ENCARA RECORDO

• Recordo els colors esbravats dels països d’Europa en aquell mapa penjat a la paret de l’escola.
• Recordo aquell llibre de tapes blanques que contenia tota la història de Buffalo Bill.
• Recordo aquell dia de pluja en què es van inundar els carrers.
• Recordo aquelles botes d’aigua negres que m’arribaven fins als genolls.

[Inventari de dilluns (II)]

Arbres, camins, dolors, llambordes, ordinadors, naufragis, silencis, noms, basardes, anells, sinònims, desigs, esperances i dilluns.

[les paraules]

“Les paraules que es fan servir es converteixen en banderes, anuncien en quin costat et situes.”
(David Hare – L’Avenç)

Converses de bar

Avui escric aquest article en un bar de poble, envoltat de persones ocioses momentàniament o a més llarg termini. Escolto converses quotidianes, de gent que somriu, que amaga grisors darrere d’un got de cervesa, d’un entrepà de pernil o d’una bossa de patates. L’amo s’ho mira tot plegat, impertèrrit desde la barra. El televisor sona de fons, però la majoria no se’l mira. A fora cau un xàfec d’estiu, d’aquells que acostumen a caure a mitja tarda en els pobles de muntanya.

Indiferents a la pluja, les converses es mouen entre els fitxatges dels equips de futbol i les anècdotes de la berbena. Oblidat sobre una taula un diari parla d’escàndols, de la crisi i de la grip A, però al bar predominen els somriures. No és una alegria de festa, ni el producte del consum d’alcohol, és com una mena de somriure anestesiat, de gent que ha assumit la grisor de les seves vides, que va tirant com pot i que procura no parlar de misèries no fos cas que a força d’invocar-les entressin de cop per la finestra.

Molt lluny d’aquí, en un indret inimaginable, un escriptor albanès ha rebut la notícia d’un premi literari i un home bo ha estat enterrat entre els seus en un poble perdut de l’India. Molt lluny, molt lluny del bar, en les terres remotes de l’Iran, algú encara creu en la llibertat i surt al carrer per a demanar-la. Al bar, en canvi, tots els presents han interioritzat els seus desitjos i els seus somnis, es miren els uns als altres, beuen cervesa, mosseguen l’entrepà i lluiten per la vida de la millor manera que saben.

Tal com l’entenem els que ens ho mirem tot a través dels vidres fumats de la nostra intel·ligència precària, el món queda molt lluny de les parets d’aquest establiment, probablement l’hauríem de buscar just a l’altra punta del cable per on entren les imatges del televisor o a l’altre costat de la cortina de pluja que en aquest moment sembla un mur infranquejable. Però resulta que no, el món és una realitat paral·lela, la realitat real es desenvolupa íntegrament en l’interior d’aquest bar.

[repensar la societat]

“El món que il·luminà la Il·lustració, la Revolució francesa i la Revolució industrial està esgotat. La sobreproducció i la sobreabundància material en estructures de gran desigualtat social ja no tenen sentit, s’han de repensar moltes coses, construir una altra societat.”
(Eduardo Bericat)

BRUNYOLA, ON L’ONYAR NEIX

Desde el poble es contempla un paisatge tancat al fons per les Gavarres, obert a un costat per la plana de la Selva i acomboiat per una tofa d’avellaners que omplen gairebé tots els camps del municipi. Al bell mig de tot plegat i en la llunyania, els avions de Ryanair aterren i s’enlairen de l’aeroport de Vilobí.

Sobre els murs de pedres mestisses del castell passen núvols i ocells, les masies s’escampen entre els camps i les arbredes i, al costat de l’església de Sant Fruitós, els morts descansen en un petit cementiri de nínxols blancs.

Més amunt, vora la carretera d’Anglès a Santa Coloma de Farners, el campanar punxegut de Sant Martí Sapresa sembla voler desafiar amb una pagesívola ingenuïtat l’alta majestat del cim de Santa Bàrbara. D’aquesta muntanya s’escolen les aigües primes que acaben conformant el cabal de l’Onyar. Quan el riu se sent amb força desfà el camí de pujada, descansa breument en les gorgues de Vilobí i després gira de cop per agafar la pendent cap a la ciutat de Girona, per emmirallar-se en les seves cases pintades i acabar passant cap avall i fondre’s definitivament amb el Ter.

Brunyola és aquell punt remot on el gironins pensen que hi ha les fonts de la vida, per on encara s’hi passegen les nimfes, els àngels i els caçadors de bolets que un dia es van perdre per sempre. Brunyola i Sant Martí, que fou de Les Esposes, és terra d’avellaners, de roures, alzines, pinedes i d’una granja d’ànecs i oques que produeix un foie gras en forma de piràmide faraònica, que els gironins degusten no sempre sabedors del seu origen mític.

Responsabilitats encreuades

Catalunya és un país complicat, ens commouen passions i sentiments contradictoris i la nostra vida política, que és el reflex d’aquesta societat, es mou en un doble eix que la fa encara més complexa. No en tenim prou amb la dicotomia entre esquerra i dreta que, a més, també ens movem entre el dubte existencial de la continuïtat de la nostra convivència en l’estat espanyol i aquest trencament definitiu que es concreta amb la paraula “independència”.

De fet la majoria estaríem d’acord en intentar acordar per Catalunya un grau o altre d’independència, és més difícil o gairebé impossible quan volem estendre aquest sentiment al conjunt dels Països Catalans i, per tant, des d’aquest punt de vista podem considerar la independència com una utopia irrealitzable. Per motius com aquest –per exemple– abans de res hauríem de concretar, d’acotar el concepte “independència”, si més no abans de fer-ne cavall de batalla, perquè sinó la majoria continuarem sense saber del tot en quin bàndol ens trobem.

Parlar d’independència és dir quin país volem, però no com el volem. Probablement per aquesta raó la gent d’esquerres, els que pensem en un model de societat nou, sempre hem recelat de l’independentisme radical, de l’independentisme que no sap, o que no vol, concretar pel país nou que preconitzen el model de societat que volen. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que per canviar-ho tot i per quedar tal com estem no fa falta cap revolució social.

Bona part de la responsabilitat de tot plegat és la crisi de relat en què estan immersos els partits d’esquerra arreu d’Europa. Després de la caiguda eixordadora del mur de Berlín i de la no menys eixordadora de Wall Street, cal que l’esquerra reelabori urgentment el seu discurs de base per fer-lo entenedor i per lluitar, sobretot, contra els missatges simplistes de la dreta. I el millor que podem fer la gent d’esquerres del nostre país és intentar aclarir i escriure de nou aquest relat, fent possible que d’aquesta manera una gran majoria ens hi puguem sentir identificats.

ENCARA RECORDO

• Recordo nits estrellades i dies de tempesta.
• Recordo les meves mans, davant meu, guiant-me.
• Recordo aquell salze que desbordava les seves branques sobre la plaça.
• Recordo aquell somriure fugaç, aquell petó de berbena, quan ja era massa tard.

[paraula de dilluns]

És temps de records i d’oblit,
de construir i d’enderrocar.
És temps de començar de nou i de continuar.
Obrim la porta d’emergència,
llegim-nos les instruccions
i llancem a l’aire les paraules
tot esperant que tornin com un bumerang.
Perquè en la vida sempre arriba aquest temps,
sense excuses i sense trampes:
avui és dilluns.

[el món]

LA FORMA DEL MÓN
(Eugenio Montale)

Si el món té l’estructura del llenguatge
i el llenguatge té la forma de la ment
la ment, amb els seus més i els seus menys,
és res, o quasi, i no ens tranquilitza.
Així parlà Papirio. Ja era fosc
i plovia. Posem-nos a cobert,
digué, i apressà el pas sense adonar-se’n
que el seu era el llenguatge del deliri.

(traducció Miquel Bruch)

Article de temporada

Aquesta setmana comença l’estiu astronòmic, perquè de fet el real ja ha arribat fa dies. Sempre passa el mateix, la primavera s’ensorra sobtadament molt abans del que tocaria, probablement per un excés de zel o de feina; la primavera és enjogassada i efímera, l’estiu en canvi és obsessiu i metòdic. Amb l’estiu arriben les vacances dels nens, les ganes de platja i de begudes fresques, la vida nocturna i, si ningú hi posa remei, els incendis forestals i els problemes entre veïns.

Cada poble esclata en forma de festa major, nit rere nit es van il·luminant els campanars i les cases amb els colors i els sorolls de les orquestres i els grups musicals. Quan no tiren coets a Vilamalla tiren petards a Vilamacolum i quan no és festa a Vilamaniscle a Vilanant van de gresca. Durant tot l’estiu es pot anar jugant al joc de l’oca de les festes majors: de festa en festa i tiro perquè em toca. Si aquesta estació és sinònim d’alegria, en temps de crisi encara podem dir amb més propietat que a l’estiu tota cuca viu.

D’uns anys ençà també ha sorgit una nova tendència estiuenca: els festivals d’estiu. Són com una mena de festa major, però especialitzada, organitzada per professionals del ram i que s’allarguen durant unes setmanes. És un goig veure com aquests festivals van a més perquè tot això suma en el bagatge col·lectiu, en el cultural però també en altres, l’únic problema és que l’excés d’oferta pot portar a una reculada d’aquest fenomen si no es programen d’una manera conjunta.

I enguany, a més, a Girona tindrem el Tour. El 9 de juliol els gironins viurem una jornada històrica perquè per primera vegada aquest gran circ del ciclisme se’ns oferirà en tot el seu esplendor. La ciutat es col·lapsarà per un dia, però problablement l’espectacle valdrà la pena i, a més, veurem reforçada la nostra imatge turística. Aquesta mena d’iniciatives, que costen esforços i diners, són per les que la ciutat, i el conjunt de les comarques gironines ha d’apostar si es vol fugir definitivament de l’etiqueta de turisme “low cost”, que la Costa Brava ha cultivat en els darrers decennis amb un esforç digne d’altres causes.

[lectura]

“Cadascuna de les nostres lectures deixa una grana que germina.”
(Jules Renard)

BREDA, AL VENT DEL PLA

És un poble de mestres terrissaires, vigilat de prop per l’orogènica presència del Montseny i per les ruïnes inquietants del castell de Montsoriu. D’entrada un campanar romànic trenca la silueta rabassuda del poble, quadrat i massís s’imposa sobre la plaça on un grup d’avis parla de les seves coses: del darrer partit del Barça, de la xafogor dels dies de juny i de les vicissituds televisives de Ventdelplà.

El campanar és el darrer vestigi d’un passat medieval, d’una vila monàstica fundada per monjos de l’ordre de sant Benet. En la plaça, que antigament fou pati del convent, els forasters s’hi passegen tot cercant els vestigis d’un antic esplendor. Algú ha penjat uns llençols virolats en un balcó i una parella d’amants s’hi petoneja a la seva empara. La gent va amunt i avall perquè és dia de mercat i les botigues de ceràmica llueixen tots els seus estocs.

Breda és un poble que dorm i que vetlla, que treballa i que somriu. Fa olor de castanyes i de bolets i en els seus carrers hi nia, com a tots els pobles, dubtes i certeses, l’esperança i el desencís.

En el balcó de l’ajuntament floreixen geranis vermells, a la plaça broten verdes les fulles dels plàtans i un rellotge de sol marca amb exactitud les hores des de 1877. Hi ha patis abandonats on hi creixen flors salvatges i un claustre en un indret de pas, deixat anar com qui no vol la cosa.

Els bredencs celebren la seva festa el dia de les verges trobades, treuen els seus gegants a passejar pels carrers i els músics toquen la gralla. Per santa Anna mengen coques i un diumenge d’abril acostumen a ballar sardanes.

18 anys

Només es tenen 18 anys una vegada a la vida. El meu record d’aquella edat de bronze de la meva existència va indisolublement lligat a una data: el 15 de juny de 1977. Aquell dia encara em brilla en la memòria; amb el pas del temps s’han anat desdibuixant detalls, noms i cares, però aquell esperit de llibertat perdura encara sota la meva pell, com una mena de sensació fresca. Fou un dia intens on tots ens vam sentir partíceps d’un fet històric que ens hauria de canviar la vida per sempre més.

Aquelles primeres eleccions democràtiques van ser l’inici d’un camí pel qual, bé o malament, encara hi transitem. Però 32 anys no passen en va i ara comença a fer-se feixuc caminar sense un horitzó concret. Potser aquest és un del problemes de la democràcia, que simplement és un sistema, no és una utopia. Les seves banderes són de color gris i els seus ideals, d’espardenya i de bata d’estar per casa. De fet en aquell moment ningú es plantejava realment el futur i amb aquella sensació nova ja en teníem prou.

El futur era només un concepte difús, una cosa que començava més enllà dels Pirineus i que potser no acabaria d’arribar mai. El mur de Berlín s’alçava com una barrera indestructible, el mercat comú era un club d’amics en el qual nosaltres no hi estàvem convidats i el segle XXI un terme aplicable exclusivament a la ciència-ficció. Qui més qui menys era d’esquerres, revolucionari, autogestionari i marxista. Només els molt de dretes es confessaven socialdemòcrates i fins i tot els addictes al règim es deixaven barba i es treien la corbata.

Tot havia canviat i tot seguia igual, però molt lentament el país va començar a avançar. Les eleccions municipals, l’abril de 1979, van significar una gran embranzida pels ajuntaments que fins aquell moment dormien entre la placidesa dels decrets, les multes i els favors. Res ha canviat tant al nostre país com aquests darrers 30 anys, ara som incapaços de veure-ho perquè no tenim encara perspectiva històrica. Tot i així actualment estem passant per un moment delicat, que cal afrontar amb valentia. Simplement fa falta que algú es posi de puntetes i assenyali cap al futur.

ENCARA RECORDO

• Recordo els petards i el foc de sant Joan davant de casa.
• Recordo aquella berbena a Barcelona on vaig sentir per primera vegada un disc d’en Sisa.
• Recordo una nit estrellada a Cadaqués, dormint al ras sota les estrelles.
• Recordo aquella noia que ballava sola.

[inventari de dilluns]

Plomes, llibres, núvols, cançons, sospirs, angoixes, edificis i automòbils. Telèfons, llavis, rellotges, petons, semàfors, dubtes, certeses i dilluns.

[curiositat]

“Crec que la curiositat té, de fet, una dimensió moral.”
(Amos Oz)

Facebook

Facebook és un terme que no té traducció literal al català, fa referència als anuaris universitaris americans on hi figura la fotografia i un breu currículum acadèmic de cada alumne graduat. De la traducció electrònica d’aquests anuaris aplicada a Internet, n’ha sorgit un fenomen nou en el qual molts de nosaltres hi hem plantat una part de la nostra vida. No en teníem prou amb el que ja fèiem que ara ens hem buscat una nova existència per viure-la adossada a la primera.

Jean-Paul Sartre en el seu llibre de memòries –Les mots– diu que quan era petit mai no havia gratat la terra a la recerca de nius, ni havia tirat pedres als ocells, però “els llibres van ser els meus ocells i els meus nius, els meus animals domèstics, el meu estable i la meva terra; la biblioteca, era el món atrapat en un mirall, tenia el gruix infinit, la varietat, la imprevisibilitat”. Això que diu Sartre ha valgut fins ara per a tots aquells que han cercat en la lectura aquesta experiència que no es podia trobar de cap altra manera.

Això era així fins ara, perquè ara existeix Internet i a Internet existeixen les xarxes de relació social i entre elles Facebook. Facebook és aquesta nova manera de viure on et trobes gent real, però d’una manera diferent. Gaudeixes de les seves vides, dels seus dolors i de les seves alegries i, per poc que t’hi dediquis, acabes tu també llençant-t’hi de caps. En el Facebook m’hi he trobat amb amics perduts fa molt, gent que no saludava pel carrer i que ara m’hi parlo com si ens coneixéssim de tota la vida.

M’hi he trobat amb la Glòria Bonaventura que ven vambes al carrer La Salle, amb en Roger Costa-Pau que escriu poemes cada vegada que parla, amb la Mariàngels Vilaseca que no para de riure, amb l’Isaac Sibecas que és fotògraf a Praga, amb la Laura Iglesias que és professora al Vallvera, amb en Jaume que té la mare malalta, amb la Judit que treballa a l’Estartit, amb el Corto Maltés que amaga el nom però ensenya la cara, amb en Tapi que no para de fer el burro i amb la Mercè que li agrada la poesia. Tots ells són un altre món que ara també és el meu.

Festa Major de Sant Narcís 2009

Avui tindré l'honor de llegir el pregó de la festa major del meu barri.

Hi esteu tots convidats.

Divendres, 12 de juny

Plaça de l'Assumpció de St. Narcís

22:30 h

L’ALT CLOQUER DE BORRASSÀ

Es retalla sobre un fons de verds, ocres i grocs, sota el mantell blau amb tocs velats de blanc dels cels empordanesos. Al seu voltant el poble fa olor de verdura i de llenya cremada. El campanar toca a missa i els feligresos, mudats, acudeixen.

És diumenge a Borrassà, els dinars estan preparats a les cassoles i el vent ha deixat de moure els penells. Fins i tot les branques dels pins de darrere l’església han quedat immòbils i els cotxes reposen a l’ombra de les cases, com gossos mandrosos que esperen el seu amo.

Al voltant del poble, el país s’estén com una mena de cobrellit apedaçat, resseguit per carreteres coronades de rotondes. El mar s’intueix en la llunyania i les muntanyes es dibuixen per l’altre costat amb colors d’aquarel·la. La riera d’Àlguema flanqueja els camps de Creixell fins a Vilamorell i l’autopista passa tallant el paisatge com un ganivet.

Els borrassanencs planten catifes per Corpus amb les flors dels marges i els jardins. Es fotografien enmig de la neu l’any que en cau una mica i deixen esteses grans llufes a la plaça que després recullen els satèl·lits. Es resguarden del mal temps com poden i, quan acaba de ploure, surten com els cargols per admirar sobre el campanar un arc iris que ningú sap on comença ni on acaba.

Quan arriba el vespre el sol s’acluca darrere dels arbres, com una mena d’incendi a hores convingudes i, quan cau definitivament el dia, el campanar s’il·lumina amb la llum dels dies de festa, perquè la resta de la comarca comprengui que el de Borrassà és el cloquer més alt de l’Empordà.

El pre-pregó

Sant Narcís és un barri de Girona projectat i construït, just a la meitat del segle XX, en uns camps enfangats a la vora del Güell. És un grup de cases blanques i baixes, amb ampits de rajol vist i teules vermelles, finestres de mig punt i jardins amb rosers. Els seus carrers porten noms de marededéus i d’indrets d’Espanya i els seus habitants encara es desperten cada matí amb la sensació de llevar-se en un poble allunyat, molt allunyat de la ciutat que de tant en tant hi envia els seus autobusos d’expedició.

Des dels terrats de les cases del barri es va poder contemplar durant anys el campanar de la catedral de Girona i la silueta corba de la muntanya de Montjuïc, en dies de vent favorable arribava la pudor de la Torras i l’olor de cafè torrat de la Nestlé, però alts edificis de formigó s’alçaren ben aviat entre la ciutat i el barri i el poblet blanc quedà enterrat sota el ciment de l’altra meitat del segle. L’antic pont romànic sobre el Güell va desaparèixer, peça a peça i va ser substituït per una placa de formigó.

Els primers habitants de les cases baixes foren funcionaris i policies, gent amb pocs recursos però amb influència. Molts d’ells hi van viure poc, just el que dura a vegades un funcionari en aquesta plaça. Les cases van anar-se ocupants’ocuparen de nou per gent amb menys influència i el barri anà decaient fins a l’arribada del primer ajuntament democràtic, que n’impulsà la regeneració. Des d’aleshores Sant Narcís ha anat fent la viu-viu, ha guanyat en espais verds i s’ha tret de sobre el perill dels dipòsits de la Campsa.

Però el barri haurà de saber encarar el nous reptes d’aquest segle i l’ajuntament hauria de comprendre i acceptar la seva peculiaritat. Girona, la meva Girona ja no seria el que és sense els arbres dels seus carrers i sobretot sense la seva gent. Aquesta setmana Sant Narcís celebra la festa major i m’han convidat a llegir el pregó, a hores d’ara encara no sé ben bé què diré perquè a vegades em sembla com si ja s’hagués dit tot sobre aquest barri, però els veïns que m’escoltaran sabran comprendre, en tot cas, que entre línies a vegades floreixen les flors més perdurables.

ENCARA RECORDO

• Recordo aquella foto d’en Dustin Hoffman emmarcat entre les cames d’Anne Bancroft en la cartellera del cinema Modern.
• Recordo les fanfàrries del No-Do i les pel·lícules en blanc i negre al cinema de La Salle.
• Recordo l’Hermano Procurador, amb la sotana negra i el bavero, venent les entrades a quinze pessetes.
• Recordo encara la cara de l’Errol Flynt disposat a iniciar la càrrega de la Brigada Ligera.

[la vida novament]

Hauria oblidat el sentit de tot plegat sinó fos per l’alè de vida que encara em queda quan em llevo del llit i és el dilluns d’una nova setmana de la meva vida.

[la vida]

“Ara és temps de viure la vida que t’has imaginat.”
(Henry James)

El dia més llarg

Les platges de Normandia són llargues i amples, el mar va i ve seguint els capricis de la lluna i deixa llargues franges humides sobre la sorra. Els arbres s’inclinen amb la força del vent i els campanars sorruts dels pobles normands treuen el nas entre els boscos i les dunes. Un cel eternament clapejat de núvols cobreix i asserena el paisatge. El sol apareix només per uns moments per il·luminar les platges, els espadats i la verdor intensa de la costa i després es replega sobre les onades, en la llunyania.

De bon matí la pluja cau lentament sobre els paraigües dels pagesos i dels turistes, i a vegades dura tot el dia. Les creus blanques del soldats caiguts, onegen sobre la gespa d’una terra que els acull per sempre. Són els soldats d’una guerra en la qual van haver de lluitar per alliberar Europa. Ara tots ells reposen arrenglerats els uns al costat dels altres, amb una disciplina incontestable. Ja queda molt lluny aquell dia de finals de primavera en què els seus cossos ensangonats flotaven entre l’escuma de les platges.

El 6 de juny de 1944 fou el dia més llarg, Cornelius Ryan va escriure un llibre amb aquest títol que va fer fortuna, però molts més han escrit sobre aquella gesta. Ara, 65 anys després d’aquella batalla decisiva, el prestigiós historiador anglès Antony Beevor ha publicat el seu esperat estudi sobre el desembarcament aliat a Normandia. Amb al pas del temps s’obren nous arxius que es poden consultar i cauen tabús. En molts casos, finalment, resulta que els bons no eren tan bons i que els dolents no ho eren tant.

Però en el cas de la lluita contra el nazisme, si alguna cosa ha quedat clara al llarg d’aquests anys és que aquella guerra era una guerra que s’havia de guanyar, el destí de la humanitat estava en joc. Es pot criticar aspectes diversos, actituds, errors, però en el fons mai ningú podrà dir que plantar cara a la barbàrie nazi no quedà plenament justificat per la història. Avui és el dia D, el dia més llarg, i convé, en paraules d’Ernie Pyle: “recordar el que alguns van fer per vosaltres, i apreciar, i estar eternament agraïts a tots ells, morts o vius”.

[il·lusió]

“Aquell noi solitari que vaig ser,
ardentment s’abraçà a la llum, al bosc.

I encara

si el vent daurat em gronxa
com a l’herba d’estiu

m’il·lusiono.”

(Francesc Prat – Fingiments)

Bordils i Bordilencs

Sota l’alzina de la Cànova, envoltat per un paisatge de deveses i de camps, si un hi para atenció pot sentir fins i tot la respiració dels arbres i de la terra. Només el so del motocultor d’un pagès em fa adonar que el que em rodeja no és l’obra immutable d’un mestre holandès.
Bordils, més enllà d’un simple paisatge, és un espai acollidor i ric, ric en tot allò que es pot esperar de la terra. Vora el Ter, en el seu tram més calmat, creixen els arbres més bells del món, blancs i drets com columnes dòriques. Pollancredes immenses, com toies verdes en el ventre de la vida.
Els camins de terra m’acompanyen, rodolen suaument sota les meves sabates com animals manyacs i el cel s’obre en tota la seva plenitud infinita per deixar passar ocells de tota mena.
Al capdavall de totes les dreceres sempre apareix la presència blanca i neta de l’església del poble, amb un campanar potent, on hi onegen les quatre barres d’una bandera, i dos torres culminades amb unes punxes còniques, com vestes de setmana santa.
Bordils és un poble que s’estén entre el Ter i la carretera de Girona a Palamós. Els seus fills i les seves filles viuen en cases baixes, van i vénen de la ciutat, i dels camps, i dels tallers i les fàbriques. De petits van a una escola oberta als quatre vents on els ensenyen a estimar el seu poble i quan els arriba l’hora de la mort descansen en un cementiri petit, de parets grogues, emmerlades amb creus, des d’on poden sentir eternament la remor dels arbres bordilencs, que sembla que respirin en la llunyania, i una claror celestial sembrada d’ocells.

El partit dels pescadors

Sembla ser que aquest diumenge és dia d’eleccions i no recordo haver-me sentit mai tan allunyat dels discursos i dels missatges dels partits. Sembla com si alguna cosa s’hagués trencat definitivament. Intento escoltar el que em diuen els candidats, fins i tot he fet algun esforç per comprendre-ho, però ha estat en va. La classe política del nostre país ha iniciat una deriva cap a l’alta mar de la demagogia i del populisme, un navegar sense rumb del qual difícilment en sortirem sense haver de passar per un naufragi.

Probablement aquest serà el primer diumenge electoral de la meva vida en què renunciaré a exercir el meu dret de vot. Em sap greu perquè fins ara no ho havia fet mai, suposo que serà una sensació nova. Segurament, després, els partits polítics culparan de la poca participació a la gent com jo, els irresponsables que llencem missatges descoratjadors, els inconscients que donem alegrement el nostre vot a l’enemic –sigui quin sigui aquest enemic– i els que sembrem dubtes quan ells intenten sembrar conviccions.

Però, arribats a aquest punt de la història, el dubte que em sorgeix a mi és el següent: aquests moments de crisi pels quals estem passant són la causa d’aquest panorama polític, o bé és precisament aquest marasme en el qual està immersa la democràcia l’arrel d’aquesta situació? Estem només davant d’una crisi econòmica? No serà que ha fet fallida tot un sistema de valors? Ara més que mai necessitem nous referents ideològics, més enllà dels que ens proposen –o deixen de proposar– els partits polítics que conformen l’arc parlamentari actual.

Diumenge problablement molts de vostès faran com jo, per motius diversos, des de posicions ideològiques molt allunyades i irreconciliables i fins i tot des de la desídia, que de tot hi ha. A França, dels abstencionistes en diuen “el partit dels pescadors”, allà la imatge clàssica de l’abstencionista és aquest pescador de canya, d’aigua dolça, que mentre la resta de ciutadans fa cua davant d’una urna ell espera pacientment que el peix piqui. Aquest diumenge jo faré el mateix, aniré de pesca i quan arribi ja m’explicaran com ha anat la cosa, però molt em temo que tot seguirà igual.

ENCARA RECORDO

• Recordo el pati de l’escola, sol, entre la cridòria de nens estranys.
• Recordo l’olor de vi a granel i de resclosit de la bodega de la cantonada.
• Recordo, a la fleca, una senyora que em tornava el canvi amb una mà tremolosa.
• Recordo un carrer solitari i una dona que em mirava de lluny.

[La darrera batalla]

Després dels diumenges de la nostra vida sempre hi ha un dilluns que ens espera amb totes les hores del seu rellotge disposades per a la batalla. Sempre hi haurà un dilluns esperant-nos després d’un diumenge qualsevol fins que tot esclati en mil bocins en el fragor de la darrera batalla.