre l’empedrat humit dels carrers foscos del barri vell i se’ns han enganxat les fulles seques de la Devesa a la sola de les sabates. Hem sentit tocar campanes amb repics de bronze, hem vist com passaven els trens en la llunyania i els avions que volen baix, per poder contemplar els teulats de la ciutat grisa, abans de posar les rodes a l’aeroport.

Quan ens reunim per concelebrar els ritus amb els quals intentem bastir els fonaments dels nostres records col·lectius i per intentar empènyer el pes feixuc de les nostres il·lusions, ens mirem de reüll els uns als altres perquè tots ens coneixem i tots sabem l’import total dels deutes i dels havers. Intentem copsar amb encaixades de mans el pes de les amistats i apamem mentalment la llargada de les ombres que no sempre correspon amb l’alçada real de la gent.

Només molt de tant en tant algú sorgeix d’entre aquestes ombres i ens intenta arrossegar més enllà de les nostres grisors quotidianes, per dir-nos que la història som tots plegats, que les ciutats són un cúmul d’il·lusions i de somnis. En Quim Nadal és un d’aquests ciutadans que ha estat protagonista destacat de la nostra contemporaneïtat i que ara ens deixa el seu testimoni en un llibre que porta per títol Moments de Girona, que ens ajudarà, ben segur, a estimar i comprendre l’ànima d’aquesta ciutat.

[Déu]

“Ha quedat clar que Déu és un error, el que no sabem és si es va cometre massa aviat o massa tard.” (Elias Canetti – El territori de l’home)