Quan la nit

Atrapat entre la quietud més profunda de la nit, quan la foscor atrau els silencis més impensables, sento l’alè obscur de la por i la presència insondable de la soledat. Quan el mar ja no és el mar sinó només un pou que brama, quan el camí ja no és el camí, amagat entre flors exhaustes. Quan el vent és només una cançó pètria i els pensaments es passegen d’un costat a l’altre de la buidor. Quan els teus ulls dormen darrere d’un tel de retrets i els meus dits busquen, entre els replecs dels llençols, les engrunes del desig. Quan tot calla, jo sento el nostre silenci amagat entre els mecanismes absurds que mouen feixugament el pas de les hores.

[dilluns]

Arreveure diumenge d’agost,
benvingut dimarts de setembre.
Ahir, avui, demà i sempre,
un dilluns a l’inici de tot.

[cor]

“N’hi ha que tenen el cor tan gran que sempre estan de viatge.”
(Jacques Brel)

L'esperit de Vilopriu

Vilopriu és un poble del Baix Empordà petit i recollit, habitat per pagesos de secà i per forasters amb espardenyes. Durant el dia les pedres de les cases acumulen l’escalfor del sol, les sargantanes treuen la cua per les escletxes i, cap al tard, ocells foscos descansen entre les branques de les figueres. A Vilopriu tots els camins condueixen cap a Empúries i el vent, quan bufa, bufa en forma de tramuntana.

Entre els murs del pati d’una casa gran, entre buguenvíl·lees i arbres fruiters es troben cada estiu un grup de gent d’esquerres que es reclamen hereus del projecte que un dia inicià el socialisme català. En Lluís Maria de Puig, l’amfitrió de la trobada, els saluda a tots i dóna la paraula als que han de parlar. Mentrestant els periodistes, sota un gran magraner, s’asseuen sobre la gespa i esperen per escriure les seves cròniques.

El president Montilla parla el primer, en mànigues de camisa i dibuixant un somriure distès. Amb veu pausada va solidificant un discurs que comença un mica aquós. Explica realitats i desitjos, intenta trobar solucions allà on altres només saben buscar problemes. Alça la mirada i en els seus ulls brilla l’espurna d’unes eleccions al Parlament de Catalunya que l’any que ve, per aquestes dates, ja estaran al caure.

Després intervé la Maria Badia que va i ve d’Europa, d’eleccions que es guanyen i que es perden, sobretot de les últimes que les ha perdut l’esquerra. Mentrestant en la mirada del president brilla encara aquella espurna que s’havia encès fa uns instants i que denota que ell sap coses que els altres no saben. Posteriorment parla el nou president del Govern d’Andorra, Jaume Bartomeu, obsessionat també amb Europa i amb l’encaix financer del seu país en els estàndards internacionals.

A poc a poc el sol s’ha anat enfosquint, els murs de les cases han agafat lentament un altre to i ara és el torn del conseller Castells. La negociació del finançament l’ha aprimat però se’l veu rialler. Amb un gest una mica sacerdotal va puntuant les paraules amb el dit estirat. És l’únic que arranca aplaudiments espontanis dels assistents. Cita el president Tarradellas, al qual després també s’hi referirà Raimon Obiols, per dir que “els responsables de les nostres derrotes sempre som nosaltres mateixos”.

Entre aquesta frase i el discurs que reprèn Obiols, neix de sobte l’esperit d’aquesta trobada, l’esperit de Vilopriu. L’objectiu fundacional dels socialistes catalans era governar Catalunya, però queda clar que el país només anirà endavant si és un projecte que aglutina a la majoria dels catalans i per reblar el clau cita a Lluís Nicolau d’Olwer quan deia que “Catalunya dividida no pot guanyar”.

L’esperit de Vilopriu passa per reclamar aquesta unitat, però també per a treballar-la. Els mesos que tenim per endavant seran decisius pel nostre país i també per a una Europa que haurà de trobar la manera de sortir d’aquesta crisi amb solidesa. Els socialistes i els socialdemòcrates europeus en seran en bona manera responsables si saben superar el seu dèficit d’idees i d’ideals, i això només es podrà fer refundant les esquerres.

Una tercera refundació dels ideals progressistes que només es podrà aconseguir apostant fermament pel creixement econòmic però també per la cohesió social, pel liberalisme polític i cultural, per la solidaritat entre generacions i, sobretot acceptant el seu llegat històric, perquè –tal com recorda finalment Obiols– el socialisme que talla les seves arrels únicament acompleix el somni d’un idiota.

[Haikús d'estiu]

A l’alba
el gran tuliper
porta flors de cera.

(Ueda Gosengoku)

[herba]

“L’herba sempre és més verda en els jardins dels altres, fins que descobreixes que és gespa artificial...”
(Jacques Salomé)

El tancament de les vacances

Semblava que no podia ser i ja ha arribat la darrera setmana d’agost. Els cartells de “Tancat per vacances” cauen pel seu propi pes i la xafogor dels migdies espetega com la traca final d’uns focs artificials de Festa Major. Els calendaris comencen a badallar, els automòbils deambulen frenèticament buscant els seus conductors i els ocells migratoris ja miren de reüll els aparadors de les agències de viatges. Agost s’acaba i setembre sorgeix a poc a poc, com un núvol darrere de la muntanya.

Els periodistes surten de nou al carrer buscant la notícia, però les notícies encara s’amaguen com els bolets de tardor darrere de les bardisses. Només l’esport, amb colors i olors de samarreta suada, omplen de nou les pàgines dels diaris. Els primers partits de la temporada, els darrers fitxatges dels equips i uns mundials d’atletisme són l’excusa per acabar els telenotícies, per amanir alguna tertúlia de guàrdia i per encetar la conversa en el bar, amb una cervesa a la mà i al caire de l’aire condicionat.

Els pares i les mares ja pensen amb llibres i llibretes, motxilles i roba, mentre les criatures encara juguen innocentment amb la sorra de la platja i s’empassen l’aigua clorada de la piscina. Entre els sopors de la migdiada apareixen, arrossegant cadenes i udolant, els fantasmes de les targetes de crèdit del passat, del present i del futur. La rutina de la feina comença a sonar pels que encara tenen feina i la cua de l’atur serpenteja perillosament entre les cames dels altres.

L’onze de setembre, amb ressons any rere any més apocalíptics, ja treu el nas entre els replecs de l’agenda i els polítics esmolen l’eina per poder segar ben arran les espigues de la Diada. Milions de catalans ja estan disposats per a sortir al carrer a defensar la seva identitat amb un crit unànime: «Què, com t’han anat les vacances?» i el món sencer, animat amb aquest alè primigeni, tornarà a girar a la velocitat habitual, fins que arribi desembre i torni a caure la neu sobre els pessebres de la nostra vida.

[vergonya]

“L’home és l’únic animal que té vergonya. És més, l’home és l’únic animal que pot tenir vergonya d’alguna cosa.”
(George Bernard Shaw)

[Dilluns d'estiu]

Demà serà un altre dia, però mentrestant avui és dilluns. Dilluns de xafogors i d’asfalts roents, un dilluns d’agost que acabarà com els altres dies d’aquest mes, amb una marca a la paret on dirà: “Fins aquí va arribar la llum d’aquest estiu”.

[Boris Vian]

“Una sortida és com una entrada, però que es pren en un altre sentit.”
(Boris Vian) – (en el 50è aniversari de la seva mort)

Ceret, un segle de paisatges

Ceret és un poble de l’altre costat, capital del Vallespir, però quan es posa un barret sobre la “e” esdevé Céret, capital d’una sotsprefectura al Departament dels Pirineus Orientals. Diuen que el diable hi construí un pont sobre el Tec, un riu que neix a Prats de Molló i que desemboca a prop de la platja d’Argelers. Els ceretans carreguen amb el sobrenom de “Sacs-i-corda” i estan vigilats permanentment per una paret enrunada dalt d’un turó que amb molt bon humor denominen “el Castellàs”.

Per Sant Ferriol fan sonar el tamborí i ballen si Déu vol; celebren curses de braus animades per cobles que toquen Els Segadors i prenen pastís en els bars del Bulevard Marechal Joffre, que ells anomenen “La Passejada”. També és la capital de la cirera i quan arriba el seu temps omplen un cistell amb les cireres més primerenques, madurades a redós del Canigó, i el fan arribar al senyor president de la República Francesa, que les tasta a l’hora de dinar amb tots els honors, juntament amb la seva senyora esposa.

Fa cosa d’un segle, tota una colla d’artistes van sojornar en aquesta vila del Vallespir. Primer fou Manolo Hugué, del qual Josep Pla n’explicà la seva vida bohèmia, i després vingueren Pablo Picasso, Georges Braque, Max Jacob, Marc Chagall i Raoul Dufy. Fins i tot Antoni Tàpies hi anà a pintar als anys vuitanta. Tos ells es deixaren influenciar pels colors i les formes d’aquest poble. Batejada com a “Meca del Cubisme” per André Salmon, Ceret esdevingué un centre internacional de col·laboració plàstica que marcà el poble amb una empremta inesborrable.

Ara, al Museu d’Art Modern de Ceret, s’hi pot veure una exposició on es recull una col·lecció de treballs de tots aquests artistes i on s’hi reflexa el paisatge ceretà. Veure l’exposició mereix el viatge, és més, part de l’exposició és el viatge en si mateix. Tant si vénen de Prats com del Voló, podran contemplar d’anada i de tornada els colors i les textures de la terra i dels arbres, el color refinat de les teules de les cases i el majestuós perfil del Canigó que espera com cada any el retorn del temps de les cireres.

[haiku]

Al fons de les dents
el desert s’estén ––
color de rosa.

(Yoshimura Ikuyo)

Els fantasmes de Cap Roig

Són feliços i riuen, quan el fotògraf del diari els retrata. Traslladen la seva morenor de club de golf amb automòbils cars o amb cotxe oficial. Ells van sense corbata i elles amb un vestit clar que passegen pels jardins de Cap Roig com si fossin antigues novies d’en Julio Iglesias. Ells o tenen un càrrec o l’han tingut i es mengen els entrepans del Celler de Can Roca amb cara de desganats. La felicitat és una matèria costosa i a tots plegats els ha costat molt fer-se convidar per la mà benèfica de la Caixa Provincial d’Estalvis.

En Julio Iglesias és com de la seva família perquè el veuen cada setmana a les pàgines de l’Hola i se saben la seva vida de memòria. Però en el fons tant li fa, si cal s’empassen les cançons d’en Leonard Cohen, perquè del que es tracta és de lluir somriure i de donar imatge, que d’això en tenen tanta com es vulgui. Un senyor amb barbeta blanca –per exemple– aconsegueix sortir sempre com a mínim en un parell de fotografies i la senyora dels líftings, amb gran professionalitat, ofereix al fotògraf la galta més ben planxada.

Un conseller de la Generalitat de baixa altura exhibeix, però, el seu poder amb un Audi a la porta del recinte i un cap de l’oposició amanyaga amb copets a l’esquena els seus i els contraris. Els uns i els altres passen l’estona mirant-se de reüll i comentant la jugada amb el del costat. Un que sap anglès explica a la resta els comentaris fora de guió de l’artista i ells es creuen que ho han entès perquè tenen do de llengües. L’endemà obriran el diari per la pàgina de les fotos i el guardaran en el calaix dels trofeus d’estiu.

Quan veig tots aquests vips fantasmals de Cap Roig, il·luminats pels focus de la faràndula, em cauen tots els anells del patriotisme per terra i penso que per tot arreu són els mateixos els que manen. Quan alguns indocumentats diem que cal conservar la identitat de Caixa Girona, perquè no es dilueixi encara més l’essència d’aquest territori, evidentment no pensem en aquests estius de festival, perquè si ho féssim probablement advocaríem immediatament per la fusió amb una caixa extremenya o andalusa, que a la fi i al cap ve a ser el mateix.

[Leonard Cohen]

“Tenim molta sort d’estar vius al mateix temps que Leonard Cohen.”
(Lou Reed)

[Dilluns]

Avui és dilluns, el temps corre sense esma,
no s’aturen els rellotges ni les màquines.
L’aigua del riu passa gairebé de puntetes
sobre els rierencs exhausts de la història
i l’home dels ulls de vidre espera impàvid
que sis dies d’oblit omplin novament
la resclosa eixuta dels seus anhels.

[pensar]

En Joan Anglada em diu que ha vist una pintada on diu:

"No et creguis tot el que penses"

El paisatge i la història

Els historiadors quan plantegen les seves tesis per escrit ho solen fer en prosa, però malgrat tot la història rima. El pas del temps, barrejat amb els fets dels humans, es construeix en espiral; la història és com una mena de molla que puja i quan mires cap al passat sempre veus corbes semblants, dibuixades amb el mateix instint de perfecció que la geologia exhibeix quan inventa cristalls, o amb la mateixa elegància de la meteorologia quan decideix fer caure sobre el nostre cap volves de neu dissenyades en forma de fractals.

La història projectada en el temps és una espiral, però quan l’estenem en l’espai esdevé paisatge. Hi ha indrets on els arbres ens expliquen fets i gestes, hi ha camps llaurats que ens indiquen els anhels dels homes, hi ha núvols que assenyalen les tombes dels herois i les fosses comunes dels vençuts. Els esquellots dels ramats que baixen per la muntanya –per exemple– ens porten pels camins de la retirada al Coll d’Ares i la boira ens envolta per dir-nos que allà la història es fon amb la terra i amb l’aire i que nosaltres mateixos en formem part perquè som present i som paisatge.

La història no és altra cosa que aquesta mirada eterna des del present, aquest present fugisser, il·luminat –això sí– pel mateix sol que il·luminava als nostres avantpassats. Però la boira –com al Coll d’Ares– es cuida de recordar-nos el nostre passat i el nostre destí, la boira ens explica que som pols i que en pols ens convertirem. La boira és només l’avantguarda d’un exèrcit de núvols que s’escampa per la muntanya i que caurà en forma de pluja d’estiu sobre la plaça del poble més proper, però el paisatge quedarà indemne perquè ja ha penetrat en la nostra vida.

Jo tornaré a casa, el sol il·luminarà novament aquest cel d’agost, els Pradencs jugaran eternament a la petanca en el Passeig de la Sardana i un exèrcit de vençuts en retirada continuarà per sempre baixant per l’únic camí possible entre prats de dalla i pastures, acolorides pel desig de llibertat dels homes i per la benvolença de la pluja que no deixa mai de caure per poder alimentar la memòria dels pobles que, a falta de contes per explicar a la vora del foc, ha d’explicar al seus fills les rimes d’una història que fou i que restarà per sempre arrelada en un paisatge.

[Hobbes]

Thomas Hobbes va considerar durant un temps la possibilitat que en la seva tomba figurés la inscripció: «Aquesta és la veritable pedra dels savis», però es conformà amb «Finalment he trobat un forat pel qual escapar d’aquest món».

Amb el temps

Fins i tot pels que ens pensàvem que seriem joves eternament, arriba el dia en què ens fem vells. Obrim la finestra un matí qualsevol i tot s’ha marcit, el cel és gris i els diaris només porten obvietats. Un gat negre ens mira amb ulls esquerps i després s’amaga darrere d’una tanca. Tot allò que abans era llum i línia esdevé de sobte un paisatge pastós, d’un gris metàl·lic, que es dilueix de la mateixa manera en què s’han fos ja fa temps els nostres somnis.

Amb el temps tot es perd sense remei perquè, sense adonar-nos, hem construït un món a la mesura dels joves. Tot s’ha de fer en el breu lapse de vint anys en què un encara és capaç de somriure al ritme d’una cançó d’anunci de cervesa. Després ja tot s’ha acabat, ets vell durant cinquanta anys i, si t’has de presentar a un càsting, ja només serveixes per a interpretar a l’acordionista cec que toca cançons de Leo Ferré en la part trista d’un anunci de l’Once.

Diuen que la memòria és la consciència d’haver viscut. A l’augmentar l’esperança de vida i al disminuir proporcionalment aquest espai de vida en què podem exercir d’humans al cent per cent, disminueix també «la consciència d’haver viscut» i hem de substituir-la per altres experiències rutinàries, acompanyades per la cadència letal de la televisió. Som allò que recordem i finalment només recordem el darrer episodi dels Simpsons i l’últim partit del Barça.

No hi ha res més trist que, després de perdre el futur, també perdem el passat. No som capaços de seguir el ritme trepidant d’unes noves tecnologies que plantegen nous reptes i que ens exigeixen una resposta immediata. Ningú aprecia el valor dels dubtes i tothom exhibeix un reguitzell de certeses juvenils. Potser finalment només ens quedarà fer com en aquell gag d’en Joan Capri: vestir-nos de Primera Comunió i esperar que amb això el banc en faci prou per cancel·lar-nos l’hipoteca.

[els altres]

Finalment vaig descobrir que els altres érem nosaltres mateixos.

[Dilluns d'agost]

Dilluns d’agost, camí sense sortida.
Somriurà l’ombra, s’encendrà la nit,
el somni s’apaga, el silenci crida.
Dilluns d’agost, remor de mitja tarda,
m’omplo de buidor i engrunes d’oblit.

[sex-appeal]

“El sex-appeal és en un 50% allò que tens i un 50% el que la gent creu que tens.”
(Sofia Loren)

La colònia d’estiuejants

Les vacances són cosa d’estiu i de sol, temps d’estar a la fresca, de banyar-se i de fer llargues migdiades. Però per poder-se organitzar unes vacances s’ha de ser de ciutat o, com a mínim, tenir o disposar d’aquesta qualitat de vida que permet fer-les. La gent de pagès estan lligats als cicles de la terra i si volen gaudir d’aquest privilegi s’ho han de planificar amb dècades d’antelació, perquè fer vacances no és simplement deixar de treballar, s’ha de canviar d’aires i de vida.

Hi ha gent que per fer vacances agafa les maletes i es trasllada a destinacions llunyanes i exòtiques: volen veure món, però la majoria, ja sigui per comoditat, per falta de recursos o per manca d’imaginació, es queden al país. Són els que passen les vacances al poble, en un poble de mar o de muntanya, curiosament, en aquest cas, les mitges tintes no s’accepten. I bàsicament d’aquesta mena d’indrets d’estiueig n’hi ha també de dues menes: uns, en els quals els estiuejants són minoria i els altres, en els que són majoria aclaparadora.

Aquests darrers viuen només del turisme, la vida local és residual i és manté fonamentalment per qüestions de pintoresquisme, per donar una pinzellada de versemblança a les postals i per a servir de fons acolorit en les fotografies de record que els forasters es fan els uns als altres. Però en la resta de pobles la vida normal continua i la gent d’espardenya, pell cremada, camisa virolada i ulleres de sol constitueixen allò que s’anomena “la colònia d’estiuejants”. Són un grup consolidat i fidel.

La majoria hi van per tradició familiar, tenen casa en propietat –que en diuen “de segona residència”– i han desenvolupat una xarxa d’amistats consolidada després de lustres de convivència estival. A les botigues se’ls fa un tracte semblant al dels vilatans, són com una mena d’anormalitat acceptada i necessària. Els autòctons no els consideren forasters del tot. Després dels mesos d’estiu tornen a ciutat i el poble continua la seva vida, però la colònia d’estiuejants, fins i tot en la seva absència, queda com un dels havers del poble.

[captiu]

“Estar captiu no és el problema. Del que es tracta és de no rendir-se.”
(Nazim Hikmet)

Crònica d’un concert amb pluja

Un cel amb taques fosques com de tinta dibuixava la silueta del poble: els arbres tremolant en el turó del castell, la senyera onejant sobre el campanar del rellotge i el pont amb aquell arc enorme. Els focus il·luminaven la gent i als músics que anaven prenent seient sobre un empostissat vermell, i també a la vora del riu. De sobte, sota l’ull del pont, van sorgir les imatges en blanc i negre d’un tren de vapor que iniciava un viatge, l’arc gòtic s’havia convertit en túnel ferroviari.

L’orquestra començava a tocar els acords del Merlin d’Isaac Albéniz; a mesura que el cel s’anava enfosquint les imatges passaven del blanc i negre al color i la música es fonia amb el caient de l’aigua del riu. En aquell moment una primera gota ja havia caigut sobre la meva mà i una segona no tardaria a mullar-me l’orella. Eren gotes diminutes de tinta que queien d’aquell cel camprodoní d’estiu, amarat d’aigua i de ganes d’explicar ell mateix una història centenària.

A la tercera gota els músics deixen de tocar i fugen amb els seus instruments cap al recés més proper; la gent aplaudeix no se sap ben bé si als músics o a la pluja, o és que volen encoratjar als organitzadors per la seva valentia. Cauen quatre gotes més, just les necessàries perquè s’obrin els paraigües dels més previsors, però ja no en cauen més. Els músics tornen a pujar a l’escenari i la cobla s’asseu en les seves perceptives cadires de fusta plegables. Les autoritats surten d’allà on s’havien ficat, el senyor arquebisbe mira cap al cel amb professionalitat i la música torna a sonar.

La cobla Sant Jordi desgrana els acords d’una sardana de Joan Manent dedicada a Camprodon mentre sota el pont cau una gran nevada. La gent aplaudeix efusivament al projector de vídeo, a la cobla i al cel, que el senyor arquebisbe, amb la mirada, intenta mantenir a una prudent distància. Després l’orquestra torna a tocar Albéniz i el poble comença a quedar amarat de música. El pont no deixa de projectar imatges i somnis de tota mena. Els espectadors resten muts davant d’un allau de música que només es pot viure una vegada cada cent anys.

Però el cel no pot aguantar més i finalment torna a caure una pluja que obliga a suspendre l’acte. Els camprodonins podrien suportar això i més, però els instruments de l’orquestra no estan fets per aguantar els xàfecs de muntanya. Queda encara per sentir més de la meitat de l’espectacle dedicat a la memòria d’Isaac Albéniz, alguns el podran gaudir més endavant al Liceu, a Barcelona, però ja no serà el mateix perquè faltarà l’alè dels camprodonins sota els seus paraigües i el soroll somort de l’aigua del Ter vora el pont Nou.

[proverbi]

“La mà que dona sempre està per sobre de la que rep.”
(Proverbi italià)

Agost

Abans de l’alba,
records de llargues nits,
serenor glauca.

Guarda’t de l’ombra
darrere el mur que guarda,
els secrets d’ambre.

Oblid, record,
barrejats fan memòria.
Feliç enyor.

Suaument ens porta
el que setembre ens roba
i no recorda.

Tornaràs ros,
després de dotze mesos.
Seràs agost.

Epitafio a Isaac Albéniz (Federico García Lorca)

Esta piedra que vemos levantada
sobre hierbas de muerte y barro oscuro
guarda lira de sombra, sol maduro,
urna de canto sola y derramada.
Desde la sal de Cádiz a Granada
que erige en agua un perpetuo muro
en caballo andaluz de acento duro
tu sombra gime por la luz dorada.

¡Oh dulce muerto de pequeña mano
¡Oh música y bondad entretejida
¡Oh pupila de azor, corazón sano.

Duerme cielo sin fin nieve tendida
Sueña invierno de lumbre, gris verano
¡Duerme en olvido de tu vieja vida!

14 de Diciembre de 1935

La Girocleta

Girona va ser concebuda per ser caminada, és una ciutat abastable, es pot anar a peu d’un costat a l’altre sense haver-hi d’invertir un esforç sobrehumà. Només quan es va d’un extrem a l’altre, o en casos d’incapacitat física, es pot considerar la possibilitat d’utilitzar algun vehicle. Tot i així la ciutat està col·lapsada contínuament per automòbils de quatre places, generalment utilitzats per una sola persona, que omplen els carrers de soroll i de fum.

Qualsevol esforç per part de les institucions que regeixen el destí de la ciutat per regular l’ús de vehicles, com a mínim en el centre de la ciutat, ha de ser benvingut per la ciutadania. Substituir vehicles privats per transport públic ens ha de semblar bé, substituir vehicles amb motor d’explosió per altres de més ecològics també. Intentar mitigar el caos quotidià de la ciutat per poder obtenir una millor qualitat de vida ens ha de semblar lògic i racional.

Ja fa temps que a Barcelona va sorgir aquest servei de lloguer de bicicletes que s’anomena “Bicing”. Malgrat les queixes sobre el seu funcionament, que no sempre és perfecte, sembla ja un fet consolidat. Altres ciutats del nostre país han anat seguint aquest exemple i Girona no podia ser menys. Ben aviat tindrem pels nostres carrers circulant aquestes bicicletes de lloguer, encara que aquí ja no fan “ing” sinó que fan “cleta”, que rima amb xancleta.

Espero que aquests vehicles serveixin per a reduir el trànsit, el fum i el soroll dels carrers de la ciutat i no per agreujar-ho. Espero, i no sé si ja és massa demanar, que aquestes “Girocletes” serveixin per ajudar els vianants, que no signifiquin una molèstia més en les ja atapeïdes voreres de la nostra ciutat i que l’ajuntament recordi als seus usuaris les normes de circulació. I, finalment, espero que aquest nom faci més fortuna que la “participança”...