[Kundera]

“Si una societat com la nostra sobreïx de violència i maldat gratuïtes, és que li falta la veritable experiència del mal, del regne del mal. Perquè com més cruel és la història, més bonic apareix el món del refugi; com més ordinari és un fet, més s’assembla a una taula de salvació on s’aferren els “escapats.”
(Milan Kundera – Una trobada)

El paisatge sonor

El paisatge ciutadà es construeix cada dia, sobre el rerefons d’un escenari poderós, d’alts edificis i accidents geogràfics que semblen immutables. Però, malgrat tot, és un fons canviant, en els detalls i en la seva totalitat. Les figures efímeres que l’habitem som ombres fugaces que enfosquim només per uns instants les llambordes del carrer amb l’opacitat del nostre cos. Però la ciutat també està poblada per infinitat d’éssers i d’objectes, fins i tot uns núvols passatgers acaben per ser un element més de la postal.
En Narcís Sastre és un d’aquests personatges del meu paisatge i, com a bon geògraf que és, sap posar-s’hi bé per explicar-lo. Ell m’ha fet conèixer, a través del seu bloc, el projecte d’un ens de l’administració catalana que es diu Observatori del Paisatge i que porta per títol “Paisatge sonor i territoris intangibles”, on ens fan adonar d’aquests altres elements del nostre entorn que tot sovint oblidem però que són tan o més importants que els altres.
Ens diuen que «La cultura occidental, és una cultura eminentment visual, relegant les altres capacitats perceptives a un segon pla» i afegeixen que «El paisatge sonor és la suma de la totalitat de sons d’una àrea definida, d’aquesta manera, el paisatge no és doncs sols una organització espacial, sinó també temporal. L’espai acústic és el que els sons poden ser emesos, tramesos, i rebuts generalment d’una manera no conscient». De paisatge sonor a Girona evidentment en tenim per donar i vendre.
Aquest projecte està vinculat a una pàgina web on s’hi van afegint mostres sonores dels elements que el componen: el so d’unes gotes d’aigua, el dringar d’una cullereta de cafè, les campanades d’una església. Sons efímers però també de constants, sons i sorolls. Vivim en la societat del soroll, un soroll que amaga tota aquesta quantitat de matisos sonors que ens envolta diàriament i dels quals hauríem de ser-ne plenament conscients per poder gaudir del paisatge en tota la seva esplendor.

[Pavese]

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
(Cesare Pavese)

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls–
aquesta mort que ens acompanya
del matí a la nit, insomne,
sorda, com un antic remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una paraula vana,
un crit silenciat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’inclines sola en el mirall.
Oh estimada esperança,
també nosaltres aquell dia
sabrem que ets la vida i ets el no res!

La mort té una mirada per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure que sorgeix de nou
un rostre mort en el mirall,
com escoltar un llavi tancat.
Davallarem fins al remolí, muts.

(Traducció de Miquel Bruch)

Boadella i les Escaules

Hi havia una vegada una vaca que es va perdre; hi havia una vegada uns pastors que la van trobar; hi havia una vegada un poble rodejat de muntanyes i pujols que la Muga pinta de verd, amb verds de saüc, de pi i d’olivera.
En un descampat que serveix d’aparcament, set contenidors, tots de colors diferents, esperen les deixalles del poble i dels forasters. Papallones de paper omplen els vidres de l’escola i uns rètols de color enverat, sobre rajoles grogues, expliquen a tothom que vol aixecar la vista, amb les paraules d’un poeta enyorat, que el poble persisteix més enllà de les pedres i dels camins perquè és un poble que vol recordar.
Una dona torna de comprar el pa i uns gats que la coneixen l’esperen amb la cua dreta, el poble fa olor de brunyols i de llenya seca, els ocells canten caramelles i quatre ànecs, que semblen llogats per fer de comparsa, omplen un estany de pessebre a la vora d’un antic trull d’oli.
Però Boadella és un poble dual i una mica més avall s’alcen les cases de les Escaules, acomboiades suaument per l’escalfor que sorgeix de la terra. Sobre un canal d’aigües estanques s’escampa una munió de plantes aquàtiques petites com llenties i, coronat per una torre falsa, el campanar desafia un cel que es dispersa en milers de núvols minúsculs. Algú ha penjat una bandera sobre una paret de la plaça, groga com l’arrebossat mig gastat de les cases i vermella com els geranis i les roses. Els arbres treuen el cap darrere dels murs, els carrers s’enfilen cap amunt i un rellotge de sol s’ha rendit definitivament al fet que el temps passa sense remei.

La closca i la bava

En Josep Pla deia que una ciutat és el que ha estat en els darrers 100 anys, volia dir que tot allò que realment conforma el seu caràcter l’han forjat les quatre darreres generacions, per molt que a vegades ens sembli que va molt més enllà. Si parlem de Girona, per exemple, hi ha qui podria caure en la temptació de pensar que la ciutat poua eternament del seu pòsit medieval, però fins i tot en el seu barri vell podem copsar més a través de les aportacions recents que de les llunyanes.

En la nostra societat en general passa el mateix, Catalunya és el que és gràcies a l’aportació humana de tots els que encara estan en actiu, vull dir dels que no han engruixit la llista de necrològiques ni dels que no han arribat ni a ser matèria de discussió en els grups Pro-vida. Els més vells d’entre nosaltres van néixer en la primera dècada del segle passat, quan el món es preparava alegrement per a una primera guerra mundial, una voràgine tràgica que s’enfangà en les trinxeres de Flandes.

Aquella gran guerra acabà en gangrena i només amb la resolució de la segona el món va poder aixecar de nou el cap. Europa, que fins aleshores havia estat el centre del món va deixar de ser-ho. La guerra freda ens involucrà a tots i, abans, la guerra civil obrí ferides en el nostre país que no hem sabut cicatritzar del tot. Amb la caiguda del mur de Berlín s’inicià una nova etapa que encara no hem pogut definir amb un nom concret, però que anem patint dia a dia en els titulars de premsa.

De fet la història no comença cicles ni etapes, simplement l’anem portant a sobre de la mateixa manera que els cargols porten la seva closca. La closca és això que deia en Pla, una mena de conquilla helicoïdal que conformen els presents i la història simplement és la bava que tots plegats anem deixant pel camí. Aquesta setmana de bava no en faltarà perquè el futbol en segrega amb escreix, però després haurem de tornar a la realitat i la realitat és que la closca cada vegada és més pesada.

ENCARA RECORDO

• Recordo el soroll de les màquines d'imprimir i els seus silencis sobtats.
• Recordo l’olor de petroli i el tacte del paper en resma.
• Recordo el carretó de l’avi.
• Recordo l’àvia quan exclamava: “lampmamau!”.

[era dilluns]

Era dilluns a l’almanac del despatx del pare.
Era dilluns al calendari de la cuina.
Era dilluns sota la capçalera del diari.
Era dilluns a la pissarra de l’escola.
Era dilluns a l’escorça de l’arbre on deia que m’estimava.

[East Coker]

East Coker
(T.S. Eliot)

En el meu principi hi ha la meva fi. Les cases
es succeeixen: s’aixequen i cauen,
s’enderroquen, s’amplien i traslladen,
es destrueixen, es restauren, ocupa
el seu lloc el camp obert, una fàbrica,
el camí. Vella pedra a l’edifici
nou, llenya vella als focs nous,
focs d’antany a la cendra
i les cendres a la terra, ja carn,
pèl i excrement, ossos d’home
i bèstia, fulla i brot de moresc.
Les cases viuen, moren: hi ha un temps
per edificar potser i per a la vida
i la generació i un temps
perquè el vent trenqui el vidre solt,
sacsegi el sòcol per on trota
el ratolí i l’esquinçat tapís
on van teixir callada llegenda.
[...]
La llar és el punt del que partim. Esdevé
més estrany el món a mesura que envellim,
més complicada la trama de morts i vius.
No el viu instant aïllat sense després ni abans,
sinó el cremar constant d’una vida,
i no només la vida d’un home, sinó de velles
pedres que ningú sap desxifrar. Hi ha un temps
per a la nit sota la llum de les estrelles
i un temps per a la nit a la llum de la llàntia
(nit de l’àlbum de fotografies).
Amor és amor només quan aquí
i ara deixa d’importar.
Els vells haurien de ser
exploradors, aquí i allà
no importa, hem de quedar-nos quiets
i moure’ns cap una altra intensitat
per aconseguir més unió, una comunió
més profunda en la freda desolació obscura,
entre els crits del vent i l’onada,
en les aigües immenses del petrell
i la marsopa. En el meu principi hi ha la meva fi.

(Traducció de Miquel Bruch)

L'esperit de la primavera

Els matins de primavera il·luminen els carrers i les places de Girona amb la llum d’una vida continguda. La gent camina amb el cap alt, amb nous objectius i renovades esperances. Sembla com si algú hagués donat corda al món i el món hagués començat a girar per primera vegada. Un aire suau commou lleugerament les fulles tendres dels til·lers i les orenetes s’esforcen en fer sentir la seva veu sobre els sorolls que van sorgint gradualment de les entranyes de la ciutat.
L’Onyar, vora les cases, flueix lentament, reflectint un sol que punxa les seves aigües amb mil agulles de llum. La gent travessa els ponts amb la mirada posada en algun punt de l’infinit, invisible però present. Les gavines esperen a l’ombra, en silenci, i els coloms volen d’un costat a l’altre deixant traces d’un gris blavós en l’aire. Els carrers fan olor de cafè amb llet i el cel és com una cúpula de fantasia posada sobre les cases per acabar de fer bonic.
Uns operaris van posant llambordes pacientment sobre el paviment de la plaça, mentre un general de bronze, amb el rostre enfosquit per la humitat de centenars d’hiverns, assenyala amb el dit la direcció correcta cap a l’abisme. Sota el porxos les cadires dels bars esperen que arribin els turistes, mentre la llum del dia comença a dibuixar ombres rectilínies sobre les rajoles. Una dona d’ulls ametllats em mira sense veure’m i darrere seu comença a espetegar la llum d’un soldador.
El repartidor del butà carrega una bombona sobre les espatlles i els automòbils giren al voltant de la rotonda de Correus. En la llunyania, les capçades dels plàtans de la Devesa sorgeixen com un horitzó verd entre els edificis, els fanals i els semàfors. El dia avança inexorablement i la primavera aviat s’esgotarà amb la xafogor dels primers dies d’estiu, però el seu esperit, conservat en algun jardí remot, vigilat per un àngel daurat, quedarà per sempre en la meva memòria.

[llibres]

“Quiero quedarme en medio de los libros
en ellos he aprendido a dar mis pasos
a convivir con mañas y soplidos vitales
a comprender lo que crearon otros
y a ser por fin este poco que soy.”

(Mario Benedetti)

Blanes, de mel i de sal

Sobre un mar il·luminat per un sol eternament de vacances, s’alcen uns núvols furtius que es passegen sobre la sorra de la platja i que, després de sortejar el vol de les gavines i uns quants estels esquius, s’esclafen contra el mur d’edificis que els blanencs han alçat a primera línia de costa.
El penyal de Sa Palomera sorgeix entre la badia de Blanes i la platja de S’Abanell. Allà, sobre aquell iceberg de pedra, oneja una bandera esfilagarsada que indica el punt més meridional de la Costa Brava. Just als seus peus les primeres onades comencen a estimbar-se tímidament contra les roques per acabar completament amansides entre l’arena de la platja i els peus d’una banyista que exhibeix la seva silueta en topless.
Quatre barques de pescadors semblen posades per fer bonic, per donar carnassa als turistes que volen fotografiar algun motiu mariner en una vila que cada dia viu més terra endins. Les cases vora el passeig són un mostrari d’estils arquitectònics caducs, d’alçades variades i de colors diversos, com són diversos els colors en una paleta de pintor o en una vànova feta de retalls.
Al voltant de l’església parroquial s’alcen les restes del palau dels Vescomptes de Cabrera, a dins una nena vestida de blanc està preparada per a rebre la primera comunió i a fora els coloms treuen el bec entre les pedres, per contemplar l’escuma dels núvols que continua passant sobre els terrats de les cases, entre les antenes i els dipòsits d’aigua, sobre els carrers estrets i, més amunt, sobre les avingudes i les rotondes. Blanes, platja de mel i de sal, s’amaga discreta en un racó de la Costa.

La Bressola: el nord també existeix

Les comarques que conformen això que anomenem la Catalunya Nord són part del nostre àmbit vital, és un país que comparteix amb nosaltres un paisatge, un mar i una història. Els seus habitants porten cognoms com els nostres i els ocells refilen amb la mateixa cadència. Només ens separa una línia imaginària que algú encara anomena frontera i que no ens decidim a esborrar definitivament. No podem estar mirant indefinidament cap al sud, un sud moltes vegades llunyà i distant. El nord també existeix.
La identitat d’un poble no només són les pedres i els camins, les lleis i les normes, la identitat d’un poble s’expressa a través de la voluntat dels seus fills i dels ponts que estableix una llengua comuna. La llengua catalana fa més de 300 anys que està perseguida, i prohibida en segons quins aspectes, a la part francesa del nostre país. Generació rere generació, els catalans del nord han vist com s’anava arraconant la seva expressió cultural fins a quedar pràcticament anorreada.
Però d’uns anys ençà, gràcies una mica a l’empenta dels catalans d’aquesta part, s’ha començat a redreçar la situació. El català ha passat de ser una llengua de pagesos ignorants a ser una eina vehicular de comunicació de primer ordre. El mèrit de tot això el tenen un grapat de persones que han lluitat sense descans des de fa més de trenta anys per fer-ho possible i d’entre els quals cal destacar els promotors de La Bressola, un sistema escolar laic d’immersió en llengua catalana.
Els catalans d’aquí no només hem d’estar contents i satisfets per aquest èxit creixent del català i de l’escola catalana a les comarques rosselloneses, també hem d’estar agraïts perquè tot això suma en el nostre patrimoni comú. Sense l’empenta de gent com Miquel Mayol, Joan Pere le Bihan, Eva Bertrana, Lluís Barriere o Jordi Barre i Pere Verdaguer, per citar-ne només uns quants, la nostra cultura encara seria més minvada. Cal continuar lluitant i el seu exemple ens serveix d’esperó.

ENCARA RECORDO

• Recordo la calaixera de l'avi i unes ulleres rodones.
• Recordo les magranes minúscules de l'hort de casa la tia.
• Recordo el primer televisor i la primera rentadora.
• Recordo la cortina de ganxets de la cuina.
  

[dilluns de recompte]

Dilluns per començar de nou. Algun dia haurem de fer recompte de tots els dilluns de la nostra vida, però, mentrestant, la vida ens espera a nosaltres pel recompte i ens ha de trobar presents.

[fotografies]

“Les fotografies són vida en pols que després es dilueix en el líquid de la memòria.”
(Miquel Bruch)

La crisi de la grip futbolística

Fa uns dies no sé qui va dir que el problema de la grip porcina duraria el que duressin els titulars de premsa i no va errar. En aquest país tots els problemes se solucionen per saturació o per anestèsia. La grip desapareix tal com va arribar –gràcies a la premsa– i la crisi s’esfuma per golejada. Els joves i els no tan joves surten al carrer amb la samarreta del Barça, saltant i ballant, barrejant conceptes i consignes, convençuts que viuen en el millor del mons.
I no s’equivoquen, vivim realment en el millor país del món. O, com a mínim, en el país que té el millor equip de futbol del món. O, com a mínim, en el país on sabem treure més rendiment de les inversions esportives. El Barça és el gran negoci i el gran revulsiu, els futbolistes són els grans herois, herois mercenaris, però herois al cap i a la fi. Tot és blaugrana, tot és èxit i golejada, i els peixos ja naveguen pel mediterrani amb l’escut del Barça, el logotip de Nike i el rètol d’Unicef.
Mentrestant l’atur va augmentant per moments, l’economia es contrau, entrem en una fase de deflació i el sistema de pensions comença a estar en perill. L’educació i la cultura viuen moments de poca brillantor i res ens fa veure una sortida del túnel. Els partits polítics, lluny de buscar solucions, entren en polèmiques estèrils, del “i tu més”. Però tot això ja no és cap novetat i els titulars de premsa només s’aguanten durant uns dies, després tot s’esfuma.
Tot, menys el futbol. Les notícies que genera aquest esport continuen vives durant dies i dies, s’alimenten elles mateixes. Quan no són èxits esportius, són lesions, fitxatges o la vida personal dels seus protagonistes. Què faríem sense el futbol? Sembla ser que és la gran glòria d’aquest país, però d’això la història no en menja. Si volem alimentar un projecte col·lectiu hem d’anar molt més enllà del futbol, perquè si ens quedem només amb el Barça acabarem morint d’inanició.

[biblioteca]

“Ordenar una biblioteca és una manera silenciosa d’exercir l’art de la crítica.”
(Jorge Luis Borges)

[biblioteca]

“Si Déu existís seria una biblioteca.”
(Umberto Eco)

Biure per viure

Rodejat de muntanyes obscures i antigues, i d’oliveres encara més velles, s’alça un poble en la confluència terrenca del Ricardell i el Llobregat d’Empordà. Al voltant d’un campanar octogonal, les cases s’arrengleren i es recolzen entre elles, semblen no tenir por de les pluges ni del vent. Els troncs de vinya verge que emboliquen i relliguen els murs es retorcen entre les pedres i un gat, de mirada solemne, em mira amb uns ulls del mateix color que les fulles d’heura tendra.

Una remor incessant d’ocells, entre els teulats i sobre els fils que connecten les cases, commou els carrers i la plaça; els tractors en la llunyania ronquen pels camins i entre les feixes d’horta, i el baleig del bestiar delata la presència de les granges.

Biure és un poble de secà, menut i tranquil, en el seu cor hi reposen sediments d’antics incendis forestals i de pedreres abandonades. Antics murs de pedra seca amaguen secrets arcans i les branques de tarongers en patis recollits, malden per oferir els seus fruits als passavolants.

La cartellera de l’ajuntament, on s’hi exposen avisos de cobrança d’impostos, multes de trànsit, expedients municipals i anuncis de serveis, competeix amb la de l’escola, més precària però molt acolorida. Els nens han escrit poemes per sant Jordi i els han penjat en un cartró blau; són històries de dracs i de princeses enamorades que aviat oblidaran, perquè els records prescriuen igual que els edictes municipals i s’esgoten com s’esgota el pas del temps en el rellotge de sol de l’església, quan es deixa de tenir fe o quan el sol ja no brilla en l’horitzó.

Magatzems d’idees

Hi ha qui encara pensa en les biblioteques com a magatzems de llibres, amb llargs passadissos polsosos, només habitats per estranys éssers rosegadors de volums resclosits. Els bibliotecaris i les bibliotecàries d’aquest país ja fa temps que han comprès que el seu paper en la societat és un altre. Les biblioteques han passat a ser indrets concorreguts i bulliciosos, on es llegeix però també s’hi estudia, s’escolta música i s’accedeix a la xarxa a través d’ordinadors.

André Malraux deia que els homes quan no construeixen biblioteques, construeixen cementiris. A llarg del segle XX, en el qual ell va viure, es construïren més cementiris que biblioteques i aquesta lliçó de la història a hores d’ara ja l’hauríem de tenir apresa. Ara, d’Anglaterra, ens arriba un exemple a seguir, ens ho ha explicat un italià, Sergio Dogliani, que ha estat el responsable d’un canvi substancial en la política de construcció de biblioteques en l’àrea del gran Londres.

Es tracta de fer tot això que els nostres bibliotecaris ja intueixen que han de fer, però a més es tracta de fer-ho en l’indret adequat. Les biblioteques han d’estar obertes en horaris compatibles amb la gent que n’ha de fer ús i a més han d’estar ubicades allà on la gent passa i no en racons obscurs i allunyats del brogit diari de la vida. Sota la marca d’IdeaStore, aquests equipaments culturals londinencs han multiplicat per quatre els seus usuaris. Per entendre’ns: és com si de cop i volta el Corte Inglés hagués comprès que per fer negoci havien de posar botiga a la plaça de Catalunya.

Evidentment, les empreses privades tot això ja fa temps que ho saben, són els polítics del nostre país els que encara no han entès que la rendibilitat social d’aquesta mena d’equipaments culturals pot ser més alta fins i tot que determinades accions industrials o subvencions, perquè aquestes –les culturals– segur que no són mai a fons perdut. Parafrasejant aquell proverbi africà que diu que “cada vell que mor és una biblioteca que es crema”, aquí podríem dir que “cada biblioteca infrautilitzada és un bocí de futur que desapareix”.

ENCARA RECORDO

• Recordo la sorra calenta de la platja sota els meus peus i el mormolleig de les onades i el vent del mar a la cara.
• Recordo el tuf de clor de la piscina i els altaveus esquerdats d’on sorgia l’“Only You”.
• Recordo els arbres de les deveses i els infinits camins entre les hortes.
• Recordo una camí, xop de pluja, serpentenjant entre les muntanyes.

Un dilluns

Dilluns sense recances i sense enyors. El temps està al nostre servei i la terra ens acompanya. El món gira al voltant d’uns ulls, la història sorgeix dels llavis de la vida i els dits poden sentir de nou el tacte ardent d’una pell desconeguda. Sense enyors, sense recances, ens espera un dia qualsevol, però no qualsevol dia. És un inici que es repeteix, un dilluns de la nostra vida.

[proverbis]

Proverbis anglesos:

• “El que va néixer per ser penjat segur que no morirà negat.”
• “No descobrim el valor de l’aigua fins que el pou està sec.”
• “Una mar en calma no ha fet mai bons mariners.”
• “Cap llana es tant blanca que un tint no la pugui ennegrir.”
• “No facis mai la porta més gran que la casa.”

Tres dies de maig

El 9 de maig de 1945, un oficial de l’exèrcit soviètic alçà la bandera roja sobre el Reichtag. Un fotògraf de l’agència Tass, oportunament convocat, immortalitzà l’instant. Amb la càmera a coll va pujar a l’avió i al cap d’unes hores ja era a Moscou. Una vegada en el laboratori, i amb la imatge encara latent en la cubeta, s’adonà que el protagonista d’aquell moment històric portava rellotges als dos canells i va haver de passar-se tota la nit retocant la foto fins a deixar-ne només un. El saqueig fa mal d’ulls.
El 9 de maig de 1973, els dos redactors del Washington Post, Bernstein i Woodward, van ser premiats amb el premi Pulitzer pel treball d’investigació que va forçar la caiguda de Richard Nixon. Després d’un llarg procés, el senat nord-americà incriminà el president gràcies a unes cintes magnetofòniques gravades al despatx oval i esborrades parcialment per la seva secretària. Malgrat tot, uns experts van poder augmentar electrònicament el so fins a fer audibles les mentides presidencials.
El 9 de maig de 1950, després de fer-ho saber als seus homòlegs dels països veïns, el ministre francès d’assumptes exteriors, Robert Schuman, va pronunciar un cèlebre discurs en el saló del rellotge del Quai d’Orsay, que amb el temps seria conegut com la “Declaració Schuman” i que la Unió Europea considera com a base fundacional. Anys després aquest dia històric seria declarat “dia d’Europa”, d’aquesta Europa en la qual vivim i que vol ser organitzada, solidària i unida en la diversitat.
D’aquell dia no es conserven imatges de Schuman ni de Jean Monnet, que seia al seu costat, ni cap so gravat, perquè amb les presses algú es va oblidar de convocar els fotògrafs i les ràdios. Malgrat tot, els llibres d’història han quedat il·lustrats amb les imatges i els sons que es van poder gravar uns mesos després en la repetició de la jugada que es va muntar de cares a la premsa. La història és capriciosa, unes vegades peca per massa i les altres per poc.

[veritat]

“Mai he cregut en la veritat.”
(Frederick Wiseman)

La Bisbal, terra cuita

Just en el centre d’un país petit i rodonet com una bombonera, s’alça un poble que vol ser ciutat i una ciutat que ja no podrà ser mai més poble.

De lluny, muntanyes poderoses contemplen astorades les antigues xemeneies que s’alcen al voltant de la vila i les ànimes dels bisbalencs que deambulen pels seus carrers i sota els porxos, entre un passat de terra cuita i un futur encara a mig coure.

La Bisbal d’Empordà, terra de músics de cobla i d’alquimistes de la ceràmica, d’advocats i de notaris, travessada per un riu erràtic que neix a les Gavarres i per una carretera inevitable que mor a peu de platja. Capital d’un país trossejat, que ha convertit les finques rústiques en urbanes, gràcies al delit de pagesos avorrits de ser-ho i de registradors de la propietat zelosos del seu ofici.

Celebra cada divendres un mercat acolorit sota l’ombra caducifòlica dels plàtans centenaris del passeig Marimón Asprer i, cada dia, es posen a la venda tota mena de peces de terrissa a peu de vorera, al carrer de l’Aigüeta. Porquets amb una ranura a l’esquena, rajoles amb l’escut del Barça i nans de somriure petrificat conviuen amb vaques de cartró pedra, clauers de fusta tornejada i rellotges de sol amb piles, que els turistes compren sense pensar-s’ho dues vegades, amb l’ànim alegre de sangria i l’esquena vermella com una tomata.

Els bisbalencs, mentrestant, continuen traginant amunt i avall amb la mirada posada en horitzons més llunyans i –quan arriba el diumenge– amb una pasta fullada, embolicada amb el paper de la pastisseria més propera.

La baixada del Canó

L’Onyar és un riu de poca aigua i de poques paraules, els gironins del barri vell se’l miren com una nosa necessària i els del carrer del Carme com un perill latent. El seu fil d’aigua passa plàcidament sota uns ponts que generalment semblen excessius per tan poca cosa. Els gossos i els seus amos es passegen amunt i avall per les seves lleres i les orenetes van fent passades entre les gavines que senyoregen de lluny i els ratpenats que esperen la seva hora per sortir.

Entre el riu i el carrer de la Rutlla, a la riba esquerra, tot un reguitzell d’edificis fan com de paret i l’Eixample no s’adona ni de l’existència de l’Onyar. Només un parell de forats permeten treure el nas discretament entre les cases. És com si la ciutat s’avergonyís de tenir un riu com aquest. L’Onyar per a molts gironins ha estat durant molts anys com una mena d’anormalitat estranya o de ferida pestilent que s’ha d’ocultar a la vista dels seus fills.

Un d’aquest forats que donen accés al riu és la baixada de la Font del Canó, una mena de carreró presidit per una pizzeria. De la font ja no en queda res, amb prou feines algun veí pot encara recordar la reculada època en què els gironins anaven a passar les tardes de diumenge vora el riu. Només un gran castanyer bord, plantat on abans fou el pati d’una casa senyorial, ens recorda un temps on els arbres creixien ufanosos a la vora de l’aigua.

La font del Canó, com moltes altres coses, ja només existeix en una placa penjada per l’Ajuntament de Girona en una paret arrebossada de ciment. El riu mentrestant encara va guanyant-se el seu jornal, temorós que arribi el dia en què els gironins assedegats pel canvi climàtic i per la globalització se l’acabin bevent d’una glopada. Espero que, quan arribi aquest moment, si més no, algú recordi penjar un rètol on digui: “l’Onyar, un riu modest, passava per aquí”.

ENCARA RECORDO

• Recordo el diari plegat entre les reixes de la porta i l’olor de cafè a la cuina.
• Recordo les llargues estones d’espera a la barberia, llegint contes d’Hazañas Bélicas.
• Recordo el xiuxiueig de les tisores i la meva imatge borrosa en el mirall.
• Recordo les ampolles de colònia i la fredor de la màquina en el clatell.

Ets un dilluns

Ets com un dilluns de la meva vida, tenaç, obscur i silent. Ets l’ombra de la meva ombra, com un núvol sobre un núvol o com un bri d’herba en un marge. Ets una vida en la meva vida, ets un dilluns d’abril etern però inabastable.

[nostàlgia]

“El present es degrada, primer en història i després en nostàlgia.”
(Alain de Botton)

El Centre

Girona és una ciutat excèntrica, vull dir que el seu punt central no queda definit clarament en l’entrellat estrictament topogràfic del seu nucli urbà. Els gironins, quan volem desplaçar-nos al centre, generalment abans ens acomiadem de la família amb aquella emoció dels llargs viatges d’abans, tot dient “me’n vaig a Girona”, deixant clar que la cosa va per llarg. El viatge al centre pot esdevenir una aventura digna de ser narrada en les pàgines il·lustrades d’una revista de viatges.
A Girona, tal com acabo de dir, “El Centre” no és un concepte geogràfic, ni tan sols és una idea política, però, això sí, és una agrupació d’establiments comercials situats una mica per tot arreu, sobretot en l’àrea més comercial de la ciutat. Botigues de roba, perruqueries, perfumeries, restaurants, llibreries, agències de viatges, rellotgeries, òpitques, sabateries, pizzeries, joieries, papereries, botigues d’animals, hotels, bancs, supermercats, jogueteries, ferreteries, farmàcies i algun dissenyador gràfic.
Una vegada a l’any –i amb aquesta ja en porten 9–, “El Centre” ve publicant un llibret amb textos d’autors diversos i fotografies d’en Pep Iglésias. Enguany els comerciants d’aquesta agrupació han compilat una antologia de fragments de textos literaris i de poemes que glosen l’esperit petri d’aquest pinyol cada vegada més excèntric en què s’ha convertit la Girona de sempre. L’Eva Vàzquez, amb la seva habitual competència, signa un pròleg que justifica i amplia la tria feta.
Sota el títol de Lletres enamorades, es van desgranant paraules i noms, teulats i murs, sensacions i certeses. Girona són aquestes coses i, evidentment, moltes més, però sobretot és també una idea i les idees no moren mai. Girona, gràcies a llibres com aquest, esdevindrà, ara sí, una ciutat immortal. Una immortalitat de paper cuixé –ai las!– però immortalitat enamorada, que, tal com repetia aquell personatge de Toy Story, és tal com dir «Fins a l’infinit i més enllà!».

[riure]

“La gent que no riu mai no és gent seriosa.”
(Alphonse Allais)