El futur és ara

Nietszche postulava una concepció filosòfica del temps en la qual el món s’extingia constantment per a tornar-se a crear. I tot tornava a esdevenir-se de la mateixa manera. L’any que ve per aquestes dates estarem immersos en campanya electoral al Parlament de Catalunya. Vindran els mateixos partits de sempre amb els mateixos discursos, haurem de votar amb la mateixa norma electoral de sempre, tots guanyaran, ningú no dimitirà i el país molt probablement anirà fent, malgrat ells i malgrat nosaltres.

“Ara no és el moment”. No sé qui va ser l’autor d’aquesta fòrmula magistral amb la qual els polítics catalans sempre han trobat la manera d’excusar-ho tot, però si cobrés drets d’autor ara ja seria milionari. Tot s’ha de canviar, però “ara no és el moment”. Mai no és el moment perquè en el canvi –amb tota la raó del món– ells s’hi veuen inclosos. Mai no és el moment perquè el mapa polític està embastat de tal manera i és tan fràgil, que res no pot canviar si no volem que tot canvïi.

Després de 30 anys de democràcia tenim una constitució que s’hauria de modificar substancialment, però “ara no és el moment”; després de 29 anys d’autogovern continuem amb la mateixa llei electoral redactada pel senyor Rodolfo Martín Villa, però “ara no és el moment” de canviar-la i, a més, encara no s’ha legislat sobre la divisió territorial de Catalunya. I, per si no en teníem prou, l’Estatut està encallat al Tribunal Constitucional des de fa tres anys i ara resulta que probablement no en sortirà cap sentència fins després de les eleccions perquè... “ara no és el moment”.

Tothom se’n riu encara de les “maragallades”, però en Maragall és l’únic polític que va gosar fer política real, l’únic que va mirar més enllà del miop objectiu dels quatre anys de legislatura. Nietzche deia també que “Tot allò que es fa per amor, es fa més enllà del bé i del mal”, i probablement això és el que ens falta a la política catalana: una mica d’amor, d’amor pel país. Ara ja comença a ser el moment: tots plegats hem d’exigir que els polítics es posin les piles i comencin a pensar en el futur, perquè si no ho fan el passat acabarà per encalçar-nos.

[esclaus]

“Els homes no són esclaus dels déus o d’un Déu; són esclaus del temps. És el temps, només, que és etern.” (Paul Ohn)

Viure Girona

(Per A.C., que aquest divendres mereixeria guanyar un premi)

De vegades es fa cansat viure una ciutat com Girona. I quan dic “viure una ciutat” vull dir exactament això: habitar en un concepte, sojornar en un somni, ser el darrer poblador d’una idea. Probablement hi ha ciutats que no et xuclen l’ànima, que simplement poden servir per ser habitades i prou. Girona, evidentment, no és el cas. Girona et vampiritza, et fa seu i t’arrossega pels seus carrers amb la força i el pes de la història que segrega en cadascuna de les seves pedres.

Et lleves cada dia contemplant des de la finestra les mateixes ombres sobre la vorera, els mateixos somriures en les mateixes cares i atrapat sense remei per la visió de dos campanars, retallats sota un cel eternament tardorenc, que fa l’efecte d’un decorat de fireta. Sembla com si el món no hagués d’existir més enllà de la ciutat dels quatre rius i arribes a plànyer els trens que passen sobre el pont de ferro de l’Onyar perquè penses que, tard o d’hora, cauran en un buit infinit.

A finals d’octubre Girona és com una fruita madura a punt de caure de les branques del calendari. Pels seus carrers hi flueix gent de tot arreu, fins i tot d’indrets inexistents, de països inventats només per poder venir, ni que sigui per unes hores, a les Fires de Girona. Sota els porxos de les places hi flota una sentor de castanyes i de regalèssia, de xuxo i de salsitxa. Els nens ploren, els pares criden, les mares miren cap el cel i el venedor de globus n’ofereix un de nou al nen perquè el deixi anar darrere de l’altre i es completi d’aquesta manera el cicle de la vida.

Girona és una manera de viure, és una manera d’estar viu però també d’estar mort. A Girona el concepte d’immortalitat hi voleia com un domàs durant els dies de la festa, fins l’endemà de Tots Sants que es reverencia a tots els difunts i s’accepta que, de la mateixa manera que tot té un principi també tot té un final. Girona, com totes les ciutats, va néixer un dia en una cruïlla de la història i morirà de la mateixa manera que moren totes les construccions dels homes, però mentrestant el gironins anirem cada any de Fires, sota els arbres de la Devesa, amb la mirada perduda dels que estan condemnats, de per vida, a estimar una ciutat de pedra.

[el temps]

“El temps és una invenció del moviment. Tot allò que no es mou no pot veure com el temps passa.” (Amélie Nothomb)

Un matí de dilluns

Un matí de dilluns, sense cara i sense esperit, em grata el clatell amb les ungles d’un temps exhaust i maleït.

Un matí de dilluns, sense ànima ni delit, em commou les entranyes i m’empeny cap a l’ombra o el desdit.

Un matí de dilluns, orfe de memòria i d’oblit, m’omple de presagis i cabòries, i d’històries sense sentit.

[néixer]

“Si tothom pogués triar el lloc on ha de néixer, alguns països serien completament buits.” (Eric Linklater)

La ciutadania i la política

Els humans, igual que les formigues, hem après a viure en societat. En general acatem les lleis que ens imposem a nosaltres mateixos, acceptem de bon grat normes morals de tota mena, paguem impostos directes o indirectes i, fins i tot, obeïm les normes de trànsit. Deixem en mans dels metges la nostra salut, en la dels advocats la defensa dels nostres interessos, en mans dels mestres l’educació dels fills i en la dels nostres representants polítics la gestió d’aquesta societat cada vegada més complexa i acomplexada.

D’alguna manera hem anat abdicant de tota una sèrie de drets i responsabilitats que lògicament ens pertoquen com a individus, i les hem transferit a la societat en el seu conjunt. Els polítics, igual que els estruços, han anat amagant el cap sota l’ala, mentre covaven ous cada vegada més grossos i més durs. La ciutadania s’ha allunyat tràgicament de la política i la política ha quedat relegada a una pràctica elitista, només accessible per a uns quant iniciats.

Arribats a aquest punt de la història crec que l’única revolució possible és la revolució democràtica, o sigui, una alteració radical de l’statu quo actual que porti a la ciutadania a prendre definitivament les rendes del seu destí. Per fer-ho els ciutadans només tenim un camí: aprofitar les escletxes legals del sistema que ens permetin anar esgarrapant quotes de poder. Les iniciatives legals populars (ILP), previstes en l’Estatut de Catalunya, en són un exemple.

Votar una vegada cada quatre anys i parlar-ne amb els amics en la barra d’un bar és el màxim que la majoria arriba a fer mai per a intentar canviar la realitat política del nostre país. Els adeptes de la teoria conspirativa de la història suposo que ho tindran fàcil per explicar que hem arribat a aquesta situació a causa d’una conxorxa dels poders fàctics. El cert, però, és que en aquesta trampa ens hi hem posat sols i que si d’alguna conxorxa hem estat víctimes és de la dels necis.

[Cohélet]

“Els rius corren cap al mar, / i el mar mai no s’omple; però els rius no cessen / d’anar sempre al mateix lloc. / Les paraules són pura rutina, / i no val la pena de parlar; / l’ull no s’acontenta del que veu / ni l’orella del que sent. / Allò que ha passat tornarà a passar, / allò que s’ha fet tornarà a fer-se: / no hi ha res de nou sota el sol.” (Eclesiastès – Reflexions de Cohélet, fill de David i rei de Jerusalem)

Diguem sí

Diuen que tots som fills de la nostra època. Portem en la sang els sons, les idees i els somnis de la nostra generació, o sigui: els sons, les idees i els somnis que es van produir durant els anys en què les nostres neurones anaven de gresca una nit sí i l’altra també. Les neurones, durant aquest curt lapse de la nostra vida, queden imbuïdes per tot això i després ja són incapaces d’assimilar res més. El nostre bagatge generacional és tan feixuc que arriba el dia en què hem de comprar un monovolum per encabir-ho tot.

Generalment ens passem la resta de la vida amb el llavi inferior en flàccida posició i repetint, en forma de lletania, les mateixes paraules i les mateixes consignes com si fos el més normal del món, com si res no hagués canviat. No tothom és igual, evidentment, sempre n’hi ha d’altres que es queden bavejant davant del televisor com un Homer Simpson de pacotilla, mentre els seus fills s’enfilen per les parets escopint gargots amb un esprai i xisclant com uns posseïts pel maligne.

El món és complex i la majoria no vam llegir el manual d’instruccions quan tocava fer-ho. Alguns, i probablement són majoria, han acabat per acomodar-s’hi i deixen que altres –un exigua minoria– facin i desfacin al seu caprici, que redactin ells els contractes amb lletra petita que acabem signant sense dir ni piu. Això sí, per sort, sempre queden els que no ens resignem, els que alcem la veu i cridem indignats. Però, ai las!, l’únic que sabem dir quan arriba el cas és “NO”.

“NO” és un adverbi de negació que és útil fins a cert punt, sobretot si després va acompanyat d’un “SÍ”. Arribats a aquest punt de la història crec que, en el nostre país i en aquest planeta, si alguna cosa hem d’aprendre és a dir que sí. Que sí, que volem canviar aquest món, que volem construir una nova societat, sobre uns nous valors. Hem de ser valents i dir que sí, que siguin altres els que diguin no. Que surtin a manifestar-se, que no passa res... Nosaltres mentrestant hem d’aprendre a construir el nostre “SÍ”, però ens hem d’afanyar perquè el temps ens encalça.

Woyzeck

En el començament del principi el món sencer estava buit, era com un cel de dissabte en el qual hi hagués bufat sense descans la tramuntana. Una tramuntana que en comptes d’omplir-lo d’un blau intens, hagués esborrat per complet els tons i els matisos. Una tramuntana tardoral que empenyia cap al Teatre Municipal de Girona una història dibuixada amb llapis de carbó, amb tons grisos de caserna, o amb gris mineral, de mina sud-africana i de raval proletari.

Aquell dissabte al vespre era com si el món hagués esdevingut un bol de llet capgirat, posat de bocaterrosa, habitat només per un ésser solitari i trist. Era el Woyzeck d’abans i el del després, el de la derrota i la desesperança, el Woyzeck d’ulls esbatanats i gestualitat de fusta. Un Woyzeck retallat contra un fons cendrós i pampalluguejant, un Woyzeck de mirada perduda i ulls esporuguits de titella.

Aquella tarda de dissabte ella ballava amb un altre, era bonica com el pecat i Woyzeck, per un instant va veure un cel en els seus ulls, un cel habitat per mil tramuntanes, per mil foehns enfollits i pel vent que escombra el Highveld, un cel d’aquells on et vénen ganes de posar-hi un clau i penjar-t’hi. Aquella tarda Woyzeck va sentir com els llavis d’ella cremaven, sobre els llavis d’un altre, amb l’escalfor amb què només cremen les passions dels humans en l’infern.

En un teatre com el de Girona, quan finalment s’acaba l’espectacle i la gent aplaudeix, i els actors saluden, i el públic es mira de reüll, sembla com si la història fos immutable. Probablement l’efecte prové del vellut burgès de les butaques o de l’escalfor ambarina dels llums, que esborra d’una tacada qualsevol rastre de grisor. Queda molt lluny el Woyzeck de William Kentridge i més lluny encara un altre Woyzeck interpretat pel Talleret de Salt, en aquest mateix espai però arrebossat per la llum ingràvida d’un segle que agonitzava.

Cent setanta anys després de la mort de Georg Büchner, aquesta obra inacabada continua brillant per la seva modernitat, modelada per la grisor plúmbia de les veritats eternes. Al contrari que les grans mentides, les veritats absolutes s’amaguen sota una pàtina de grisor i només brillen quan s’encenen els llums d’un teatre, o quan una tramuntanada neteja el cel sobre el nostre cap, o quan un ganivet amb la punta afilada s’enfonsa en la carn tova de les mentides i finalment brolla la sang vermella de les obres immortals.

[res]

“No sóc res. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.” (Fernando Pessoa – Poemes d’Álvaro de Campos)

[Dilluns]

Dilluns. Comencem de nou el camí, deixem pas als records, obrim el cor a batzegades. Dilluns. Caminem al ritme que ens dicti el cor, contemplem de reüll el destí, obrim pas a la vida.

Oh!, octubre...

Octubre és el temps de les primeres fredors i dels cels delerosos. Temps de bolets, de fulles seques i de torxes de matinada. Temps d’ombres creixents i de llums minvants. La gent viu instal·lada en el present, però mira cap enrere. El futur, quan arribi, apareixerà com una plantofada a la cara. Però mentrestant octubre va lliscant sota els nostres peus, com una cinta sense fi i sobre els nostres caps com la darrera escena d’una pel·lícula en la qual ja es comencen a intuir els títols de crèdit.

Octubre és temps de revolucions pendents i de revolucions diferides, d’ombres fugisseres en els replecs del poder. És temps de començar a plantejar-se què fer amb els fems acumulats a les granges. És temps de comptar beneficis i d’amagar deutes sotes les catifes. És temps de rentar-se les mans i de posar-se desodorant sota les aixelles, tot cantant cançons patriòtiques, sigui de la pàtria que sigui, i d’embolcallar-se amb els colors de la bandera, sigui la bandera que sigui.

Octubre és temps de Nobels i Planetes, de discursos i d’apostes. És temps de fires i de panellets, de descobriments i d’oblits. És temps de tancar les finestres i de prendre decisions ajornades. És temps de creuar-se de mans i de baixar l’esguard perquè ara ja no hi ha res a fer. Tot Sants descendirà sobre els nostres caps i ens esclafarà amb una llarga vigília de morts i de tardes obscures. És temps d’obrir el llibre dels llibres per la pàgina on diu “Jo vaig cap a ell, però ell ja no tornarà mai a mi”.

Oh!, octubre, mes d’òpals i calèndules, temps de buides buidors i de paraules buides, de pensaments calcinats i de rellotges sense busques. Un or de fulles de diari cobreix de tinta els camins, amb notícies de crims i corrupcions, d’odis i venjances, amb imatges de somriures petrificats i de mirades glaçades. La pluja, quan soni, sonarà com si estigués feta de desigs. Perquè, quan arriba octubre, la pluja és un desig, la fred una font d’abundància i el destí un paradís. Oh!, octubre, no et cerco perquè sé que no hi ets.

[ponent]

“He navegat com Ulisses pel noble mar que separa, / amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur, / l’illa de l’últim adéu, on es va inclinà el meu migdia, / i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant.” (Carles Riba – Elegies de Bierville)

Nacional 2.0

La realitat és incòmoda, tothom ho sap. Sempre és preferible una bona mentida que passi pel dret, que una veritat entravessada. Vivim en una societat moderna, fonamentada en la creença, exposada en el seu moment pels teòrics del nacional-socialisme, que una mentida repetida mil vegades acaba esdevenint una veritat inqüestionable. El senyor Aznar, abans, durant i després del seu mandat com a president del govern ho va posar en pràctica amb un èxit considerable.

Sembla ser que en el ministeri del ram de les obres públiques, el pas dels polítics del partit popular –inspirats per les lletanies de Herr Goebbels– va deixar una empremta que ha fet escola. Magdalena Alvarez va ser una digna continuadora de la tasca del senyor Alvarez Cascos i ara sembla ser que la cosa continua igual. Després d’anys i panys d’oblits i humiliacions els gironins continuem amb una carretera nacional que fa pena, però el sorprenent del cas és que sobre el paper ja està tot arreglat i ben arreglat.

El ministeri acaba d’editar un mapa on es dona ja tot per fet. Els automòbils han de passar igualment entre les obres abandonades del ministeri, però sobre el mapa un pot viatjar còmodament per una autovia en quadricromia. És com una mena de desdoblament de la realitat, una versió duplicada del mapa de carreteres. Una carretera que ara més que mai en podem dir “Nacional 2”, o sigui la versió 2.0 només practicable a través de PlayStation 2.

És una idea francament bona, que podrien imitar tots els altres ministeris. El de sanitat podria proposar als pacients esborrar els melanomes amb Photoshop, el ministeri de defensa podria encarregar les guerres a un dibuixant de còmics, el d’educació podria construir aules d’acollida a Second Life i, posats a fer, igual de bona seria la idea que la Generalitat imprimís un mapa d’Europa amb una Catalunya de color diferent de la resta de l’Estat Espanyol. En podríem dir “Europa 2.0”...

[Apollinaire]

(Guillaume Apollinaire) : “Però rieu rieu de mi / Homes d’arreu sobretot gent d’ací / Doncs hi ha tantes coses que no us puc dir / Tantes coses que vosaltres no em deixaríeu dir / Tingueu pietat de mi.”

[DILLUNS]

Difident
Incurvat,
Lamentable
Litòfag.
Unívoc:
Neguitós
Suspensori.

Els patriotismes

El 12 d’octubre a Girona sempre havia estat una jornada de mirar cap al cel amb desconfiança. Els gironins sabíem per experiència que si algun regal ens havia de caure dels núvols aquest dia, era molt probable que fos en forma de ruixat i d’aiguat. Ara, amb això del canvi climàtic, les sequeres persistents i els capricis dels homes del temps de TV3 –que alguna responsabilitat hi deuen tenir a veure–, aquests dies d’octubre encara ens els passem en mànigues de camisa.

Durant la transició, una època molt remota que ara costa molt d’explicar als més joves, els que vam recolzar la idea d’aprovar una nova constitució per a Espanya –que érem la gran majoria– ens vam deixar clavar tres llufes importants a l’esquena que hem hagut de suportar, amb una coïssor considerable, durant tots aquests anys: l’himne i la bandera de la monarquia borbònica i el dia de “la Raza” o de “la Hispanidad” reconvertit ara en la “Fiesta Nacional de España”.

En el fons tampoc és que m’importi gaire, perquè amb el decurs del temps he aprés a conviure amb tota mena d’himnes, de banderes i de discursos, però sempre queda aquell pòsit de rancúnia, aquell rau-rau misteriós que no saps ben bé d’on et baixa quan els escoltes. En dies com aquest no tinc més remei que recordar aquella cançó entranyable de Georges Brassens, La mauvaise reputation, on deia que a ell no li agradava la música que marxa “al pas”.

Va bé de tant en tant recordar cançons com aquesta i recordar-nos també paraules com les de Samuel Johnson quan deia que “El patriotisme és el darrer refugi d’un idiota”. Avui he vist aquesta frase en un article de Jordi Llovet, aplicada al cas Millet, però també em serveix pel meu article d’avui, perquè, en el fons, de l’onze de setembre a al dotze d’octubre amb prou feines hi ha la distància de trenta dies, que és aproximadament la distància que hi ha entre dos patriotismes molt semblants.

[fragilitats]

“Prada oferta a aquells que lluiten, / desig tensat després del llamp, / aquest cos sense escalf s’atura, cau / i retorna als seus brots, / sobre l’aire de recances immenses.” (René Char – traducció: Vinyet Panyella)

Acabem amb la cultura!

Vivim en un país on la majoria pensa que la cultura és prescindible, que simplement serveix per a fer bonic i per a poca cosa més. Els ministres –o consellers– de cultura són personatges triats per quedar bé en les inauguracions oficials i per fer bonic en la foto de grup el dia de la presentació del govern, o bé simplement són ombres patètiques, individus amargats pel fet d’haver de dir que no tot el dia a la llarga corrua dels que, amb raó o sense, es dediquen a pidolar davant la porta del seu despatx.

Desenganyem-nos, la cultura només és cosa de museus i de grans edificis, d’arxius voluminosos i de biblioteques fosques, de reductes universitaris on la gent investiga per pur plaer intel·lectual i perquè probablement no tenen millor cosa a fer. La cultura és cosa de sospitosos habituals, gent obscura, de mirada recargolada i de vicis reprobables, dilapidadors de mena, addictes a totes les drogues, descreguts, vanitosos i, sobretot, poc agraïts amb la mà que tan generosament sempre els dóna de menjar.

De la cultura, la majoria, només en salvaria alguna cosa amb valor sentimental i la resta ho abocaria al cubell de les escombraries, això sí, triant molt bé el que pertany a la fracció orgànica, al paper o al rebuig en general. Perquè quan arriben temps de crisi aquí s’ha de reciclar, s’ha de prescindir dels estris innecessaris. El curiós del cas és que no en llencem un d’aquí i un d’allà, no. Aquí obrim l’habitació de la cultura i d’entrada ho tirem per la finestra! Què caram! Acabem amb la cultura i relloguem l’habitació!

El que m’estranya és que no es prescindeixi directament dels ministres –i dels consellers– del ram, o bé que aquests, per pura coherència personal davant de les dràstiques reduccions de pressupost, presentin la dimissió irrevocable o que es cremin, estil “bonzo”, al bell mig de les places públiques. Suposo que, en aquest darrer cas, si no ho fan és perquè en el fons són gent discreta i encara algú pensaria que és una performance pagada amb diners públics.

Acabem d’una vegada per totes amb la cultura i deixem-nos de punyetes! Els diaris s’estalviaran unes pàgines molt valuoses i als polítics sempre els quedarà la llotja del Barça per anar a lluir el plomall.

Els deserts de la memòria (Alaska i altres deserts)

(Cròniques de Temporada Alta 2009) -

Anar de teatre a Girona un diumenge a la tarda és com submergir-se en un món paral·lel. Una remor de gavines i gossos en la llunyania ens transporta directament d’un paisatge de cases i temples que semblen d’atrezzo, a la sala La Planeta en un escenari on aquest atrezzo esdevé un hospital a la vora del mar, el dia en què una dona es desperta d’un estat entre la vida i la mort, entre el conegut i el desconegut, que és precisament el territori que Harold Pinter, l’autor, vol explorar.

Una llum freda de sanatori es projecta sobre un llit solitari, vint-i-nou anys després del dia en què ella es va aturar. Però no tot s’aturà en ella, Deborah va continuar habitant en una mena de desert, una Alaska de la memòria, un indret on tot queda congelat. Ella continua encara imaginant-se ballant en un espai recòndit on sempre serà adolescent i, amb la veu de la Cristina Cervià, pregunta al doctor que l’ha despertat: «...però vostè em va veure amb llàgrimes als ulls?», mentre la llum del capvespre decau darrere dels finestrals i probablement també a fora de la sala.

Deborah ha quedat finalment perduda en un desert de vidre, en un indret on les aixetes ragen eternament gotes d’oblit, i on el temps passa en una altra dimensió. Un temps teatral que ens dirigeix immediatament a una altra peça de Pinter, protagonitzada pel taxista 274 enamorat d’una passatgera dormida i l’operador de control de la central de taxis que intenta, en debades, que aquest –que es mira la foscor amb els ulls esbatanats d’en David Planas– vagi a cercar un client a Victoria Station.

Harold Pinter deia que la parla és «una estratègia constant per a cobrir la nuesa» i probablement en Xicu Masó, en el seu retrobament com a director amb Girona, ha volgut mostrar-nos aquesta nuesa en la fredor persistent d’uns deserts glaçats. La memòria ens omple d’oblit i trama les seves xarxes pels racons amb la paciència d’una aranya. Un xarxa on han quedat enganxats els personatges del darrer esquetx, que interpreten Míriam Alamany i Carles Martínez, i que semblen sortits d’aquella cançó de les simples coses: «només tornant a aquells indrets on vas estimar, arribes a comprendre com estan d’absents les coses perdudes».

Un diumenge a la tarda, sortir del teatre a Girona, és retrobar-se amb un paisatge irreal, amb la farsa dels records. Com la protagonista d’Alaska ens diem a nosaltres mateixos que demà serà un altre dia, que tindrem fills, que farem pomes al forn i que ballarem per sempre en una gran sala de vidre on els capvespres es modulen a caprici del director d’escena.

[dilluns d'octubre]

Remors i silencis, oblits i records, certeses i dubtes, ombres i llum, dilluns d’octubre.

[NOCTURN AMB SALZES}

(Vinyet Panyella) : “Entrebancada nit / ombres i somnis dels salzes / cercles tancats en esferes obscures / vida antiga dels llacs. / Sóc paisatge estricte hostil a la claror / brancam ferit de la copa a l’arrel. / Galopen cavalls negres entre renills de queixa. / L’udol dels llops revé en el clam de la lluna.”

Els pillets

De tothom és sabut que la cultura catalana és un objecte preuat, però fràgil. Com aquells gerros de la besàvia que guardem en una lleixa, sempre exposats a un trontoll inesperat, a un cop de colze sense voler o l’assistenta equatoriana que va i decideix un dia netejar-los amb Glassex. Però tot sovint oblidem que els gerros també serveixen per a dipositar-hi coses a dins: les claus de la segona residència, les accions de Telefònica o aquells diners que s’han estalviat d’aquí o d’allà i que sempre reca portar-los al banc per allò tan incòmode dels impostos.

La cultura catalana és una gran col·lecció de gerros, uns de buits que gairebé només es guarden per qüestions sentimentals, o per “ves a saber tu si un dia...” i d’altres de plens, molt plens, gairebé com aquells de la cova d’Alí Babà. Generalment aquests darrers estan guardats per sacerdots d’una casta d’intocables, que poden exhibir en els seus cognoms un arrelament en la burgesia local de més de dos-cents anys. Són gent que han consagrat la seva vida al servei del país i que per no desconcentrar-se de la seva tasca es fan portar cada dia a la feina per un xòfer que, si cal, els obre la porta i els protegeix amb un paraigues.

Realment ells no viuen en aquest món, habiten en una mena de purgatori i simplement fan d’intermediaris entre els déus de l’Olimp i els simples mortals que per anar a treballar han d’agafar el tren de rodalies. Aquests sacerdots vetllen pels gerros i pel seu contingut, el seu art consisteix precisament en mantenir-los plens però sense que es trenquin. Alguna vegada, només molt de tant en tant, un sacerdot comet un error de càlcul i, per falta o per excés de càrrega, la peça es trenca.

És un moment realment dramàtic perquè es crea com una sensació de buit, un silenci penetrant. Sembla com si la realitat de cop i volta es desenvolupés a càmera lenta, en qüestió de segons veiem tota la història del nostre país que passa per davant dels nostres ulls: de Guifré el Pelós fins a Ferran Adrià, d’Ermessenda de Carcassona a Karmele Merchante, de la batalla de Muret fins al referèndum d’Arenys, de les ruïnes restaurades d’Empúries a les pre-ruïnes de la Sagrada Família i de la Catalunya dels Millets a la dels pillets...

[viure]

Per molt que intentem explicar la nostra vida com un relat, viure no és un fet lineal, tot esdevé seguint una pauta caòtica.

[Woolf]

Leonard Woolf era un home obsessiu i metòdic, cada dia de la seva vida adulta havia apuntat tots els detalls quotidians en un diari. El 24 de març de 1941, la seva dona –Virginia– es va omplir les butxaques de pedres i es submergí en el riu Ouse. Aquell dia en seu diari, segons explica la seva biògrafa, Leonard va apuntar el nombre de quilòmetres recorreguts amb el seu automòbil, però el paper va quedar marcat per una taca de color groguenc, que tan podria ser de cafè com d’una llàgrima. Fou l’única taca en un diari d’anotacions immaculades.