Cruïlles retalla poderosament la seva silueta pètria sobre un lleuger turó, coronat per un campanar en permanent competència amb una torre flamejada per una senyera, que intenta onejar orgullosament fins i tot en un diumenge encalmat de desembre. Les Gavarres, al fons, es dilueixen entre el blau del cel i la lleu blancor de la calitja dominical.
Al fons, a mà dreta, resplendeixen els murs i el cloquer rabassut de Sant Miquel de Cruïlles, acompanyat per una colla de xiprers cofois, que semblen immortals.
La torre de l’església de Sant Sadurní de l’Heura fa l’efecte d’un llapis afilat amb un ganivet de tallar pa. Aquesta presència punxeguda s’alça entre les xemeneies de les cases que fumegen discretament bafs blancs d’hivern. Al mig de la petita plaça s’hi alça un plàtan que ha colonitzat amb les seves branques tot l’espai respirable. Una torre discreta, amb un rellotge que sembla de polsera, punteja el temps que passa entre la caiguda d’una fulla i d’una altra, entre el miol d’un gat i el gemec d’una garsa.
Monells és una plaça sota uns porxos, són unes cases vora una riera seca, és la façana d’una església vigilada per quatre xiprers que la resguarden de les tramuntanades. Monells són cases que viuen de puntetes sobres arcs de mitja punta. És un rastell de finestres que obren els seus ulls a llevant i una filera d’antenes que apunten cap a Rocacorba. Monells és una renglera d’arbres que estiren les seves arrels cap al fons de la riera i també és un gateta negra amb un collar de color taronja que un veí ha perdut i que ho anuncia amb un cartell a la plaça.
