Tu saps que avui és dilluns

Tu saps el nom de les flors / jo sé l’ordre dels dies / ell comprèn el sentit dels camins / nosaltres caminem entre les fulles / i el sol surt entre els núvols / per posar ordre entre les flors / i aprendre el sentit dels dies / perquè tu saps que avui és dilluns / i que demà serà un altre dia.

[veritat]

“Sempre que volem dir la veritat exagerem.” (Tomi Ungerer, Nos années de boucherie)

La dignitat

Que la paraula “res” existeixi no demostra que el no-res sigui en realitat alguna cosa. Les paraules són eines que utilitzem per a expressar pensaments, que existeixen independentment de les paraules que utilitzem per a expressar-los. Molt sovint exigim “fets i no paraules”, sobretot quan les paraules es poden contradir amb els fets. Però alguna vegada passa que les paraules prenen protagonisme per davant dels fets, com ara mateix en què la societat catalana, alarmada pels fets, exigeix el respecte a la paraula.

En aquest país ens trobem en una situació insòlita de la qual difícilment en sortirem indemnes tots plegats. El Parlament de Catalunya fent ús de la seva sobirania va aprovar, fa ja tres anys, una llei fonamental: l’Estatut de Catalunya. Les Corts espanyoles, després d’un debat en què es van retallar diversos apartats d’aquesta llei, la va aprovar. El poble de Catalunya va referendar l’Estatut i el Rei, el Cap de l’Estat, la va signar solemnement i es publicà en el Boletín Oficial de Estado.

Un partit polític d’àmbit espanyol, fent ús del seu dret legítim, interposà en el seu moment un recurs davant del Tribunal Constitucional, aquest tribunal l’acceptà i començà un debat que encara dura. És precisament en aquest punt on sorgeix l’error, perquè aquesta magistratura no l’hauria d’haver acceptat mai, preveient el conflicte de legitimitats que en podia sorgir, fos el que fos el resultat de la seva deliberació. Només podrem sortir d’aquest laberint si els magistrats del suprem declaren totalment constitucional l’Estatut, perquè qualsevol altra decisió serà inacceptable.

Immanuel Kant deia que «En el regne de les finalitats tot té un preu o una dignitat. Allò que no té preu pot ser substituït per alguna cosa equivalent; en canvi, tot el que es troba per sobre no admet res equivalent, perquè té una dignitat». La dignitat és un valor intrínsec absolut, que no es pot vendre ni es pot comprar. La política catalana –i l’espanyola també– es troba entre aquesta espasa i aquella paret perquè no podem tancar els ulls davant d’aquesta falta de respecte a la nostra dignitat com a poble.

[persones]

“Mai es pot dir d’algú que «no és d’aquesta mena de persones». És subestimar l’ésser humà.”
(Henning Mankell, en boca de l’inspector Wallander a El hombre inquieto)

COLERA SOTA UN PONT

Colera és un poble que viu sota un pont. Al contrari d’altres municipis de la costa, el seu terme limita en la seva part superior amb els combois ferroviaris que passen incasablement, sotraguejant sobre una estructura ferroviaria centenària i contundent.

Al voltant d’un plàtan que estén als quatre vents les seves branques poderoses, tan velles com el pont, es dibuixa el rectangle d’una petita àgora que dóna cabuda a gairebé tota la vida comercial del poble: un estanc, els bars i dues botigues d’ultramarins. D’aquesta plaça en sorgeixen dos carrers pràcticament paral·lels que, després de passar de puntetes sota l’inefable pont, es van a trobar en una platja de còdols, flanquejada per un petit port esportiu i per un edifici abandonat i escrostonat on encara s’hi pot llegir el rètol d’“Hostal Tocamar”.

Aquest mar que rossega amb el seu alè salnitrós les parets de l’hostal jubilat, en realitat arriba rendit a la platja i s’acaba d’esparrecar sobre una catifa de pedretes. Unes noies del club de rem es posen les sabatilles després d’una remada fins als límits de la badia, i un altre grup enfila la barca a cops de rem sobre unes onades tímides que semblen de vidre bufat, que es trenca amb mil bocins amb les embestides dels remers.

Des del capdamunt d’un carrer costerut una església blanca vigila els seus feligresos devots de sant Miquel i, encerclat gairebé per la carretera Nacional que puja renquejant cap a Portbou, un cementiri espera als colerencs que, cansats de sentir l’etern soroll del ferrocarril, decideixen recloure’s per sempre més en un nínxol insonoritzat als peus de l’Albera.

El virus

Els virus són éssers diminuts que es passegen impunement una mica per tot arreu. Salten d’un cos a l’altre, muten i es reforcen. A vegades quan es veuen assetjats es reclouen, hivernen, però no acaben de desaparèixer mai del tot. Malgrat la seva talla submicroscòpica, els agents infecciosos existeixen i viuen entre nosaltres. Els agrada els ambients càlids i es mouen amb més comoditat si el cos que els acull no acaba de ser conscient de la seva perillositat.

“Virus” prové del llatí i vol dir “verí”. De virus n’hi ha de moltes menes i afecten a qualsevol tipus de vida cel·lular. Cada virus té un mètode diferent d’escampar-se i pot arribar a ser letal, provocant epidèmies i pandèmies. La medecina ha desenvolupat vacunes i tractaments que, amb més o menys eficàcia, intenten pal·liar els atacs continuats contra la integritat física dels éssers humans, sobretot dels que paguem impostos o que ens paguem, a més, els serveis d’una mútua.

Però els virus més nocius són els que habiten en el cervell mateix de les persones perquè aquests no tenen una estructura genòmica concreta, simplement es desenvolupen a través dels circuits neurològics fins a convertir-se en idees. Les idees es transformen en conviccions i les conviccions acaben per sortir de la boca en forma de comentaris de bar o de grup d’amics. Amb el temps prenen forma de discurs i els grups humans els adopten fàcilment com si fossin animals de companyia manyacs.

D’aquesta mena de virus el pitjor de tots és el virus del racisme perquè és congènit i habita en el nostre cos com una mena de materialisme bàrbar, s’escampa ràpidament a través d’una mena de narcisisme col·lectiu i rancorós i troba el terreny abonat en temps de crisi, perquè es contagia fins i tot entre els que hi haurien de lluitar en contra. Contra el virus del racisme només hi podem lluitar a través del coneixement i de la raó. I el govern, que jo sàpiga, encara no ha començat la campanya de vacunació.

Novembres (Hot Mikado / Novembres)

Novembre és un mes de paisatges infinits que semblen esboçats amb mà tremolosa i llapis de carbonet. Els camps llaurats sota un cel de plom s’estenen flonjos com les hores, les fulles que cobreixen les voreres remoregen tons de blues sota els nostres peus i la foscor inquietant de les tardes envaeix els cors de melangies sense fi. Novembre és un estat de la matèria i una qualitat de l’ànima, corre per les nostres venes com un fluït espès i ens empeny cap a indrets on volem sentir-nos més segurs.

Dissabte passat el Teatre de Salt va ser un d’aquests indrets feliços. Sobre el seu escenari es desenvolupà l’enfollida història del Hot Mikado, inspirada en l’opereta satírica The Mikado de Gilbert i Sullivan. Catorze actors, cantant, ballant claqué i tocant tota mena d’instruments van fer aplaudir a un public entregat exactament 23 vegades. Els membres de la companyia del Watermill Theatre semblava que s’ho passessin molt bé i els espectadors també. Poques vegades es pot trobar tanta unanimitat sota les bigues d’un teatre.

L’endemà a La Planeta la cosa va ser radicalment diferent. A molts dels mateixos espectadors, que havíem assistit el dia abans a les lluminoses aventures de Blo-Hy i Tip-Tap, ara ens esperaven dos textos, foscos com la nit, de Fiodor Dostoievski i Lars Norén triats, adaptats i dirigits amb encert per Pere Puig i agrupats sota el títol de Novembres. Dos monòlegs que ens venen a demostrar que els estats de l’ànima transcendeixen en el temps i ens fan avinent que els novembres són una bona època per als suïcides i els assassins.

Els monòlegs es desenvolupen sobre un escenari a ras de terra, de color gris fosc, que deixa al descobert portes, finestres i cables, parets nues on s’hi projecta la imatge en format webcam dels protagonistes. Els rostres nus de la follia i el ressentiment. Tal com deixa dit el personatge interpretat per Albert Prat: “Res no és etern, tot s’acaba, només queden els àngels”, però són àngels en un paradís corromput, que ha sucumbit als paranys de la raó.

Són criatures que han descobert la veritat, que de sobte han comprés la sort tràgica dels unicorns. Éssers que han volgut anticipar-se a l’inevitable, que han gosat apuntar la seva única banya cap al no res, per guanyar al destí, però que han perdut. Novembre és el mes dels perdedors, és quan el temps arriba al seu ocàs, és quan tot començar a morir per poder renéixer després. És quan la vida, igual que els espectadors de la Planeta aquell vespre, aplaudeix finalment amb espines a les mans.

[dilluns]

Avui és dilluns, el temps és flonjo però novament dono corda a la vida, tot esperant, probablement, que arribi el dia en què sigui la mateixa hora en tots els rellotges.

[camí]

“No prenem d’aquest món més del que necessitem per acabar el nostre camí.” (Alfred de Ralvaux)

La importància de recordar l’Ernest

Recordo que aquell matí de novembre em vaig quedar glaçat quan vaig escoltar a la ràdio la notícia de la mort, increïble mort, de l’Ernest Lluch. Encara em puc veure a mi mateix mirant-me al mirall amb el rostre atònit, mut. Recordo que les cames em van dur per pura inèrcia a passejar el gos, encara de nit, fins a Torre Gironella. Recordo el cel i les estrelles, i recordo també el campanar de la catedral de Girona sorgint sobre la muralla, entre les branques ja nues dels arbres.

Recordo aquelles estrelles i un silenci profund que no sé ben bé d’on sorgia i que va durar moltes hores. Recordo el silenci d’en Quim Nadal, el llarg silenci de l’alcalde presidint una concentració de ciutadans a la plaça del Vi. Recordo les mirades, recordo els rostres. Recordo la paraula “amic” que travessava l’aire de boca en boca. Recordo les abraçades i les llàgrimes furtives, però recordo sobretot una tremolor a les cames que no m’abandonà en tot el dia, probablement perquè per fi havia comprès que la història ens encalçava sense remei.

Em recordo incapaç de pensar, contemplant un paisatge habitual però que aquell dia se’m feia estrany. Pocs personatges com l’Ernest hauran influït, amb la seva presència i amb la seva veu, sobre l’existència de tanta gent. L’Ernest va ser l’amic per excel·lència, va ser l’amic dels amics, el comú denominador de moltes persones que, sense altra relació, ens vam sentir partícips d’una força que ens unia per sobre d’altres discrepàncies, perquè l’Ernest era matèria i memòria, força i intel·ligència.

Recordo aquell dia de la seva mort i recordo també tots els dies que han transcorregut des d’aleshores. Recordo la seva veu i el seu testimoni enfilant tots i cadascun d’aquests dies, com un fil de seda pel calendari de la nostra existència, però sobretot em recordo jo mateix intentant aprendre les lliçons del seu mestratge i del seu exemple: que la cultura sense atrevir-se a pensar no és cultura, que la política sense diàleg no és política, que la raó sense tolerància no és raó i que la vida sense passió no és vida.

[antònims]

“Morir és l’antònim de néixer. L’antònim de viure encara està per descobrir.” (Chris Marker)

CISTELLA, VIDA I PAISATGE

L’Alt Empordà és una comarca amb cel, al contrari que la Garrotxa que no en té; o de la Selva, on només apareix quan plou; o del Pla de l’Estany, on ha acabat xuclat per la superfície vidriosa d’un llac en forma de vuit. La plana empordanesa està coberta per una mena de cúpula gegantina de colors i formes canviants, tan corpòries i definides com la terra que acomboien.

Cistella s’alça discretament a la vora d’una estreta carretera comarcal, envoltat d’oliveres espurnejants i sota un cel empordanès de mena, ple de núvols captius per les tramuntanes. El poble sembla esperar una pluja que no acaba d’arribar mai o una ventada generosa que escombri definitivament les fulles seques dels arbres que inoportunament es dipositen entre els automòbils aparcats.

Darrere d’aquests plàtans de la plaça Major i sota un arc de pedra romànica restaurada, llueixen les xarreteres i botonaduresen de la portalada de l’església de Santa Maria, com si fossin en la guerrera de gala d’un general retirat després d’una batalla perduda.

L’ermita de la Vida sorgeix sobre un promontori, entre feixes de color d’oliva i vigilada per murs coberts d’una tofa rogenca de vinya verge. Un campanar furtiu s’aixeca entre les branques de les oliveres, arrebossat d’esquerdes, coronat per una creu senzilla i resguardat amb un parallamps de nova generació, vigila el paisatge que s’estén fins allà on humilment pot arribar la mirada.

Una xic més amunt, en els confins de l’Empordà conegut, quatre cases, amb uns nínxols vigilats per gats negres, conformen Vilaritg, i un xiprer apunta el dit cap al cel.

Ferrari

La velocitat sempre ha estat una qualitat molt apreciada en les societats modernes. De fet el món de la tècnica, sense haver de plantejar pràcticament cap qüestió de fons, l’únic que ha fet en els darrers 150 anys és inventar màquines que han accelerat el ritme de les tasques habituals dels humans. Eines per a treballar amb més rapidesa, utensilis domèstics que agilitzen les tasques quotidianes, aparells que pensen molt ràpidament i màquines per a traslladar-se i transportar més veloçment.

La velocitat ens ha canviat la manera de viure, ha regirat els hàbits, ens ha empès a noves fites i ha glorificat nous herois. El món ja no és el que era, la velocitat ho ha canviat tot, fins i tot els costums i els valors ara ja no es poden entendre a la pausada velocitat del caminant. El cosmopolitisme imperant ens fa contemplar la realitat amb uns altres ulls, a través de les finestres d’un tren d’alta velocitat, dels ulls de bou d’un avió a reacció o del parabrises d’un Ferrari descapotable.

Sentir el vent a la cara, notar com la corbata de seda s’encabrita sobre la camisa i, sobretot, gaudir de la sensació de girar a una velocitat radicalment diferent dels altres mortals és una temptació a la qual qualsevol pot sucumbir en qualsevol moment. Però conduir un Ferrari és una activitat elitista de la qual només en poden fruir uns quants privilegiats, s’ha d’haver cursat tota una carrera de meritatge per aconseguir-ho i la resta de ciutadans no podem fer altra cosa que aplaudir.

Només en el cas que el nostre heroi sigui un polític en actiu es pot fer alguna cosa més concreta que admirar-lo: el podem votar novament quan arribin les properes eleccions. De fet jo puc dir que ja no seria capaç de decantar-me, posem per cas, per un polític que anés en bicicleta o en utilitari, només faltaria! El meu vot serà pels que van en Ferrari i, de cares al Parlament de Catalunya, l’únic que em faria dubtar seria el fet que es presentés el senyor Millet amb el seu Mercedes i el xòfer.

Manca d’espai i excés de discurs (Platz Mangel)

Una de les característiques més inquietants de l’art modern és la gran distància que hi ha usualment entre el discurs que se’ns ofereix i la realitat que planteja. Els artistes contemporanis fomenten cada vegada més aquest distanciament perquè, entre altres coses, s’hi senten més segurs. En el món actual, assetjat per tota mena d’esquizofrènies reals o imaginàries, passa una mica el mateix que en les societats primitives, que al boig se’l considerava sagrat i intocable.

Massa sovint veiem exposicions on el catàleg cobra un protagonisme molt per davant de l’obra en si mateixa, perquè els quadres que han penjat a les parets de la galeria en realitat no són res de res. Això sí, el catàleg està farcit de pàgines i pàgines o se’ns intenta explicar l’inexplicable. Un simple traç negre sobre blanc pot simbolitzar tota la història de la humanitat i quatre taques de pintura caigudes a l’atzar sobre la tela volen condensar completament el sentit de la vida sobre el planeta.

I ningú gosa dir res, només faltaria! Perquè encara et titllarien d’ignorant. Val més aplaudir i pagar pel producte a preu de mercat. En el món del teatre i en el de la música el cas és lleugerament diferent, perquè exigeixen d’uns esforços i d’una tècnica que l’art ja fa temps que n’ha prescindit. Malgrat tot és molt curiós observar la poca solidaritat entre les activitats artístiques. Poques vegades podreu escoltar música dodecafònica o Heavy Metal en una galeria d’art modern, perquè en el fons tots volen anar sobre segur i quan es tracta de buscar recolzaments sempre s’utilitza allò que està contrastat i ben contrastat.

Temporada Alta aquest any ens ofereix una proposta del director teatral suís Christoph Marthaler que porta per títol Platz Mangel, que vol dir “la manca d’espai”. Una obra que es desenvolupa en un univers en quarantena, a mig camí d’una muntanya màgica. Un món subjectiu, poblat per uns éssers megalòmans, suïcides en potència, cercant incansablement una certesa que els empenyi a seguir vivint. És un muntatge teatral prou digne i interessant, del qual jo només en ressaltaria dos problemes: que dura un hora més del compte i que el programa de mà planteja un excés de discurs que després a l’obra no he sabut apreciar.

Probablement aquest va ser el meu error, no hauria d’haver-me llegit el programa de mà ni abans ni després i no haver-me interrogat per aquest fet. Hauria d’haver aplaudit amb ganes, com tothom. Però ara el mal ja està fet, hauré d’esperar a la propera cita amb Temporada Alta per fer-ho, aplicant-me a mi mateix el raonament que Marthaler planteja: “No oblidis que aquell que ens ha creat és el mateix que ens jutjarà”.

[dilluns]

Dilluns: / el camí novament / m’esgarrapa amb les urpes, / m’empeny cap a les runes / d’un temps que ja no és meu.

[somnis]

“Els somnis no sempre són llocs segurs.” (Jean Cocteau)

La fi del món, una vegada més

En un passat remot, quan encara no existien ni els mòbils de segona generació, el dia de la mala sort solia caure en dimarts i tretze. Els àugurs asseguraven que durant aquelles 24 fatídiques hores podia succeir qualsevol cosa. No et podies casar, ni embarcar, ni fer cap activitat de risc, com a molt sorties al carrer i miraves cap al cel amb una certa recança, no fos cas que precisament aquell dia et caigués a sobre la ferralla d’un satèl·lit soviètic i et xafés la barretina.

Amb l’arribada de les noves tecnologies, i probablement per a constatar que el món malgrat tot avança, es va passar del dimarts al divendres. La googlelització universal ens ha portat fins i tot a avançar la data de les nostres supersticions. Però no en teníem prou amb aquest canvi, sinó que a més, encara ho havíem de fer tot una mica més tenebrós i exagerat. Divendres 13 té ressonàncies de pel·lícula gore, de sang i fetge, i quin dia millor que aquest per a presentar tota mena de productes adients al tema.

Aquesta vegada ens arriba amb un missatge cinematogràfic a través del qual se’ns adverteix que el món té data de caducitat l’any 2012. Com sempre arriba la fi del món i suposo que, com sempre, no serà el cas. Hem vist catàstrofes de tota mena, marcians bavejants, cataclismes universals, epidèmies esborronadores. Ens han vaticinat tantes desgràcies que quan després no succeeixen en comptes d’alegrar-nos ens vénen ganes de queixar-nos al defensor del consumidor.

Però el més estrany de tot plegat és que encara ens imaginem aquestes coses mirant cap al futur. La fi del món ja ha succeït i no només una vegada sinó moltes. Les grans epidèmies de l’edat mitjana i, sense anar més lluny, les dos guerres mundials del segle passat van significar la fi del món per a molta gent, gent que va morir però que també va veure com moria tothom al seu voltant. Per a ells va ser la fi del món i a nosaltres només ens queda constatar que hi ha altres mons, però que tots estan en aquest i que, sigui dimarts o sigui divendres, l’endemà tot continuarà girant amb nosaltres o sense.

[13 i 14]

Després d’un divendres 13 sempre arriba un dissabte 14.

CERVIÀ I UN RIU QUE PASSA

D’entrada Cervià és un gat que em mira, amb el recel tranquil d’un animal de pagès, arrecerat sobre un mur de rierencs escalfats per un generós sol de novembre. Cervià de Ter és un gran arbre en una cruïlla de camins i una església vetusta, amb una campana solitària que es retalla sobre un llenç de cel obert als quatre vents. És un monestir habitat per un estol de coloms, un tossal coronat per les runes d’un castell i una torre amb un rellotge blanc, que com l’ull d’un gegant, es mira la plana amb melangia.

Però el poble també és un riu que passa. El Ter a Cervià comença a enfonsar els peus en una plana enfangada pel feinejar continuat de generacions i generacions de pagesos sorruts, es recargola mandrós i brut darrere de les pollancredes i els arenys, perquè ja ha deixat molt enrere les deveses del curs mitjà, els embassaments que el retenen i les muntanyes de granit d’on brolla.

Els cervianencs són gent adusta, d’ulls vius i sincers, que treballen en silenci i que trastegen discretament pels camins. En un bar a la vora de la carretera repassen els diaris del dia i contemplen displicentment els automòbils que transiten. Són vehicles conduïts per gent que generalment no es para, perquè es dirigeixen cap a destins més preuats. Els cervianencs, asseguts en una cadira vora la porta, esperen que un dia la pluja ompli les rieres, que els camps se sadollin de fang i que el sol finalment ompli les escletxes d’ombra entre els arbres. Contemplen el pas del temps en el rellotge de la torre i esperen serenament l’hora de reposar definitivament en un cementiri blanc a la plana.

El mur

Ara ja amb prou feines ho recorda ningú, però molts dels presents van viure en una època en què si alguna certesa teníem era que el mur de Berlín existiria per sempre. De fet probablement érem els mateixos que uns anys abans també havíem arribat a pensar que el general Franco viuria eternament. Però arribà un dia en què una pesada llosa caigué damunt del dictador i també un dia en què el mestre Rostropóvitx interpretà l’Himne a l’alegria en un improvisat concert davant mateix de les runes del mur.

El mur separava voluntats, somnis, anhels i vides, i fou, durant gairebé trenta anys, una ferida oberta en el cor del vell continent. El règim comunista de l’Alemanya de l’Est l’alçà el 13 d’agost de 1961 amb els mateixos materials que després servirien per enterrar-lo definitivament. És el que tenen els règim totalitaris, la seva pròpia essència, el fluid vital que corre per les seves venes, acaba essent un verí poderós que els destrueix sense remei.

Vint anys després el món ha canviat, el mapa d’Europa s’ha modificat substancialment, els Balcans han viscut convulsions terribles, el terrorisme ha afilat les seves urpes i a Rússia hi governen els hereus de la KGB, despullats, això sí, de qualsevol disfressa ideològica. Europa ja no està dividida per un teló d’acer, tal com diagnosticà Winston Churchill en el seu dia; per sort o per desgràcia el comunisme s’ha clos en el bagul de les ideologies oblidades i el capitalisme ha imposat definitivament les seves lleis implacables.

La falç i el martell llueix com un símbol més en les samarretes dels adolescents, els eslògans del maig del 68 serveixen ara de lemes de les campanyes publicitàries de les multinacionals i els bocins esmicolats del mur es venen de record en les parades de la Boxhagener Platz. Però malgrat tot la història continua, s’imposen nous reptes que caldrà superar i naixeran noves utopies sota les llambordes, utopies que com el corcó acabaran per rosegar els fonaments de tots els murs.

La innocència de ser un mateix (Nixon-Frost)

En les tragèdies arcaiques, les dels grans herois, sempre hi ha dues forces en conflicte equivalents. Són mons de l’ànima humana, però habitats únicament per certeses. Diuen que tota la filosofia moderna consisteix només en notes a peu de pàgina dels clàssics grecs i probablement la història de les relacions humanes, i de la seva controvertida relació amb el poder, també. Més enllà de la tragèdia, la vida és una recerca constant; el secret consisteix en saber el que es busca.

Richard Milhous Nixon sabia el que volia i ho va aconseguir. Fou president dels Estats Units, elegit i reelegit, però el seu nom anirà sempre lligat, sense dissociació possible, amb un escàndol d’espionatge que el dugué a la renuncia després d’una llarga agonia política. Nixon, com un personatge de tragèdia, es debaté durant llargs mesos contra l’evidència que el condemnava, però ell mai reconegué la culpa, com de fet fan sovint els que utilitzen el poder com a coartada.

El dia de la seva dimissió va sortir amb el cap alt de la Casa Blanca, rodejat dels seus pujà a l’helicòpter presidencial i alçà la mà obrint dos dits en senyal de victòria. Es refugià en la seva casa de Califòrnia vora el Pacífic, el mateix oceà que havia vist morir Pablo Neruda uns mesos abans. El poeta austral li dedicà un llarg poema, amb un llarg títol, que probablement ell no arribà a llegir mai: Incitación al nixonicidio y alabanza de la revolución chilena.

Entre els càrrecs de consciència de l’administració Nixon hi havia, sense cap mena de dubte, el criminal aixafament de la via democràtica cap al socialisme que havia iniciat Salvador Allende a Xile. Però, com tots els protagonistes de tragèdia grega, Nixon acabà vençut per una minúcia, per un fet menor, per un crim insignificant. Per tant, per què havia de reconèixer la culpa? I com en totes les tragèdies, va sorgir finalment un altre personatge que acabà posant les coses en el seu lloc.

Àlex Rigola ens presenta ara un muntatge teatral en clau cinematogràfica, a través de la dramatúrgia de Peter Morgan, on se’ns explica la història de Robert Frost, que després de 14 hores d’entrevista filmada i emesa pels grans canals de televisió americans aconseguí finalment que Nixon reconegués la seva culpabilitat.

Darrerament em passa una cosa estranya al teatre, i és que quan se suposa que s’ha d’aplaudir sóc incapaç de fer-ho. Em miro les mans immòbils i penso que no sóc ningú per afegir res al que ja s’ha dit, penso que la vida és una recerca, que tothom és innocent de ser un mateix però culpable de les seves accions, que el teatre és la vida i que la resta només són urpades de pluja que esgarrapen els camins.

[dilluns]

Amb ales de gegant / un dilluns fred de novembre / ens mostra la nuesa / de la història dels homes / que ens acull novament / sempre a punt per recomençar.

[el món]

“El món va començar sense l’home i acabarà sense ell.” (Claude Lévi-Strauss – Tristes tropiques)

L’ocàs del periodisme

Mentre ens espolsem les enganxoses engrunes de l’esmorzar de la barbeta sobre el diari del dia, cada matí assistim a l’ocàs definitiu del periodisme modern, del periodisme tal com l’hem entès fins ara. L’esfondrament del mercat immobiliari ha arrossegat en la seva caiguda als diaris que vivien fonamentalment de la publicitat que generava el totxo, però, a més, ara es troben també que les noves generacions, avesades a les tecnologies digitals, no volen anar al quiosc a comprar el diari.

Vivim en una època de grans canvis de la qual no sempre en som prou conscients. Ara tots els que ens connectem a Internet som creadors d’informació en potència. El tombant de segle havia de portar inevitablement un canvi de paradigma social que estem vivint amb molta intensitat i que, com en tots els canvis, no sabem com acabarà. Després d’un ocàs arriba generalment una nova albada, però en aquests moments ja comencem a anar a les palpentes i la nit s’espera que sigui llarga.

Abans la memòria era un objecte cultural rar i preciós, que es dipositava curosament en arxius, biblioteques i hemeroteques. Ara, en canvi, està sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda. Transmetrem a les generacions futures un estoc de memòria com mai abans s’havia produït. Cada dia es produeix més informació a la xarxa que en tota la història de la humanitat. Cadascú ha esdevingut productor de la seva pròpia memòria i considera que té el dret i el poder de transformar-la en història.

Aquesta nova il·lusió democràtica i cultural que ens ofereixen les noves tecnologies afebleix poderosament la nostra capacitat de dissenyar una comunitat de destins. Davant la massa immensa, cada dia en augment, de continguts en la xarxa, el repte consisteix en saber triar. Urgeix crear espais públics de coneixement i de saber a Internet. I, finalment, arribarà el dia en què probablement ens trobarem davant de la paradoxa d’haver de tornar a inventar el periodisme...

«Això ho explica tot»

“Quina frase tonta: «Això ho explica tot». Crec que en el nostre temps, res no explica res.” (Joseph Conrad)

LA LLUM, EL CEL, CELRÀ

És un poble que respira gràcies a l’alè de l’Empordà, enfollit per tramuntanes roges. Celrà escolta d’aprop el bategar mundanal de Girona; es mulla els peus amb l’aigua del Ter que, després del seu pas pel Congost, llisca suau per la plana; i, finalment, puja de puntetes fins als primers contraforts de les Gavarres, a la muntanya de Sant Miquel, per a contemplar com la llum dansa sota el cel de núvols blancs del primer dia de novembre.

Celrà comença allà on acaba el bosc, a la font de les Escales, entre alzines i secrets. És un poble de xemeneies i d’antenes, de naus industrials, de treballadors que van i vénen, que esmorzen i que dinen, d’automòbils que estan de pas i de trens que passen.

Però el poble s’alça, entortolligat entre vetustos carrers. Un campanar, amb sons discrets de campana, anima els fidels a visitar l’església els dies de precepte; un gat enorme vigila als forasters que passen i un gos borda darrere d’un mur folrat d’heura.

El record d’un antic aeròdrom, habitat pel fantasma d’André Malraux, encara flota sobre el poble. Una remor de gallines sorgeix misteriosament d’entre les cases i d’una finestra hi brolla el soroll dominical d’una aspiradora que no descansa. La bocina d’un cotxe saluda a un veí que es recolza en un bastó i una piuladissa d’ocells cobreix la plana sense que ningú em pugui donar fe del seu origen.

Un recinte blanc, entre el bosc i el camp, acull als celranencs que moren. Les dones ofereixen flors i els homes s’ho miren amb les mans a les butxaques. Sota els xiprers, el dia de Tots Sants, el cementiri és la plaça del poble.

Quatre paraules sobre la corrupció

Tristesa és el contrari d’alegria, és com una mena de patiment de l’ànima que ens fa caminar amb el cap cot i amb el cor encongit, i és el primer que em ve a la ment quan vull explicar-me el concepte “corrupció”. Tristesa per una societat, la nostra, que ho ha assumit com un fet inevitable. La corrupció s’ha estès per tot el teixit social, encara que només aflora quan va lligada a la política, però de corrupció n’hi ha de moltes menes i tots n’hem estat testimonis, víctimes o col·laboradors necessaris alguna vegada.

Vergonya és el següent que em puja a la cara. Tot i que no és únicament un sentiment de culpabilitat perquè se’n pot tenir encara que se sigui innocent. Sento vergonya pel meu país. Ara és difícil d’explicar, però als anys setanta del segle passat, quan sortíem al carrer per cridar “Visca Catalunya!” en aquest crit hi sentíem implícit un concepte de país modern i avançat, fonamentalment just i democràtic, on la corrupció del franquisme hagués passat definitivament al cubell de les escombraries de la història.

Intolerància és el contrari de tolerar, de deixar fer el que es podria impedir o castigar. Tolerar, per tant no entra en aquest cas en la meva llista de conceptes. La corrupció no es pot tolerar, s’ha de perseguir implacablement i s’ha de castigar. No es pot ser jutge, ni funcionari públic, ni càrrec electe –ni empresari?– si s’és corrupte. Ser tolerant amb la corrupció és esdevenir-ne còmplice. La corrupció és l’aliment natural de la dictadura i, per tant, és un càncer que s’ha d’extirpar sense contemplacions.

Utopia és allò que encara no existeix, és un ideal. La paraula “utopia” se sol utilitzar a l’inici dels discursos, per a baixar-la immediatament del pedestal i arranar-la al costat de les fites impossibles. La utopia no serveix per a condemnar sinó per a proposar. Assolir la utopia seria acabar amb la història tal com l’entenem, perquè en un món utòpic no hi hauria dolor, ni injustícia, ni corrupció. Pot ser que la utopia no sigui possible, però com a mínim serveix per a mantenir el cap alt i el cor tranquil mentre ens dirigim cap a ella.

L’amor és la nostra mentida (Love is my sin)

Els humans som éssers fràgils que sorgim de la foscor i que tornem sense remei cap a ella. Només ens queda el consol de l’amor, de la poesia i del coneixement. Paradoxalment el coneixement ens mostra cada dia paisatges més àrids i desconeguts, la poesia ens recorda constantment el nostre destí i l’amor ens xiuxiueja a l’orella que res no és veritat, que tot és mentida. Però l’amor, malgrat tot, és el que ens fa viure i aquesta és en el fons la seva gran veritat.

Peter Brook, un vell amic de Temporada Alta, ha volgut parlar-nos d’amor en el recinte gairebé nu d’un escenari, recolzat en dos actors magnífics, un músic que fa sonar l’acordió fins i tot sense notes i la veu potent de William Shakespeare i els seus Sonets, on el vell bard immortal va voler deixar-nos dit que més enllà de l’amor res no és possible. Els Sonets són una finestra a través de la qual ens aboquem a la joia de la passió, a les fúries del desengany i a les urpades del temps que ens venç.

El temps és abstracte, és fruit d’una confusió; no és un ésser, és un pensament immutable. El temps és l’únic que ens sembla que quedarà quan ja hagi desaparegut tot. El temps ens acompanya, ens empeny i només podem alliberar-nos d’ell a través dels somnis. Però els somnis –tal com ens diu ell mateix a La Tempesta– estan fets de la mateixa matèria, del fang primordial, del qual en sorgim nosaltres mateixos i amb el qual es pasta també el bon teatre.

El temps ho és tot i no és res, però commou la nostra ànima insistentment, seixanta vegades cada minut. El futur s’estén i es projecta fins l’infinit, el món es crea en un present sense fi. El temps nia eternament en la sorra dels rellotges i l’amor es transforma constantment, com un cuc de seda, en papallones que volen en hendecasíl·labs, de vers en vers i de mentida en mentida. L’amor és la nostra mentida i el pas del temps és la seva maledicció.

La llengua anglesa, en boca de Natasha Parry i Michael Pennington, ens envolta i ens sedueix. Els Sonets són la partitura però ells ens canten la cançó. Temporada Alta, programant muntatges com aquest, es posa a l’altura dels festivals de més prestigi i, si més no, ens permet als pobres gironins, i als encara més pobres saltencs, gaudir en la seva simplicitat del teatre més complex, del teatre que ens parla de l’amor i del pas del temps, del teatre que ens fa gaudir de la vida.

[dilluns de difunts]

Quina felicitat estar viu / sentir la terra, mirar amunt, / comprovar que tot és com un riu / malgrat sigui dia de difunts.

Girona a la tardor (J.M. de Sagarra)

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.