30 de setembres

“Tal dia com avui” sempre és una bona manera de començar un article quan no et passa res millor per la mollera, i avui m’he llevat amb el cap espès. M’he posat a repassar tot el que podia haver succeït en un 30 de setembre i m’han sortit unes quantes coses. No sé si vostès ho sabien, però “tal dia com avui”, l’any 420, va morir Sant Jeroni. Fins ara no m’havia preocupat pel tema, serà que sempre m’ha fet angúnia felicitar algú pel fet que en determinada data escalivessin a el seu patró.

Probablement celebrant que Sant Jeroni havia estat l’autor de la "Vulgata", la primera traducció de la Bíblia al llatí, el 30 de setembre de 1452 Gutemberg publicà el primer llibre extens amb tipus mòbils –la Bíblia de 42 ratlles a 2 columnes–, canviant d’aquesta manera el curs de la història de la cultura i probablement de tot plegat. Mozart estrenà a Viena, el darrer dia de setembre de 1791, "La flauta màgica", una òpera que trasbalsà també la història de la música.

L’any 1888, aprofitant de ple les boires de la tardor londinenca, Jack l’Esbudellador va matar les seves víctimes número tres i quatre. El 1901, Hubert Cecil Booth, patentà un aparell que revolucionà la societat de consum uns quants lustres més tard: l’aspiradora. El 30 de setembre de 1955 va morir a causa d’un accident de trànsit James Dean, aquell noi que tirava pedres contra una casa blanca, a l’est de l’edèn. I també, un 30 de setembre, s’emeté el primer episodi dels "Picapiedra".

Però un 30 de setembre de l’any 2005 també va passar una cosa que vostès segur que ja han oblidat: el Parlament de Catalunya, després de moltes negociacions va aprovar gairebé per unanimitat el text del nou Estatut. Després de passar per les Corts i referendar-se en una consulta popular, l’Estatut s’encallà, com una balena a la platja, en el tribunal constitucional. Si ha quedat clar que Sant Jeroni no hi pot fer més que nosaltres per l’Estatut, ara ja només ens resta intentar posar-nos sota l’advocació de Jack l’Esbudellador...

[dimarts]

Un dimarts és un dia qualsevol, sense glamur, sense colors. És un dia gris, un interval d’espera, sense grans victòries ni grans derrotes. És un dimarts, simplement.

[pintar/escriure]

“Jo no pinto les coses tal com són, les pinto tal com les penso.” (Picasso) –Aquesta cita crec que em serveix també per a il·lustrar tot el que escric.

[canviar el món]

“Poc importa el que us puguin dir, els mots i les idees poden canviar el món.” (Peter Weir – diàleg de “El Club dels poetes morts”)

La ciutat oculta

Girona és una ciutat-iceberg, sempre ha volgut mostrar-se, però a la vegada sempre ha ocultat més del que ensenya. Els carrers del barri vell amaguen tota mena de coses, però els de la Girona nova encara més. Carrers, places i barris sencers desapareixen sense deixar rastre dels mapes turístics. Vila-roja, Font de la Pólvora, Germans Sàbat, Can Gibert del Pla, Santa Eugènia formen part d’allò que ara podríem anomenar novament “la Girona grisa i fosca” que adjectivà el poeta ja fa un munt d’anys.

I, malgrat tot, aquesta massa oculta existeix i persisteix, és desplaça a través del temps i, contra la seva estructura sòlida hi xoquen els titànics de la memòria l’un darrere l’altre. Però la ciutat no és només matèria, amb els seus habitants passa exactament el mateix. Alguns mostrem la cara en públic, amb més o menys fortuna, amb ganes o sense, però molts altres l’oculten, o simplement no poden ensenyar-la. Uns perquè s’amaguen deliberadament i altres perquè els amaguem nosaltres.

A Girona hi ha ciutadans invisibles, que només deixen una estel·la brumosa en passar pels carrers. D’algun arribem a copsar-ne una mirada fugissera o una ganyota de perplexitat en ser sorpresos entrant o sortint d’alguna entitat bancària, o xiuxiuejant en una cantonada amb un advocat de casos difícils. Són gironins discrets, que vesteixen discretament i que guarden els seus estalvis allà on ningú els podrà trobar mai. Un nínxol al cementiri els espera per acollir les seves discretes restes per l’eternitat.

Però també hi ha una altra casta de gironins, obscurs i de parla entrebancada, de mirada baixa i presència transparent. Només te’ls trobes a les cues: a la cua de l’Inem, a la cua de Correus, a la cua de Mutualitats, a la cua del Cap... Mai ningú intenta comunicar-s’hi, mai ningú se’ls mira als ulls i malgrat tot estan entre nosaltres i fan les feines que els altres no volen fer. Girona, grisa i fosca, oculta i distant, algun dia haurem de passar comptes amb la realitat abans que aquest iceberg sobre el qual vivim es desfaci en l’oceà de la història.

[Gènesi]

(Vinyet Panyella) : Al principi / era el verb / i era la llum / i el verb i la llum es tornaven paraules / en una epifania de llavis i de mans. / El bes que em fa estremir en la fosca on habito.

EL TRESOR DE CAPMANY

Envoltada de vinyes i de núvols, ombres i camins, i vigilada per la torre d’un fort, l’església de Santa Àgata, coberta amb un para-sol, s’empara d’un cel que sembla empapat de vi.

Campmany, que ve de “camp”, ha sofert al llarg de la seva història un reguitzell d’epidèmies, accidents, temporals, pedregades, nevades, guerres, ventades, incendis forestals i aiguats. Tant ha sofert el poble que un dia els seus habitants van decidir canviar el nom per Capmany, que ve de “cap”.

Vint cellers de vi, tot l’any omplen els carrers d’olor de verema. Parlar de Capmany és parlar de vinyes que creixen en terrenys granítics i de vi madurat amb el sol de l’Empordà. És parlar de varietats viníferes i denominació d’origen, de famílies que es dediquen des de temps immemorial a l’elaboració i el comerç de vins.

Capmany produeix vins negres amb aromes de fruita, vins rosats del color de les cireres, garnatxes fets amb raïm que ha dormit sobre la palla i moscatells càlids i sedosos. Però també és terra d’alzines, de bolets i de senglars, que els caçadors encalçen quan arriba la temporada.

Els capmanyencs dediquen la seva vida al vi, però durant la nit més llarga de l’any encara somien en trobar el tresor que un dia amagà el senyor de Capmany.

El Merdançà travessa el poble com una ferida seca, encara que a vegades s’omple d’aigua i s’enfila fins les cases. Més avall, el Llobregat recull l’aiguada, que generalment passa pel costat dels antics banys de la Mercè sense immutar-se del que allà hi passa, en unes estances closes, decorades amb colors de puticlub.

Demà serà un altre dia

En aquests temps en què vivim ens ha tocat viure a un ritme vertiginós. El pas del temps ja no es compta per dies i hores, sinó per revolucions per minut i terabytes per segon. Allò que ahir era una novetat, avui ja ha passat a la història; i això succeeix amb tot el que ens rodeja, però, a més, tenim la sensació de viure nosaltres també a una velocitat excessiva. Probablement Sanitat aviat haurà de posar comptadors de ritme cardíac pels carrers que, com els radars de trànsit, controlaran el màxim permès per l’Organització Mundial de la Salut.

Amb els llibres passa una cosa semblant. Les llibreries i les biblioteques sempre havien estat reductes de calma i de silenci. Els llibres eren el producte pacient d’erudits i d’artesans i quan arribava el paquet amb les novetats s’obria amb una emoció continguda, com quan el sacerdot destapa una vegada a l’any les relíquies del sant. Ara, en canvi, els llibres són un producte més, amb data de caducitat i que només sobreviuen durant uns dies en la nevera de les novetats.

Segurament per tot això, m’ha semblat que el millor homenatge que podia fer a en Guillem Terribas, llibreter de professió i agitador cultural de vocació, era llegir el seu llibre de records ara, quan ja se suposa que els altres llibreters, si encara no l’han venut, ja l’han relegat al piló dels llibres per tornar a la distribuïdora. Però si he llegit Demà serà un altre dia ha estat també per una altra raó: perquè tenia la sospita que en ell hi trobaria una part molt important de la meva pròpia història.

I així ha estat. Llegint-lo he repassat noms propis i llocs comuns que estan penjats en les sales de la nostra memòria comuna, il·luminades cada vegada amb una llum més tènue i visitades només molt de tant en tant. Sembla estrany que ens dediquem més a l’estudi de fets ja molt llunyans que a intentar comprendre la nostra realitat més propera. Sempre he estat de l’opinió que la història hauria de començar a explicar-se pel final i llibres com el d’en Guillem són una bona excusa per fer-ho, un punt de partida, a mi m’ha servit. Continuaré intentant escrivint amb ell nous capítols d’aquesta història, perquè demà sempre serà un altre dia.

[petjades]

(Leonard Cohen) : “De la mateixa manera / que la boira no deixa petjada / sobre el turó verd obscur / el meu cos no deixa petjada / en el teu, i mai no no ho farà.”

[dilluns]

El temps comença a esgarrapar amb les urpes de dies carregats d’urgències i angoixes. Els núvols deixen caure gotes amb la cadència d’un metrònom i les paraules cauen dels arbres i floten en els recs. En un dia qualsevol, com avui, pot començar novament tot plegat. És setembre, és dilluns i la vida continua fins i tot sense nosaltres.

[cicatrius]

“Una cicatriu és el que succeeix quan el món es fa carn. Exhibir una ferida, les orgulles cicatrius d’un combat, és fàcil. Ensenyar un gra és difícil.”
(Leonard Cohen)

Sobre el teatre, l’art i altres fruits de tardor

La tardor ha arribat definitivament, les fulles cauen dels arbres, la llum s’esmorteix, la cua de l’atur augmenta dia a dia, i les banderoles de Temporada Alta han aparegut penjades pels carrers. Però aquest any ens arriben amb un missatge visual potent, un meló obert amb forma de vagina que ens dóna a entendre que l’origen del món és el mateix que el de la comèdia, que tot té, com a mínim, dues lectures possibles i que el teatre es reprodueix pel contacte i pel gust.

La tardor ha arribat, mal ens pesi, els núvols passen amb més coratge i les fulles cauen... Ai no, que això ja ho he dit... però és que fins i tot cauen del Niu de la Rambla de Girona, una arquitectura efímera arrebossada amb fulles seques, que allotja artistes contemporanis. I això ens porta a una nova doble lectura, perquè l’art modern no seria res sense aquesta mena de dobles interpretacions, sense el doble llenguatge que li permet sobreviure quan un dels dos falla.

La tardor ja és aquí, benvolguts lectors, l’aire ja comença a ser una mica fred, els ajuntaments canvien de color i els carrers s’omplen de gent atrafegada. Els ocells migratoris van fent les maletes, alguns polítics es proven la roba de la temporada i els camins forans desborden de poetes de cap de setmana cercant inspiració pel proper concurs de poesia. Els col·legis obren portes i finestres i els professors comencen a comptar, una any més, els dies i les hores que encara els queda per a la jubilació.

La tardor ja és aquí i no hi ha res a fer, ha arribat per quedar-s’hi, com la crisi. Els rellotges s’avançaran, els trens s’endarreriran, els nens creixeran i els panellets –quan toqui menjar-ne– seran molt més cars que l’any passat. Però la vida continua i, malgrat tot, el món no s’acaba, simplement va passant per cicles, anem cremant etapes, la comèdia de la vida no s’atura i la tardor és això, una immensa vagina sucosa on el temps hi gaudeix com un amant desaforat.

[Hölderlin]

“Els qui ens deixen el foc del cel, els déus, també ens donen el dolor sagrat. Acceptem-ho. No sóc més que un fill de la terra, fet per a estimar i per sofrir.”

(Hölderlin, “Die Heimat”)

CANTALLOPS, SOTA L’ALBERA

És un poble allargassat, a recés de la serra de l’Albera, rodejat d’oliverars i de vinyes i enfilat en un petit serrat amb vistes al mar, els dies que no hi ha calitja.

La silueta brillant del puig Neulós queda a l’altre costat de la ratlla de França, la muntanya escrostonada de Cantallops s’interposa entre el poble i el castell de Requesens i l’Empordà es perd al final d’una carretra vigilada per l’orgullosa torre de Bell-lloch.

Els antics murs medievals d’una fortalesa encara sobreviuen entre les cases, les buguenvíl·lies floreixen en els patis amb tota la seva vermellor i l’heura s’enfila cap a un cel àvid de tramuntanes. Un gat dorm arraulit a l’ombra d’un teulat d’uralita i els caçadors fan festa grossa cada diumenge, caçant senglars que després es reparteixen en l’escorxador.

La riera de Torrelles travessa el poble, disposada a omplir-se amb l’aigua dels primers núvols que passin per l’Albera. A l’entrada de les cases dels pagesos s’hi apilonen les eines i els vehicles, les caixes de cebes i de tomates, i les marranxes d’oli que encara queden de la temporada passada.

Els cantallobencs celebren la festa de Sant Esteve, però també van cada any de processó fins a Requesens, per a demanar que bufi la tramuntana, i es reuneixen a La Societat, sota uns plàtans joves, per gaudir dels fruits de la terra i per beure el vi de l’anyada.

El rellotge de la rectoria, mig esborrat, ja fa temps que ha deixat de marcar les hores i a l’escola ja no hi van els nens, però el poble segueix la seva vida, desprèn olors de diumenge i a l’església un capellà amb accent foraster ha cantat missa per primera vegada.

Millennium

Quan algú –com és el meu cas– va cada dia al mercat, acaba escoltant i participant en converses de tota mena. Un dia –per exemple– el carnisser em va fer saber que m’havien vist a Millenium. Jo tenia la vaga noció que “Millenium” era una sala de festes entre Sils i Riudarenes, i li vaig contestar sense pensar-m’ho dues vegades que era impossible que m’hi veiessin, perquè com a mínim feia vint anys que no trepitjava una discoteca. Però la qüestió és que “Millennium” també podia ser un programa de televisió, cosa que jo ignorava.

Després vaig entendre que el “Curbet” que havien vist a la tele era el meu germà Jaume, expert en seguretat ciutadana i habitual d’aquesta mena de programes de debat seriós. A mi no em veuran mai en una discoteca i probablement tampoc en un programa dirigit per en Ramon Colom, on s’ha de demostrar uns coneixements que a mi em falten. Però ara, quan jo ja no pensava en coses d’aquestes, va un altre del mercat i em pregunta què m’ha semblat “Millennium”...

I “Millennium” ara resulta que és el títol d’un trilogia, tres llibres escrits per un jove autor suec que es deia Stieg Larsson i que va morir d’un atac de cor just després de lliurar el tercer original a la seva editora. Són llibres que tenen tots els requisits per ser un best-seller: intriga, personatges ben dibuixats, fàcilment adaptable al cinema i/o a la televisió i ben escrits. Si a tot això li sumem la història personal de l’autor i uns editors que han sabut vendre i promocionar el producte, ens trobarem amb el fenòmen literari de la temporada.

Però vaja, no diré que ara també m’han agafat desprevingut, perquè si més no ja m’he llegit el primer volum que porta per títol Els homes que no estimaven les dones. I que què m’ha semblat? Doncs opino el mateix que sobre la Coca-Cola: no treu la sed, no alimenta, hi ha millors estimulants, però agrada. El problema és que si aquests llibres els hem de situar en el panorama literari es queden més aviat al marge, perquè de la literatura n’esperem alguna cosa més. La literatura l’hem de poder assaborir lentament i que no es perdi amb el primer rotet de la tarda.

[entendre]

“Entendre una cosa no és sinó el graó per a sorprendre’s de la següent.”
(Xavier Rubert de Ventós)

[dilluns]

...

Ombres i silencis
oblits i records
omplen l’estança
on tu i jo
compartim endreces
i la felicitar d’habitar
en un etern dilluns
sense càstig ni recompensa.

[veritat]

“Sempre exagerem quan volem dir la veritat.”
(Tomi Ungerer)

L’Angela també espera plaça

Itàlia és un país allargat i prim, habitat per gent molt semblant a nosaltres. De fet només posar-nos de puntetes ens podríem emmirallar perfectament amb moltes de les seves ventures i amb la majoria de les seves desventures. Berlusconi no és més ni menys que molts dels personatges que habiten en les pàgines dels nostres diaris i la Lega que governa les ciutats del nord s’assembla perillosament a allò que al nostre país en diem “els partits nacionalistes”.

Verona és una ciutat del Véneto d’una magnitud similar a la de Girona; salvant les distàncies podríem dir que el seu pes específic a Itàlia és gairebé el mateix que el de Girona dins de l’Estat espanyol. Els seus carrers del nucli antic conserven un aspecte medieval comparable al del barri vell de Girona. Verona és una ciutat carregada d’història i de cultura, i els veronesos es desperten cada dia amb inquietuds i amb problemes molt semblants als nostres.

L’Angela Tancredi és de Salern, una ciutat de la Campània al sud d’Itàlia. Ja fa molts anys que viu a Verona, és professora de secundària especialitzada en llengua anglesa, però és probable que ara li toqui donar classes de castellà. És de somriure franc i té la cara rodona com un sol. Ja ha complert 42 anys, té dos fills petits –l’Alize i en Lorenzo–, està separada, navega per internet, es declara d’esquerres i catòlica, i si ha de citar algun llibre preferit és decanta per “El vigilant en el camp de sègol” de J.D. Salinger.

L’Angela ja fa 13 anys que espera una plaça definitiva, mentrestant és una “precaria”. Any rere any ha vist com anaven canviant les normes, les reformes... i no ha pogut accedir a unes oposicions que, de fet, no es convoquen des de 1999. Segurament la lletra d’aquesta cançó, o si més no la melodia, sonarà a molts ensenyants del nostre país. A vegades ens pensem que només aquí passen coses d’aquestes, ens pensem haver inventat les primaveres i les tardors, però a tot arreu es fan bolets, quan plou...

[viure]

Hans Chinaski, el personatge protagonista de Factotum, la pel·lícula basada en la vida de Charles Bukowski, es troba amb un vell en un bar que li diu: «He dormit més del que tu has viscut».

CANET D’ADRI, NIMFES I FADES

Sota dos xiprers enormes i tofuts la porta de l’església sembla diminuta. Unes figures, a banda i banda, guarden l’entrada retenint com poden un parell de lleons ferotges. Una campana escardalenca toca els quarts i les hores amb un so que es difumina en la plana i que, potser, arriba fins a les fagedes i els roures que dormen a l’ombra de Rocacorba.

En la llunyania, Girona sembla el decorat de fons d’un estudi fotogràfic. Un vent suau balanceja les branques més primes dels arbres i només el soroll d’algun automòbil que passa trenca el remoreig discret del paisatge.

Els nínxols del cementiri guarden l’alè apagat de noms i de vides, de gent que va viure a redós dels camps que l’envolten. Esculpits en una pedra el poble recorda a tots els seus fills morts a causa de la guerra i a la façana del temple, al desmuntar una làpida, algú ha deixat a la vista unes inicials escrites amb lletra de mestre d’escola per recordar-nos que l’edifici una vegada va ser seu de la UGT.

Canet són els camps i els boscos i la muntanya més alta del Gironès, però també són les gorgues de la font de la Torre, amagades entre àlbers i arbres blancs, freixes de fulla petita i els canyers que des de temps immemorials han donat nom al poble. Modelades per la força de l’aigua a través dels segles, semblen una gran vagina profunda, humida i fecunda, habitada per bagres i nimfes del bosc, per banyistes d’aigua dolça i per pescadors de tarda d’estiu.

Un molí, que només serveix d’atretzzo, gira sense fi sobre les roques i entre les fulles ombrívoles del camí m’ha semblat que em somreia una fada...

Putes, mentides i fotografies de premsa

La prostitució, com tothom sap, és l’ofici més vell i més estès sobre la capa de la terra. Existeix com a mínim des que existeixen les monedes de curs de legal i potser des d’abans fins i tot. De putes n’hi ha hagut de tots colors, de totes les condicions i sexes... Han tingut clients de tota mena, de confessats i d’inconfessables. Sense anar més lluny podríem fer una llarga llista amb els polítics de la Generalitat republicana que després d’anar a toros anaven de visita al prostíbul de moda.

Ara anar als toros ja no està ben vist i anar de putes tampoc, sobretot per l’ambient sòrdid que envolta tant una cosa com l’altra. Però de putes, tal com ja he dit, n’hi ha de moltes menes i a mi se’m faria difícil d’explicar-ho. Generalment quan es parla de prostitució es pensa amb aquelles pobres noies que esperen els seus clients a sol i serena a peu de carretera, o que fan les seves feines, tal com hem vist recentment, sota els porxos del barceloní mercat de la Boqueria.

Desenganyem-nos, el problema amb la prostitució sorgeix només quan aquesta activitat es desenvolupa en un entorn degradat o quan la prostitució contribueix a degradar-lo. Després tothom pensa en tapar forats, en netejar les voreres i en posar més agents de seguretat. Però del problema de fons gairebé ningú en parla. Per què hi ha dones que es veuen obligades a oferir el seu cos a canvi de diners? Per què hi ha homes disposats a pagar aquest preu? I, si no hem pogut solucionar mai aquest problema, per què no intentem regular-lo?

Sobre aquest tema només una darrera puntualització; tot aquest assumpte ha sorgit perquè el diari El País ha publicat una sèrie de fotografies que documentaven el que molts altres ja havien denunciat abans. Ara, en què es posa en dubte el paper del fotoperiodisme, en què els mitjans cada dia els costa més pagar per una bona fotografia, ara és el moment de reivindicar novament el paper del fotògraf de premsa, d’un llenguatge comunicatiu que no hauria de desaparèixer mai. Si ho volen acabar de comprendre encara poden anar a Perpinyà a veure el festival Visa pour l’image, tenen temps fins dissabte.

[crisi]

Un acudit al Nouvel Observateur: “Abans de la crisi teníem por de la fi del món, ara només tenim por del final de mes...”.

[dilluns]

Abans, el temps era un dels nostres i la vida ens acompanyava donant-nos de la ma. Abans, ens llevàvem del llit sense vidres a l’esquena i sense sentir gust de sang a la boca. Abans, el vent bufava cap allà on volíem i el sol escalfava els nostres somnis. Abans, un dilluns era un repte insuperable i la setmana mitja vida on podia passar de tot...

Ara el temps s’amaga entre els rellotges, la mort es passeja entre els replecs dels llençols i el vent bandeja els nostres somnis, però pensem que un dilluns és només un dilluns i que la vida encara ens ofereix l’oportunitat d’estar una setmana més bregant contra l’oblit.

70è aniversari de l'inici de la Segona Guerra Mundial

“La humanitat haurà de posar fi a la guerra, o la guerra posarà fi a la humanitat.”
(John Fitzgerald Kennedy)

Girona, colors de tardor

Girona ja es desperta amb colors de tardor. Uns núvols esqueixats brillen entre rogencs i blaus, il·luminats des de sota per un sol matinal cada dia més mandrós. Les fulles dels arbres, cansades de tants dies de calor, comencen a caure lentament sobre les voreres i en els jardins, contrastant amb el pas cada vegada més apressat dels gironins que de sobte han recordat tot el que encara queda per fer després de les vacances. En els primers dies de setembre la ciutat recupera la seva identitat.

Perquè, en el fons, Girona és una ciutat tardoral. La resta d’estacions són de pur tràmit: l’hivern passa de puntetes, la primavera només és l’esclat d’uns quants dies i l’estiu, un desert que cal travessar com sigui. Girona és tardor en estat pur, les pedres del barri vell agafen aquell punt just de maduresa en el color i en la textura, el vent comença a arrancar de les teulades sons que semblen de sonata de cello i l’heura dels murs es va preparant per mudar de pell.

Ja han retirat gairebé del tot la tanca d’obra que envoltava des de feia més de tres anys l’antic hospital de Santa Caterina i els carrers de la zona han agafat de sobte una fesomia inèdita, és com si de sobte s’hagués tapat un forat pudent. Les façanes netes i repicades llueixen al costat dels edificis nous, les lletres toves d’en Paco Torres han tornat a aparèixer amb colors renovats sobre la vorera i la columna de la Constitució de 1869 s’ha tornat a alçar, ara darrere de la capella.

Mentrestant les grues del TAV continuen incansablement la seva feina i els automòbils van lliscant sobre l’amiant de la carretera de Barcelona. El virus de la Grip A aguaita al caire de les cantonades tot esperant que els nens tornin a classe, els mestres s’emborratxen a glops de Tamiflú per oblidar les penes del llarg curs que està a punt de començar i els pares i mares ploren amargament per la dissortada sort d’unes targetes de crèdit mortes en acte de servei durant l’estiu. Girona, colors de tardor...

[una fada]

En el desert que em reclama, / amagat en tot el que veig, / és ella que fa, per la meva ànima, / de cada raig una flama, / i de cada soroll una veu.

(Victor Hugo – Une Fée)

70è aniversari de l'inici de la Segona Guerra Mundial

“La guerra, és la guerra dels homes; la pau és la guerra de les idees.”
(Víctor Hugo)

HISTÒRIES DE CAMPRODON

Camprodon és un poble que flueix sota la gran arcada d’un pont gòtic. Una riuada acolorida de forasters puja i baixa els dies de festa pel carrer València i la pluja plou sobre mullat en un poble que ja és en tres quartes parts fet d’aigua i en l’altra de somnis.

Diuen que Isaac Albéniz va néixer en una casa a la vora de l’ajuntament, que el senyor Robert va inventar-hi el concepte de “segona residència”, que César August Torres ja s’hi passejava amb xiruques “avant la lettre” i que el doctor Negrín plorava sota un cedre per una guerra que s’havia perdut abans de començar.

Camprodon és una vila de muntanya, però els camprodonins són gent de la Vall. Durant un temps van cultivar patates, ara cultiven subvencions ramaderes i venen galetes als forans. Els prats que l’envolten saben històries que ningú més sap, històries de contrabandistes, d’excursionistes i d’un poble en retirada, que va deixar al seu pas les engrunes d’una esperança abandonades per les cunetes, com les molles de pa d’en Polzet, per poder tornar un dia i alçar una senyera orgullosa sobre el campanar de cal Carnicer.

Camprodon és un pont i és un riu, són fonts que rajen entre sospirs de molsa i l’enyorança d’antics estius. Sant Antoni vigila el poble des d’un sitial que en diuen muntanya, un vell monestir dorm als peus de la Costinyola i el Maristany es passeja entre colors de gespa verda i ocres tardorals.

Els seus fills baixen a escampar el seu geni per Girona o per Barcelona i a vegades es perden per camins de França, però sempre tornen perquè es saben fets de la mateixa matèria que el seu poble.

El drama i la tragèdia

L’1 de setembre de 1939 l’exèrcit nazi va travessar la frontera polaca i s’inicià la Segona Guerra Mundial. Des d’aquell moment fins a l’agost de 1945 es desencadenà una voràgine de foc i de sang que acabà amb la vida de més de seixanta milions de persones. Entrar ara a discutir si aquella guerra fou un drama o una tragèdia d’entrada pot semblar simplement una qüestió semàntica, però a mi em sembla important, fins i tot diria que, setanta anys després, em sembla fonamental.

Sartre deia que «qualsevol vida és la història d’un fracàs» perquè sempre acaba amb la mort. És simple, no hi ha opció; per això la vida és una tragèdia. En política la tragèdia esdevé quan tothom té raó, quan els arguments dels uns i dels altres són raonables. La tragèdia sorgeix quan entren en conflicte les lleis de l’Estat i les de la consciència, quan entra en conflicte el destí i la voluntat, quan xoquen els interessos dels déus i els dels homes o la passió i el deure.

Des d’aquest punt de vista, només poden jutjar la barbàrie nazi com una tragèdia els qui la consideren legítima. Els que no ho fem, considerem aquella guerra com un drama, una barbaritat necessària per lluitar contra una ideologia que podia acabar amb la humanitat mateixa. Hitler no era un personatge tràgic perquè no es debatia entre el bé i el mal, el personatge tràgic per excel·lència de la Segona Guerra Mundial fou Winston Churchill perquè ell es va haver de debatre entre dos mals.

Potser al contrari que la primera, la Segona Guerra Mundial no va ser una tragèdia, fou un drama, una guerra necessària, que la humanitat havia de guanyar com fos si volia sobreviure. No ens hem de deixar enganyar ara pel cúmul de tragèdies que comportà, moltes de les quals encara estan per acabar de comptabilitzar. Els aliats van fer el que havien de fer i la guerra va acabar bé perquè la van guanyar. Setanta anys després hem de continuar aprenent d’aquell exemple, comencem per saber diferenciar entre drama i tragèdia.

1 de setembre de 2009 – 70è aniversari de l’inici de la Segona Guerra Mundial

“Seria un crim ensenyar els aspectes bons d’una guerra, fins i tot si els tingués.”
(Henri Barbusse)