[lectura]

“He llegit el seu article en la revista del mes de gener, tingui per segur que, quan torni al dentista, també llegiré el de febrer.”
(Groucho Marx)

CALONGE I EL MAR

Calonge és un poble de la Costa Brava però de terra endins, a la vora d’una riera seca, rodejat de pinassa i de xalets que s’enfilen pels turons. Un castell senyoreja sobre la vila i una església aplega els fidels cada diumenge. Però el mar queda lluny, amagat darrere dels edificis monstruosos de Sant Antoni. Allà, en la badia, tres espigons de pedres amuntegades conformen unes platges artificials amb forma de mitja lluna, repletes de cossos exposats al sol i de somnis bronzejats, permanentment en vacances. Una avioneta els sobrevola anunciant més somnis, que uns estiuejants pagaran al comptat i altres a terminis.

Calonge contempla el mar com qui mira cap al pati del darrere, perquè les seves arrels, el seu horitzó, la seva història neix a la muntanya. Les Gavarres guarden secrets de dòlmens i menhirs que només els calongins saben. Els boscos fan olor d’alzina surera i en les clarianes encara es conrea l’antic art de la vinya i el vi.

Al costat de l’ajuntament, a la plaça de la Concòrdia, hi ha inscrita aquella frase de Les Geòrgiques on el gran Virgili ens diu que el temps fuig sense remei; malgrat aquest advertiment, des del campanar de l’església un rellotge escampa les hores als quatre vents.

En la façana del temple un gran ull de ciclop llagrimeja òxid sobre un cavaller de pedra i, a prop, un gall de llautó exerceix el seu ofici de penell alçant el pit cap al sud. A la plaça de la Doma un cartell prohibeix l’estacionament de vehicles els dijous, i una mica més enllà, darrere d’una font pública, la veu de Josep Pla gravada sobre la pedra ens recorda un altre temps que tampoc tornarà mai més.

L’estiu del Watergate

Aquell juliol de 1974 fou, com molts altres estius de la nostra vida, temps d’anticiclons i de calorades. A Sant Feliu de Guíxols el vent del mar amb prou feines gosava esqueixar l’aire que el sol escalfava sense descans, sobre les roques i els teulats de les cases. Els guixolencs es miraven el món des de l’ampit d’una finestra o asseguts en una cadira de balca, mentre els estiuejants atrafegats i amarats de suor, baixaven i pujaven de la platja per poder acomplir el seu somni d’un estiu vora el mar.

La història, que no era aliena al temps canicular que ens rodejava, caminava fatigosament per viaranys polsosos. El franquisme, exhaust i envellit, s’esgotava entre xacres de tota mena i els núvols foscos d’una crisi econòmica començaven a apuntar darrere dels Pirineus. Però el país malgrat tot anava fent, i els cantants d’una nova cançó desgranaven melodies i missatges que la gent entenia entre línies: “tu ja m’entens, tu ja m’entens...”.

La ràdio i els diaris –i molt a contrapèl la televisió d’aquell temps– ens il·lustraven amb històries llunyanes i pintoresques i, fins allà on podien, ens deien que la democràcia era possible en indrets tan inhòspits com Grècia o Portugal. Però el que més ens commogué durant aquells dies de juliol i d’agost fou la davallada i finalment la dimissió del president dels Estats Units, perquè ens va fer entendre que la democràcia no només era una fita a assolir sinó que també s’havia de practicar cada dia.

Des del 17 de juny de 1972, en què cinc homes van entrar furtivament en la seu del Partit Demòcrata a l’hotel Watergate, fins dos anys després, en què l’home més poderós del món va haver d’abandonar la Casa Blanca amb llàgrimes als ulls, el món havia canviat substancialment i el nostre país s’encaminava també cap a una nova era on havíem de ser una mica més rics i més lliures. De ser més feliços ja se’n preocupà la televisió, que, des del seu catau en blanc i negre, ja començava a afilar les seves urpes.

[estranys senyors]

“No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
–ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...”

(M. A. Anglada – Senyal de perill)

[dilluns]

Entre les runes d’un dilluns qualsevol
construirem de nou l’esperança
i en el fons dels teus ulls enfangats
brillarà la flama de la memòria
que ens guia cap allà on necessitem anar.

[ombra]

“No hi ha un lloc al sol per tothom, sobretot quan tothom vol estar a l'ombra.”
(Jules Renard)

Sant Jaume Matamoros

El 25 de juliol és, per excel·lència, un dels dies més calorosos de l’estiu. La canícula ja ha arribat al seu apogeu, el sol brilla amb totes les seves forces i els fabricants de gelats comencen a fer el seu agost. La gent camina pel carrer com de puntetes, amb por de quedar enganxats a l’asfalt. En l’horitzó el paisatge es desdibuixa completament i un ja no sap on comença el cel i on acaba la terra, on comencen els núvols i on s’acaben les calitges.

Però també és el dia de Sant Jaume, un dels dotze apòstols de Jesús, fill de Zebedeu i Salomé, i germà de Joan. Segons la llegenda predicà a la península Ibèrica, se li aparegué la verge sobre un pilar a Saragossa i embarcà novament cap a Jerusalem, on fou detingut i degollat per ordre d’Herodes. 800 anys després, en plena feina de reconquesta, fou descoberta una tomba a Galícia amb un cadàver que tenia el cap sota el braç i des d’aleshores se’l venera allà i els creients hi acudeixen encara en peregrinació.

En aquesta nostra terra, que també forjà la seva identitat en la lluita contra els musulmans, un sant que en el seu moment es guanyà el sobrenom de “matamoros” evidentment hauria de ser venerat i respectat. Molts indrets de Catalunya inclouen encara en la seva toponímia el nom d’aquest sant i molts altres, a més, el tenen per sant patró i el dia 25 de juliol celebren la seva festa major d’estiu amb espetecs pirotècnics, processó de gegants i balls d’envelat.

Sant Jaume és el patró de Salt i per aquesta raó avui aquí és dia de festa. No sé si els saltencs que professen la religió musulmana estan al corrent de la fama d’aquest sant, probablement molts d’ells ja en tenen prou amb anar sobrevisquen dia a dia, espero que la rauxa de la festa se’ls hi encomani a ells també i que oblidin, com oblidem molts de nosaltres, la incúria dels que mantenen tradicions sense sentit.

[el sol]

“El mateix sol que fa fondre la cera asseca l'argila”
(Climent d'Alexandría)

CALDES DE MALAVELLA

Al bell mig d’un país en construcció permanent i que de selva ja no en té res, rodejat de camps urbanitzats, carreteres asfaltades i masies puríniques, s’alça l’antiga vila de Caldes de Malavella, sempre en equilibri inestable sobre una falla del territori d’on en sorgeix l’aigua de la vida.

Entre les branques dels plàtans ufanosos de l’estreta rambla de Recolons, el sol projecta clapes de llum que s’escampen i vibren sota els peus dels vianants, com petites bombolles d’aigua carbònica.

Sobre un cel blau –de fons– hi reposen núvols que semblen inflats amb aires de balneari, núvols que s’esqueixen obstinadament contra el campanar rabassut i vetust de l’església de Sant Esteve i que llisquen silenciosament a través de l’ull estret del cloquer de l’ermita de Sant Grau.

Els dimarts a Caldes és dia de mercat. A la plaça de la Selva els caldencs compren els fruits de la temporada, a les botigues les dones parlen dels fills i del pas del temps i els homes al bar, com a tot arreu, parlen del Barça.

L’estació de la Renfe, pintada de nou amb colors de la terra, contempla pacientment els trens que passen, carregats de gironins i de figuerencs que van i vénen de Barcelona. Per ells Caldes és només un nom que ressona amb veu impersonal en els altaveus del tren. Queda lluny aquella època en què gent endiumenjada baixava a l’andana per anar a prendre les aigües. Aquell temps en què les hores es comptaven amb el mateix sistema selvatà que les sardanes.

Malgrat tot, una dona encara es banya permanentment en l’escut de la vila per a recordar-nos que Caldes va néixer de l’aigua.

El finançament

Fa molt de temps els habitants d’aquest planeta creien que la terra era plana. Vivien instal·lats en aquesta certesa i eren feliços, perquè en aquell món d’aleshores tot tenia un inici i un final, un premi i un càstig i, a més, qualsevol fet inexplicable podia ser explicat a través dels desitjos i la voluntat d’un déu omnipotent. La gent no opinava perquè les opinions no comptaven, els reis feien les seves lleis i els altres obeïen. La realitat era plana i punt.

Però un dia algú va descobrir que la terra era rodona, rodona com una taronja, rodona com una síndria, rodona com una esfera solitària flotant en el no-res. De cop i volta van desparèixer les fites i les referències, res tenia ja un inici ni un final, res no era gran ni petit, proper o llunyà i aquell déu omnipotent va ser vençut per la fúria del relativisme. De cop i volta tot era relatiu, només l’home, i únicament per segons qui, seguia sent la mesura de totes les coses.

En aquests darrers dies hem vist com una corrua d’antics militants d’aquelles creences totalitàries han volgut jutjar la bondat o la maldat del nou finançament autonòmic. Són els mateixos que volen discutir sobre si l’home va arribar a la Lluna o no, són els que encara no tenen clar si l’Elvis és viu o mort, i pertanyen també a aquell grup selecte que esperen angoixats la mare d’en Bambi que torni del regne dels morts, per a reunir-se definitivament amb el seu fill orfe.

Però la qüestió és que ara ja tenim finançament i hem de començar a exigir als que se l’han de gastar que se’l gastin de la millor manera possible. L’any que ve, el dia de les eleccions al Parlament de Catalunya, serà un moment excel·lent per a fer sentir la nostra veu i per a valorar el que s’ha fet i el que no. La democràcia, si més no, serveix per això: per a posar una fita enmig del no-res, un punt on recolzar la palanca que ens ha de permetre un dia moure l’univers.

[la memòria]

“L’objectiu de la memòria no és recordar, sinó saber amb exactitud quin és el nostre estat actual. El passat només li interessa “al cervell” si serveix per al futur. La memòria serveix poc per recordar, i molt per predir.”
(Xaro Sánchez - Doctora en psiquiatria, Hospital de Mataró)

[ombra]

“No hi ha llum sense ombra.”
(Louis Aragon)

[Algun dia seré dilluns]

Algun dia seré dilluns:
despertaré núvols i oratges.
L’éndemà –segur– seré dimarts
i plouré sobre el teu cos tot el dia.
Em vestiré com si fos un dimecres,
per colpir-te amb gotes de desig.
M’ompliré els ulls de dijous
i et veuré per sempre.
Em llevaré com un divendres
per riure amb tu entre les basses.
Construiré els fonaments d’una casa,
i desclouré el cancell del teu dissabte.
Finalment em mudaré com un diumenge,
i tu tornaràs a dir que m’estimes,
però ja seré dilluns novament
i em desfaré com un llegany
sobre la vella muntanya.

[mirar]

“Per veure de lluny s’ha de mirar de prop.”
(Pierre Drac)

Volem estalvis gironins!

El nostre país, em sembla a mi, és alguna cosa més que la botifarra amb mongetes, que les ballades de sardanes després de missa, que les rambles de les floristes i que un grapat de senyeres onejant entre les balconades l’onze de setembre. El nostre país és més que la Moreneta, el Barça, l’ou com balla o les excursions amb xiruca al Pedraforca. Catalunya és una cultura antiquíssima que arrela en un punt de la història en què un compte franc va contestar a l’emperador que li exigia que pagués els seus impostos: Miri majestat, això avui no toca...

Des d’aleshores que els catalans, i els gironins encara més, hem anat a la nostra i hem fonamentat el gruix de les nostres essències en la llengua, en la butxaca i en l’amor pel terròs. Al contrari que altres cultures clàssiques, nosaltres no som una cultura de llibre. Vull dir que, per exemple, els jueus tenen la Bíblia, els italians la Divina comèdia, els castellans el Quixot... Nosaltres no, no tenim llibre però, això sí, tenim llibreta, la llibreta de la caixa.

La llibreta de la caixa és més important per un gironí que el llibre de família, que el passaport o que, fins i tot, el llibre que et regalen el dia de sant Jordi. A la llibreta de la caixa s’hi escriu la història de la nostra existència, és l’alfa i l’omega de les nostres vides i del color dels números que hi surten en depèn la felicitat o la desgràcia i l’amor o el desamor. Tots tenim una llibreta d’alguna caixa, perquè les caixes són d’aquí i ens agrada pensar que els nostres diners els tenim a prop.

Quan es tracta de tenir deutes els podem tenir en un banc xinés, però els estalvis s’han de tenir en una caixa. Probablement per raons com aquesta la societat gironina s’ha posat tan nerviosa quan ens han dit que Caixa Girona podria fusionar-se amb altres caixes de més enllà de la Tordera. Primer ens van obligar a parlar la llengua de TV3, després ens han fet ser a tots del Barça i ara ens volen treure la nostra caixa? Al final què ens quedarà? Hauríem de convocar una manifestació i sortir tots al carrer amb la nostra llibreta a la mà, cridant ben alt: Volem estalvis gironins!

[seny]

“El seny és una raó que no s’acontenta amb raonar”
(J. Ferrater Mora)

CADAQUÉS A LA FI DEL MÓN

Una carretera enfollida, serpenteja entre un paisatge d’antigues feixes de vinya, olivassos abandonats, parets de pedra seca i vehicles marejats; al final apareix un poble blanc, habitat per antics pescadors agromandits, turistes assolellats i estrangers de pell bruna com les olives del tord.

Cadaqués és al final de gairebé tot. Més enllà només resta un mar poderós que esclata entre les roques feréstegues del Cap de Creus, que si no és la fi de món a vegades ho sembla.

Un antic déu silvestre, que donava fruits als nens, es passeja encara sobre la blancor mig ingènua de les cases i un mar lluminós com el vi d’abans. Cadaqués viu en el món dels misteris, sota la muntanya de Pení, més alta que ses boires. Es desperta cada dia amb la llum d’un matí gairebé caribeny, que il·lumina de mica en mica els teulats de les cases i que s’enfosqueix abruptament quan el sol es pon per la part de Figueres.

Velles històries de tempestes i records d’antigues proeses dels mariners es passegen pel poble tot el dia, pugen i baixen per escalinates de pedres fosques i cantelludes, com si fossin éssers amb vida pròpia, entre un cel sense esquerdes i un vent sense costures.

A Port Lligat hi ha una casa coronada per dos caps esqueixats que es miren perplexos aquest futur que urbanitza fins i tot els rostolls i que els rodeja completament d’automòbils. Avui, però, a la platja descansen les barques sobre l’aigua mansa, quieta com d’una bassa, d’aquest diumenge d’estiu. I sobre la badia hi plana l’ombra surrealista del Crist que un dia pintà un senyor d’ulls desorbitats i bigotis de bronze.

L’home a la lluna

Quan era petit l’espai, més enllà d’antics conceptes romàntics, va esdevenir un nou repte per a la humanitat. El president Kennedy havia promès la lluna en una època en què prometre aquestes coses encara era possible. Els coets s’alçaven altius i desafiants sobre l’horitzó de cap Cañaveral i s’enlairaven entre núvols blancs de vapor i de gas. Els satèl·lits artificials començaven a orbitar la terra i ens intercanviàvem cromos d’astronautes com si fossin jugadors de futbol.

Recordo que va ser un dia de juliol calorós com els altres, ara farà just quaranta anys, en què el primer home va trepitjar la lluna. Hi ha gent que ho va poder veure per la tele, a mi, en canvi, la notícia m’arribà a través de la premsa. Només en recordo el titular, entre altres coses perquè quan estàvem de vacances no compràvem el diari i només m’ha quedat la imatge dels rotatius del dia tots amb la mateixa notícia, posats un al costat de l’altre en un quiosc de la rambla de Sant Feliu de Guíxols.

L’home havia arribat per fi a la lluna i ja mai més res seria igual: el president Kennedy tenia raó i la Marilyn no havia mort en va. Al Vietnam milers de soldats miraven cap al cel i somiaven, els estudiants del maig del 68 ja començaven a parar el sol en la sorra d’altres platges i a Espanya el dictador havia dictat testament i l’hereu resultava que era un príncep ros amb cara de poques llums. El futur havia començat i semblava inparable, però aviat vam comprendre que el nostre destí no l’havia de segellar un coet.

Va resultar que el futur estava amagat a dins d’unes màquines anomenades ordinadors, i fou a través d’aquestes i de les seves xarxes que quatre dècades després la humanitat pot viatjar sense limitacions i, sobretot, sense haver de sortir de casa. La NASA ara ens ofereix tots els seus secrets i fins i tot podem contemplar, des de la muntanya més remota, els ous d’un niu d’ocells en directe. Però ignorem el que passa al costat de casa i, quan mirem el reflex de la lluna a l’aigua, encara ens vénen ganes d’agafar-la amb un cove.

[El darrer tango a París]

I aleshores Brando –ferit de bala– diu “Els nostres fills recordaran”, enganxa el xiclet sota la barana, mira els teulats de París i mor, arraulit a terra com un nen.

[el cor]

“El cor no dorm mai.”
(Denis Gagnon)

Lectures de l'estiu

Quan arriba l’estiu les ciutats s’omplen de llum, la llum produeix colors, modela els volums i ens il·lumina per igual amb la saviesa còsmica de l’univers. Quan arriba l’estiu els ciutadans mudem de pell, de costums i d’opinió. Contràriament a altres estacions de l’any, durant aquests dies ens plantegem que el futur existeix i que començarà just quan l’estiu acabi d’esgotar la seva data de caducitat, quan les criatures tornin a l’escola i els fascicles tornin als quioscs.

Quan arriba l’estiu deixem de fer unes coses i en fem d’altres, però a vegades sembla com si la realitat és confabulés per a fer-nos trobar precisament allò que buscàvem quan ja havíem deixat de buscar-ho. La realitat sempre és tramposa i ens amaga el bosc de realitats que s’amaga al seu darrere. La realitat massa sovint esdevé un sentiment confortable que fa niu en el nostre cervell i que ens aboca sense remei a una mena de discurs demagògic on ens hi sentim molt còmodes.

Però quan arriba l’estiu la realitat obre totes les seves portes i finestres. Mark Twain deia que la ficció sempre depassa a la realitat perquè aquesta pot contenir versemblança i la realitat no. Escriure en el fons és un acte de rebel·lia contra aquesta realitat omnipresent que ens oprimeix. Les històries que produeixen els escriptors ens porten a una altra realitat des de la qual podem construir un món nou, de fet és l’únic indret des d’on podem projectar eficaçment les nostres il·lusions.

Serà per tot això que quan arriba l’estiu ens agrada més llegir, que, tal com afirmava Maupassant, és travessar la porta de la realitat per introduir-nos en una d’inexplorada, que sembla de somni, i és agafar aquest somni, modelar-lo amb la nostra imaginació i convertir-lo en una realitat nova que quedarà amb nosaltres per sempre més. Quan arriba l’estiu i les vacances, el món deixa de girar sobre el seu eix per començar a voltar a l’entorn d’un eix imaginari que es recolza sobre el llom d’un llibre.

[Pierre Kemp]

Algunes nits segueixo una llum groga
fins que trobo una porta blava en la que s’hi llegeix: Somni.
Ja no la puc obrir per la meva mà
ni em ve a buscar la dona
que em vol fer entrar a comprar somnis.
I tanmateix sempre he pagat els meus somnis.
No li dec res a la nit.

Pierre Kemp

(Traducció: Mikte Bruch)

CABANES I ELS POTAMOLLS

És un poble de pagesos enfeinats que remuguen com com les mules, entre la Muga i el Llobregat, per terres que primer foren de joncs, després d’oliveres i que ara travessa amb una freda embranzida una autopista de quatre carrils, que no se sap ben bé on comença ni on acaba.
És un poble de jardins tancats amb figueres i castanyers, nesprers i tarongines que desborden amb les seves flors i els seus fruits els murs que els encerclen d’ofici.
Envoltats de closes i camins, de sèquies i camps, els cabanencs potamolls trastegen sense descans igual que els pardals i les orenetes, com les formigues i els escarabats pilotaires i componen un món rural a la vora d’una ciutat que s’intueix cap al sud.
En el cor d’una comarca plana i rodona com una patena, Cabanes és un poble obert als quatre vents, però tocat sobretot per la tramuntana, un vent frisós que pentina i repentina els seus sembrats i que traspua entre les cases com el lament d’un déu antic.
En una abadia ara abandonada encara hi ressonen les petjades núbils de Blanca d’Anjou, esperant per casar-se amb Jaume II, i a l’entorn d’una capella de la plaça s’hi continua respirant l’alè solemne dels comtes de Peralada, disposats a prendre novament possessió del seu comtat.
Però la història a Cabanes ha passat i està passada, només resta el trescar constant dels cabanencs, a cavall de vehicles de tota mena, sota núvols carregats de somnis i d’un present fugaç, només trencat en la seva immutabilitat per l’ombra pausada que gira de llevant a ponent sota els peus dels potamolls.

Operació Bikini

Tothom pot comprovar que a l’estiu els diaris s’aprimen. Aquesta reducció de pàgines és deguda probablement a les vacances obligatòries dels periodistes, a la caiguda en picat del doll d’imaginació dels cronistes i a la fugida dels anunciants tot esperant temps millors. En aquesta època de crisi tot s’aprima, tothom s’estreny el cinturó, ens podem tornar a posar aquella roba que ja s’havia quedat petita i podem lluir de nou la silueta dels anys joves. De la necessitat en fem virtut.

Igual que els rius d’aquest país de secà, els diaris mantenen el seu cabal informatiu gràcies a alguna tronada d’estiu, que finalment sempre acaba amb quatre gotes comptades i algun arbre corcat esberlat per la ventada. Per altra banda l’estiu és una mena de desert que tots hem de travessar com podem. Ens ajuden a vegades petites alegries o grans il·lusions, que brillen sobre la sorra com un miratge o que passen enfundades amb el maillot groc del líder del Tour.

També hi ha notícies de fons, que vénen de lluny, que va més lluny encara i que les nostres orelles han anestesiat amb el cloroform de la quotidianitat. El finançament que no acaba mai d’arribar, la corrupció que es passeja com una serp que vol mudar de pell, la grip que va infectant de mica en mica per tot arreu i la crisi que ens enfonsa cada dia un pam més en el fangar. Tot això ja no interessa a ningú, a l’estiu tota cuca viu i a la tardor ja vindrà el temps de les males notícies.

Quan arribi aquesta tardor probablement descobrirem que l’Operació Bikini d’aquest any ha arribar per a quedar-se, que les males notícies econòmiques es faran cròniques durant una llarga temporada, que els diaris no s’engreixaran i que els mixelins seran un luxe d’altres temps. Però no es preocupin, la gent que pensa s’ha posat a treballar i aviat trobaran solucions, solucions si més no per allargar l’anestèsia. D’entrada el Madrid ja ha comprat un jugador de botes d’or...

ENCARA RECORDO

• Recordo un dilluns d’octubre, arribant a l’internat amb el pare, amb els ulls de vidre i el cor encongit.
• Recordo l’olor de la ciutat nova, el cel gris, els taxis i els autobusos.
• Recordo el soroll del trànsit que no em deixava dormir.
• Recordo el pati de l’escola asfaltat, els salesians amb sotana del mateix color i els nens esperant l’hora de l’entrepà.

[el llibre dels secrets]

Llegirem un dia en el llibre dels secrets les misèries del nostre destí. No serà un diumenge qualsevol, ni un dijous a l’hora de dinar, serà segur un dilluns a primera hora i ja serà massa tard, perquè el llibre ja haurà destil·lat el seu verí.

[Ieti]

D’una expedició no efectuada a l’Himalaia
(Wyslawa Szymborska)

Vaja!, tanmateix això és l’Himalaia.
Muntanyes corrent cap a la lluna.
El moment de l’enlairament eternitzat
en un cel de sobte descosit.
Un desert de núvols perforat.
Un cop de puny en el no res.
Ressó: blanca mudesa.
Silenci.
––Ieti, a baix és dimecres:
hi ha pa, abecedari,
dos i dos són quatre
i la neu es fon.
Hi ha una poma vermella
tallada en creu.
––Ieti, no només el crim
és possible.
Ieti, no totes les paraules
comdemnen a mort.
––Hem heretat l’esperança,
el do de l’oblit.
Veuràs com parim
entre les runes.
––Ieti, tenim Shakespeare.
Ieti, toquem el violí.
Ieti, en la penombra
encenem el llum.
––Aquí, ni lluna ni terra,
i es congelen les llàgrimes.
Ieti, quasiconill lunar,
pensa-t’ho bé i torna!
––D’aquesta manera, entre quatre parets d’allaus,
cridava el Ieti i picava de peus,
per entrar en escalfor,
sobre les neus
perpètues.

(Traducció de Mikte Bruch)

Les Variacions Goldberg

Es fa difícil pensar en un món sense música. Els humans des de l’inici dels temps hem estat sensibles a aquestes vibracions melòdiques, primer probablement només per omplir els intersticis de silenci i de soledat, però després també pel simple plaer de fer ballar les nostres neurones amb un moviment coreografiat i planificat. La música és part de la nostra vida, tant si es vol com si no, perquè penetra en nosaltres i no només per les orelles sinó fins i tot per la pell.

Dijous passat, en el marc del Festival de músiques religioses i del món que organitza anualment l’Ajuntament de Girona, se’ns va oferir la possibilitat d’impregnar-nos amb una de les obres cabdals de Johann Sebastian Bach i de la cultura musical europea. Sota la volta de pedra picada de la capella de Sant Nicolau, Diego Ares va interpretar al clavicèmbal les Variacions Goldberg, concebudes l’any 1741 pel cantor de Leipzig, 32 peces magistrals que comencen i acaben amb la mateixa ària.

Diuen que després d’un concert sempre acabes sent millor persona. És una afirmació temerària perquè depèn molt de les circumstàncies, però en casos com aquest es pot dir que és cert. El centenar llarg de persones que ens trobàvem aquell vespre a Sant Nicolau segur que en vam sortir amb aquesta certesa, perquè durant l’hora llarga que va durar la interpretació de la peça tots vam acabar impregnats definitivament amb la música de Bach i això no pot ser dolent de cap de les maneres.

Però, a més, l’avantatge immens que significa escoltar les Variacions Goldberg a Sant Nicolau és que quan en surts, vagis on vagis, et trobes de cara amb el barri vell de Girona, amb els carrers empedrats on encara hi sembla ressonar una música que finalment es confon amb el raucar somort de les granotes del Galligants i del Ter i amb el pas apressat de la gent que, sabedors del seu pòsit acumulat de saviesa, caminen amb un somriure a la boca i una espurna d’esperança als ulls.

[Apunt]

Apunt
(Wyslawa Szymborska)

Vida: única manera
de cobrir-se de fulles,
descansar a la sorra,
alçar el vol amb ales;
ser gos
o acaronar el seu càlid pelatge;
distingir el dolor
de tot el que no ho és;
participar en els fets,
aparèixer en les vistes,
buscar el més petit dels errors.
Excepcional ocasió
per a recordar per un moment
sobre el que es va parlar
amb la llum apagada;
i per una vegada com a mínim
ensopegar amb una pedra,
mullar-se amb una mica de pluja,
perdre la clau en la gespa;
i girar la vista cap una guspira en el vent;
i sense parar no saber
alguna cosa important.

(Traducció de Mikte Bruch)

Cabanelles en el paisatge

Cabanelles és un poble inundat per un paisatge aclaparador. El cel i la terra es fonen en una mateixa línia allargassada. Els camps i les cases, arbres i rius, els turons i les muntanyes, són part d’un mateix quadre, els colors del qual semblen triats per un pintor amb gust pels colors vius i les pinzellades fortes, posem per cas un pintor com en Lluís Roura.

Aquest quadre panoràmic abraça tota una llesca de país que va des de la vall nerviüda de la Muga fins a la més blana del Fluvià, entre el vessant oriental de la Mare de Déu del Mont i la plana de l’Empordà, una plana que des d’aquí s’aprecia com una línia fina i desdibuixada entre la terra i el mar en la llunyania.

Cabanelles és un municipi habitat per 236 empordanesos i un capellà que fa missa en sis temples diferents. Les heures sembla que aguantin els murs i els xiprers apunten sempre acusatòriament cap al cel. Les esglésies fan l’efecte de ser només accidents del terreny, les cases el producte d’un empelt fantàstic entre un mineral i un vegetal i els núvols passen sense fer soroll a través d’un cel de fons, transparent i net com el vel d’una núvia.

A l’entrada del poble un petit cartell anuncia una romeria, un gran plànol convida als visitants a anar en bicicleta i els cables del telèfon assenyalen la direcció del progrés. Un rètol a la façana de l’ajuntament pregona la pertanyença del municipi al partit judicial de Figueres i a la província de Girona, un rellotge de sol –sense cap adagi– marca l’hora en silenci i, a la casa del costat, el carter ha deixat en l’escletxa de la porta una carta que espera resposta.

Michael Jackson

Tenia la meva edat, però no era vell ni era jove, no era blanc ni era negre i vivia en la soledat en què viuen els que viuen rodejats d’estranys. Dansava sobre els excedents d’una època d’opulència, que brillava amb la llum equívoca dels tubs de neó i del reflex de la lluna mil vegades repetit en milions de bocins de vidre, sembrats sobre els escenaris del show bussiness. S’aïllava del món amb gases i guants però li agradava compartir el llit amb nens.

Era el producte d’un món absurd en què el talent es paga amb la vida o, el que és pitjor per alguns, amb l’ànima. L’anhel de Michael Jackson probablement va ser intentar rebobinar la vida, ballant cap enrere i intentant recrear a casa seva el somni de Peter Pan. Però la vida no perdona i el temps tampoc. Peter Pan només serà jove eternament si no s’escapa de les tapes del seu llibre i el temps només s’atura curtcircuitant-lo amb pastilles i amb somnis sense sortida.

La història de Michael Jackson és la d’una vida trencada per l’excés. L’excés de qui es creu la seva pròpia història i d’una societat que li riu les gràcies. Va amassar una gran fortuna que després va anar perdent de mica en mica. Com tots els reis, ell encara regnarà després de mort i els que l’envoltaven continuaran guanyant diners esventant el seu nom, la seva imatge i les seves cançons, perquè Michael Jackson, probablement com ell volia, ara ja és alguna cosa més que un vulgar mortal.

Charles Trenet, en aquest costat de l’oceà, deia que molt de temps després que els poetes hagin desaparegut, les seves cançons encara corren pels carrers, que la gent finalment oblida els seus autors, deixa de saber perquè bategaven els seus cors i que finalment acaba per barrejar-ho tot en un “la, la, la” sense fi. Però Michael Jackson ara ha esdevingut un mite i els mites tenen vida pròpia i són impredictibles. Michael Jackson va morir sol però viurà per sempre, aquesta és la nostra condemna i la seva també.