Les pedres de Beuda

Beuda és un municipi de la Garrotxa, arrapat a la falda del massís del Mont. Cinc esglésies, un grapat de cases pairals i un monestir abandonat que semblen haver sorgit de la roca, modelats amb els materials de la terra i de la història. A Beuda el romànic no és un estil arquitectònic, és el país que ha pres una forma concreta, igual que les valls es dibuixen amb la força de l’aigua o de les antigues glaceres, les esglésies romàniques semblen haver sorgit com els volcans i probablement encara en una època més reculada.
Les muntanyes que l’envolten estan gratades per tots costats, pedreres d’alabastre i de granit, explotacions de calç i de guix, que són com una mena de bragueta oberta per on la terra ensenya impúdicament les seves vergonyes.
A Beuda tot comença en la pila baptismal de l’església i s’acaba just al costat, en qualsevol dels quaranta nínxols, arrenglerats en quatre nivells i d’esquena a la muntanya. El sol de migdia toca de ple sobre les làpides on els beudanencs han anat esculpint els cognoms de les seves famílies. Mitja dotzena de xiprers els acompanyen apuntant cap al cel, com si ens indiquessin la direcció lògica cap on s’encaminen sempre els pobles de muntanya.
Malgrat tot Beuda és un municipi que baixa fins a la vall del Fluvià; allà, un nus de carreteres lliga el paisatge com si fos el llaç d’una capsa de carquinyolis. A la vora del riu una empresa de nom La Confianza, fabrica paper des del 18881 però amb la tecnologia d’ara i acaba il·lustrant amb la seva presència el pas de la història.
Del romànic a la industrialització: deu segles us contemplen.

Salvem la Filosofia

Molt sovint els meus fills m’han vingut queixant-se d’haver d’estudiar matèries sense una utilitat concreta. André Comte-Sponville, filòsof i francès –per més dades– afirma que la filosofia “és una pràctica teòrica (però no científica), que té el tot com a objecte, la raó com a mitjà i la saviesa com a finalitat. Es tracta de pensar millor, per a viure millor”. Difícilment podríem trobar una matèria educativa que ensenyés res més pràctic que aprendre a pensar.
Més d’una vegada he sentit, en reunions de pares i mares d’alumnes, com es recomanava als més intel·ligents, als més motivats, estudiar en la profitosa branca de ciències i que, en canvi, a la resta no es tenia més remei que dirigir-los cap a les humanitats, una solució facileta per als més durs de mollera i amb pares benestants. En el benentès, això sí, que als inútils totals i amb pares sense recursos se’ls desterrava definitivament a fer mòduls professionals.
La filosofia ha anat quedant relegada, ofegada i menyspreada pels que precisament més haurien de defensar-la. Un grup de professors i alumnes de filosofia van concentrar-se dissabte passat al pont de pedra de Girona per a llegir un Manifest en defensa de la Filosofia a l’educació secundària on acabaven preguntant-se: “Qui podria voler una societat d’ignorants i submisos?”. Aventuro una resposta: els mateixos que ens han enfonsat en aquesta crisi.
Hi ha qui pensa que malgrat la crisi, les guerres, les pandèmies i els terratrèmols, el pitjor que ens està passant és aquesta pobresa de mires, la manca de lideratge i de projecte en el qual està enfangat el nostre sistema educatiu. Víctor Hugo va dir una vegada que “les que condueixen i arrosseguen el món no són les màquines, sinó les idees”. Les idees transcendeixen en el temps amb una força inusitada i acaben durant i valent més que, posem per cas, un Audi Q3.

ENCARA RECORDO

• Recordo el sol entrant per les escletxes de la finestra els matins de primavera.
• Recordo també els diumenges en el cotxe, amb l’avi conduint per carreteres sinuoses.
• Recordo pobles i cases, capvespres encesos darrere les muntanyes.
• Recordo tardes de pluja i dies de vent, l’olor de la terra humida i gust ferrós de l’aigua d’una font.

Dilluns, novament

No he trobat encara la manera de fer avinent el fil de pensaments que corre entre els meus records i les meves recances, ni d’arribar als indrets recòndits que tothom ja ha trepitjat. No he trobat encara la mica de vida que em pertany, però continuo despertant-me cada dilluns amb ganes de trobar-la i amb l’esperança de poder tornar algun dia als llocs on mai no he estat.

[seguidors]

“L’única manera de tenir seguidors és córrer més que els altres.”
(Francis Picabia)

Dies de llibres i de roses

Hi ha moments clars en què la vida es veu d’un altre color, il·luminada pels mil sols del coneixement i de la ciutadania. El dia del llibre i de la rosa és un d’aquests. Invariablement, una vegada a l’any, aquest país treu al carrer tot allò que té de més noble, per exhibir-ho en carrers i places que esdevenen durant unes hores veritables àgores, rambles de la llibertat. És una sensació de felicitat que abans i després perdura durant uns dies.
Els llibres estan fets de matèries nobles, amb paper i amb tintes, però també amb el geni i amb els somnis d’innumerables persones que volen i poden exhibir-ho amb la força creativa de les paraules i les idees. Contemplar per un dia la conjunció fantàstica, en l’espai i en el temps, de lectors i escriptors és una experiència que només vivim els afortunats habitants d’aquest país de les quatre barres, de les dues llengües i del pa sucat amb tomata.
Tots els que intervenim d’alguna manera en fer-ho possible –editors, escriptors, llibreters i bibliotecaris– vivim durant un temps sobre un núvol, amb una barreja de responsabilitat, de goig i de recança, que ens aclapara però que després ens deslliura. Hi ha qui només compta llibres venuts, però a mi em complau comptar somriures i complicitats, amics trobats i retrobats, lectors feliços i autors satisfets, per finalment acabar descomptant-me.
Diuen que els llibres ens fan més lliures i no és simplement un joc de paraules, si més no durant aquests gloriosos dies d’abril, dies de llibres i de roses, perquè el coneixement no empresona i l’experiència compartida ens enriqueix. I qui creu que la gent els compra però després no en gaudeix s’equivoca, perquè els llibres són objectes depurats, carregats de missatges i de simbolismes que es poden assimilar sense ni tan sols haver-los d’obrir.

[paisatge]

“Tots tenim un paisatge a través del qual vam aprendre a veure el món.”
(Julio Llamazares)

Bescanó, una mica de tot

És una tirallonga de pollancres plantats vora el Ter, és un camí aplanat sobre les vies de l’antic tren d’Olot, és una carretera que puja i baixa, carregada d’automobilistes amb equip d’alta fidelitat i assegurança a tot risc.
Bescanó comença allà on la plana del gironès perd el nom –i la categoria–, i acaba quan entra en contacte amb els primers contraforts de les Guilleries. Els seus camps de terra esponjosa i fèrtil han anat quedant arraconats per polígons industrials i per tota mena de construccions.
Els bescanonins van deixar ja fa temps de plantar tomateres, per poder sembrar cases adossades i carrers asfaltats. De dormir en la pau dels seus camps formigats han passat a viure entre el soroll de les màquines i a l’ombra d’antenes de telefonia mòbil.
Potser només en el fons del pou del glaç s’hi pot trobar encara la serenor que glosava Rafel Masó o el senyor Palol. Pels carrers del poble ja no s’hi passeja “indolent, el gos d’ulls humitejats”, ara ens vigilen immòbils lleons de pedra artificial i nans de nas vermell, somnis i anhels d’aquests temps que són els nostres.
Invariablement cada matí les mares porten les criatures a escola i cada tarda els vells juguen a cartes al casal, els joves es refresquen els estius a la piscina, els homes cacen bolets quan arriba la tardor, per Nadal tots plegats planten un pessebre vivent pels carrers del barri vell i, quan arriba la primavera, l’ajuntament organitza una fira de l’embotit que és l’enveja de la comarca.
Bescanó és l’alfa i l’omega de la comarca del gironès, el principi, el final i una mica de tot.

Ja és primavera al gironès

A primera vista us pot semblar el lema publicitari d’uns grans magatzems, imaginat per un publicista poc enginyós, però és un enunciat cert, vull dir que les estacions no sempre arriben per decret al mateix temps per tot arreu i que en aquest cas, aquesta fase meteorològica anual ha arribat ja al nostre territori, o sigui, a aquesta comarca que envolta tímidament a la ciutat dels quatre rius com una espècie d’aurèola de dubtosa santedat, abonyegada i rara.
La comarca del gironès és una prova clara de superació geogràfica, per primera vegada a la història un mapa polític ha acabat imposant-se al físic. Qui ens ho havia de dir que aquelles ratlles dibuixades arbitràriament sobre el plànol de la Catalunya republicana acabarien per descriure un paisatge determinat, una flora, una fauna i, fins i tot, un estat d’ànim. L’únic que no hem estat capaços és d’inventar-nos un gentilici original que ens descrigui, més enllà del de la pròpia ciutat.
Però tornem al nus d’aquest article embolicat. La primavera ha arribat i per poc que els gironesos –o gironatans– es passegin una mica pels camps de la Creueta, o de Sant Gregori, o pel que queda de la plana de Santa Eugènia, o pel que es pot veure des del campanar de Fornells, o al voltant del semàfor de Llambilles, s’adonaran de la grogor infinita dels camps de colza i de la verdor tendra dels marges, salpebrada d’un vermell de roselles inquietant.
Des de les fonts lluminoses de l’Onyar fins a l’obaga vall de Llémena, des del Galligants en els seus orígens fins a l’indret més remot de Llagostera, la primavera ha esclatat amb totes les seves conseqüències. Els ciclistes, que llauren els camins amb llantes de BTT, es miren el paisatge amb els ulls apassionats dels conversos, i els automobilistes naveguen amb els seus vehicles sobre les onades de civada tendra. Ja és primavera al gironès, algú ho havia de dir!

ENCARA RECORDO

• Recordo el sons del silenci que sorgien misteriosament del caset del meu germà.
• Recordo l’amic que em portà, en un primer viatge iniciàtic, a conèixer el tacte de la plastilina.
• Recordo l’hortènsia de l’àvia i l’arbre de l’amor, amb les seves pomes bordes.
• Recordo les formigues movent-se entre els brins d’herba, com una mena de vietcong a la plaça de casa.

Potser dilluns

Potser l’esperança és només un alè de vent sobre el marge de la vida.

Potser la vida és només un marge d’esperança en l’alè de la història.

Potser la història és només l’alè de vida que es respira pels marges.

Potser un marge és només una història de roselles il·luminades per l’alè de vida d’un dilluns de primavera.

[biblioteques]

“En aquest oceà d’inquietuds, les biblioteques s’alcen com illes plenes de signes, quelcom equivalent, salvant les distàncies, al que van ser els ateneus populars anteriors a la Guerra Civil.”

(Francesc-Marc Àlvaro)

Dosmilisme

L’any 1906, el noucentisme va sorgir com un moviment cultural renovador, el terme no és només un adjectiu cronològic, sinó que a més juga amb el concepte de “nou”. Els noucentistes, a diferència dels modernistes, van intentar conjuminar política i cultura, apostant clarament pel projecte polític de Prat de la Riba. La Mancomunitat acabà fulminada per la dictadura de Primo de Rivera, però el substrat cultural del noucentisme va quedar incòlume encara durant molt de temps.
Un segle després, havent deixat enrere la tragèdia d’una guerra civil, quaranta anys de totalitarisme franquista i trenta de democràcia parlamentària vetllada per la monarquia, s’imposa un nou cicle polític i cultural que ha de néixer forçosament de la recessió en la que ens trobem immersos. Poc o molt, la majoria de la gent comença a adonar-se que la democràcia basada en el joc d’alternances, d’aliances i de franquícies entre els partits polítics actuals ja no ens serveix.
Aquestes organitzacions polítiques sorgiren en el seu moment per aplicar uns projectes ideològics en els quals ja no hi creu ningú i el món de la cultura s’ha acomodat a una situació de prevendes, privilegis i subvencions que ja no podrà continuar per la pròpia lògica dels esdeveniments. S’imposa un nou paradigma que serà liderat, ens agradi o no, des de les noves tecnologies. Abans que la història ens acabi arrossegant a tots pel pendent de la decadència, hauríem de plantejar-nos alguna sortida.
Evidentment jo no sóc qui per donar lliçons a ningú, però la societat catalana hauria de reaccionar deixant de banda objectius polítics que d’entrada poden semblar taumatúrgics però que no ens serveixen per a sortir del forat en què ens trobem. Els partits polítics catalans s’han de refundar i això només es podrà fer a través d’una llei electoral nova que permeti i que obligui a una participació més profunda de la ciutadania. Ara ja no es tracta de triar entre èpica i lírica com fa cent anys, el futur que ens encalça està escrit en prosa.

[meteorologia]

“La ciència meteorològica probablement s’originà en una botiga d’ultramarins.”
(Léon Bloy – Exegesis dels llocs comuns)

Besalú, un riu sota el pont

La silueta d’un pont de set arcs de pedra picada, es retalla contra el cel blau dels paisatges de la Garrotxa i s’acaba de dibuixar, amb colors d’aigua, en el reflex d’un riu que casualment hi passa per sota.
Besalú és un poble cobert d’una gruixuda pàtina d’història, situat en una cruïlla de camins, de rius i de comarques. El seu passat més remot ha quedat cobert per sediments diversos, que els arqueòlegs van excavant amb ulls plorosos, com qui pela una ceba, per després poder-ho explicar als que passen, o per vendre’l a trossets en les botigues de souvenirs.
Besalú és un grapat de records de fusta, de postals emmarcades, és una llonganissa amb denominació d’origen, una ratafia amb etiqueta de col·leccionista, és una armadura de pega que vigila davant d’una botiga, és una calessa aparcada en un portal, és un gos que dorm sobre les pedres de la plaça, és un trenet que carrega turistes a preu fet. Però Besalú també és una fonda a peu de carretera, unes casetes blanques i una escola primària. Un passeig fora muralla i uns horts amagats a redós del riu, uns vells que juguen a petanca i uns nens que somien en ser jugadors de bàsquet. Besalú és el barri de Racolta i el Grup dels Dolors, i el del Mont.
Besalú és un poble a peu de muntanya, a 150 metres per sobre d’on trenquen les onades i a 750 per sota d’on s’esparraquen els núvols. Construït amb pedres del travertí de Serinyà i amb les llegendes del comte Tallaferro, pels seus carrers s’hi passeja l’esperit del romànic i sota els porxos s’hi pot sentir encara el lament etern dels seus jueus absents.

Kim Perevalsky

Des de la sala d’exposicions, a l’àtic del Museu Albéniz de Camprodon, es contempla una vista privilegiada. Les muntanyes nevades al fons serveixen per emmarcar, en format panoràmic, l’alt arc romànic del pont Nou, coronat per mitja dotzena de turistes amb paraigües i impermeables, que ofereixen la nota de color obligada entre les pedres. Després de quatre dies de pluja a la vall, el riu exhibeix un caràcter poderós que acaba de donar força al paisatge.
La contemplació d’aquesta vista és el complement inevitable de la visita a l’exposició que té penjada l’artista Evdokim Perevalsky, en les parets que hi ha lliures de finestrals a la sala. En Kim, que va exercir de professor titular de dibuix, pintura i gravat a l’Institut Poligràfic de la Universitat Politècnica de Kíev, ens proposa ara amb les seves obres una sèrie de viatges per mons imaginaris, però plausibles, a través d’una mena de cartografia minuciosa i pacient.
En Kim Perevalsky és un ucraïnès d’ulls obscurs i de somriure transparent, casat amb una camprodonina del carrer València, la pubilla de cal Rellotger. Fruit d’aquesta conjunció bizantina és una nena que porta l’inevitable nom de Sofia, però l’obra artística d’en Kim també està impregnada d’aquesta barreja, originant formes i colors, ponts i rius, diàlegs i encontres, que només poden trobar-se en els seus quadres i els seus gravats.
En Kim em va explicant els secrets del seu art mentre a fora els ànecs de coll verd es preparen per passar una altra nit sota la pluja i els forasters segueixen passejant amunt i avall, carregats de galetes de can Birba i de llonganisses de cal Xec. La neu de les muntanyes es fondrà lentament a mesura que la primavera vagi penetrant en el calendari, però el somriure i els gravats d’en Kim quedaran per sempre en el record d’aquesta setmana de pluja a Camprodon.

ENCARA RECORDO

• Recordo les nits d’estiu i els matins d’hivern.
• Recordo els crits dels nens al pati de l’escola.
• Recordo l’olor del llapis i el seu gust amarg quan li clavava les dents.
• Recordo el pas dels núvols en el cel inesgotable dels dissabtes a la tarda.

Dilluns de pasqua

Avui és l’únic dilluns de l’any que és festa justament pel fet de ser-ho. Demà tornarem a pensar en les nostres quotidianitats, però ningú ens podrà treure de la boca el regust dolç d’aquest dilluns de primavera.

[tard]

“Mai és massa tard per convertir-nos en allò que podiem haver estat.”
(George Eliot)

Vacances de penitència

En Lluís Llach, l’any 1975, ens va cantar aquell poema de Kavafis que començava dient: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences...” i nosaltres, que no havíem vist el món per un forat, ens ho vam creure. Imaginàvem que el nostre destí era l’aventura, i el camí una font de coneixement inesgotable. Compràvem guies Michelin, llegíem llibres de viatge i ens vam fer socis del RACC sense llegir la lletra petita.
Per Nadal anàvem a esquiar als Alps, per Setmana Santa de compres a Nova York, pel juliol al Carib, per l’onze de setembre a Londres i pel pont de la Puríssima a Egipte. A casa només s’hi quedaven els pocapena, els enfeinats crònics, els autònoms i els indocumentats, la resta de catalans viatjaven. Ja podia haver-hi guerres, terrorisme internacional, terratrèmols, tsunamis o el que fos, que res no ens aturava. Era l’obsessió de l’època i tots hi vam caure de quatre potes.
En aquest país es va començar a jugar a una mena de joc de l’oca on s’anava saltant de casella en casella, de vacances en vacances. De dies de festa a dies moscosos, de dies de pont a dies de “perquè em toca”, de dies de conveni a dies de baixa. Tothom tenia dret a descansar, fins i tot els que no treballaven. S’havia de desconnectar i res millor per fer-ho que viatjar, ben lluny i si podia ser millor a un destí exòtic, on cap dels teus coneguts hi hagués estat.
Però ara ha començat una nova era, de penediment, de dejuni i de crisi. Els catalans, com en el poema de Kavafis, ens hem fet savis amb tanta experiència per acabar descobrint els plaers de la cuina casolana, de les festes tradicionals i dels paisatges de la Garrotxa. De la necessitat en fem virtud. Ara fins i tot Lloret de Mar ens sembla un destí plausible i per Setmana Santa, si cal, ens posem la vesta, encenem el ciri i fem penitència.

[primavera]

“La primavera es inexorable.”
(Pablo Neruda – Confieso que he vivido)

Bellcaire d'Empordà

És un poble vetust, esculpit d’una peça en un turó de naturalesa calcària. L’ombra allargada del Montgrí s’interposa cada matí entre el sol que surt i la foscor infinita de la resta del planeta.
Un rec, darrer vestigi d’un riu potent, passa fregant les branques dels arbres i alimenta els camps i les granges. Les atzavares creixen entre les roques, les figueres a prop dels murs i un dipòsit d’aigua que domina tot el paisatge, sembla haver sorgit de la terra, com un bolet entre els matolls.
Les orenetes van i vénen pels camins i descansen en el pentagrama de fils que pengen entre les cases, composant una sonata que només elles mateixes poden escoltar. Mentrestant els coloms treuen el bec entre les pedres del castell dels comtes d’Empúries i una bandera, dels antics reis catalanans, oneja mig desfilada just al davant del fossar.
Una església preromànica, a l’altre costat de la carretera, es mira el poble amb ulls cansats, com els del gos més vell de la casa dels masovers. Uns nens juguen a pilota sota el cel blau dels dies de festa i els bellcairencs van i vénen, com les orenetes i els automòbils que es passegen amb els altaveus a tot volum, probablement per apaivagar la piuladissa incontrolada dels ocells.
Bellcaire és un poble de l’Empordà, que fa flaire d’antic. Les tor­res del castell s’alcen esquerdades i un rellotge les vigila amb atenció. En el seu interior la maquinària del temps remuga el pas feixuc de les hores, mentre el sol es desdibuixa lentament entre els canyers. I de nit la bandera oneja sola, per recordar potser les gestes del comte Ponç Hug.

Vivim a Barcelona?

Com en el conte de la Blancaneu, Catalunya és un país que es desperta cada matí mirant-se en el mirall deforme de la seva capital, que reflecteix una imatge irreal i distorsionada de la realitat. Des del punt de vista de la cultura, d’aquesta cultura de la qual els catalans en fem bandera, hem passat sense solució de continuïtat, d’un model de país territorialitzat i equilibrat a un altre de centralitzat i profundament desequilibrat.
En l’àmbit de la cultura només existeix Barcelona, tot el que es fa fora de l’àrea urbana de la capital queda enterrat automàticament sota l’etiqueta de provincià. Res del que es mou en el territori té cap mena d’interès en els mitjans de comunicació de la capital, inclosos els públics, o sigui: els que paguem amb els impostos de tothom, amb els dels tres milions de barcelonins però també amb els de la resta de ciutadans que també som uns quants.
Posaré un exemple, un diari de Barcelona pot publicar una notícia amb aquest encapçalament: “Un professor universitari publica la seva tesi sobre Schopenhauer” i segurament pot semblar versemblant, no ho seria tant si l’encapçalament fos: “Un professor de la Universitat de Girona publica la seva tesi sobre Schopenhauer” i la cosa ja quedaria totalment diluïda amb aquest altre: “Un professor de la Universitat de Girona publica la seva tesi sobre Schopenhauer en una editorial gironina”.
En el fons estem parlant de la mateixa tesi i del mateix filòsof, però l’adjectiu territorial li treu qualsevol mena de credibilitat. I el pitjor del cas és que tots en som còmplices, ens hem explicat un conte i ens l’hem cregut, la Blancaneu dorm en un somni etern, els set nans treballen amb contracte de precarietat laboral i la bruixa riu com una condemnada, mirant-se i remirant-se en l’espill de la seva beutat quirúrgica tot exclamant, fins allà on la tibantor de la pell li permet: “Visca el Barça i visca Catalunya!”.

ENCARA RECORDO

• Recordo la fusta que descarregaven una vegada a l’any al pati de casa i que l’avi apilonava metòdicament abans de tapar-la amb una lona de color verd, o era blava?
• Recordo, això sí, l’impermeable verd de l’avi, amb un barret a joc.
• Recordo el soroll de la pluja al pati i el silenci de la neu a la plaça.
• Recordo les tardes de dissabte, passejant pels marges.

Recances

Des de l’inici dels temps els humans anem a dormir amb la recança de no saber del cert si l’endemà tornarà a sortir el sol, però l’endemà resulta que és dilluns i el sol surt encara que et faci recança.

“Les coses més boniques són les que la bogeria proposa i que la raó escriu.”
(André Gide – Diari)

Miquel Fañanàs

En Miquel és un gironí d’ulls riallers, cara rodona i cabells encrespats, que camina amb la mirada posada en un horitzó llunyà, allà on passen les coses que només passen pel seu cap. El seu cervell és una mena de locomotora d’alta velocitat que treu fum per tots costats i les seves cames simplement intenten seguir el ritme vertiginós d’uns pensaments, que finalment sempre acaben enredats en la trama d’un llibre. El món és una gran conxorxa i algú ho ha d’explicar.
Diuen que els gironins tenim malsons recurrents. Quan acluquem els ulls i reposem el cap sobre el coixí és molt probable que ens vingui al cap la por atàvica a les inundacions, en els nostres somnis sempre hi ha, si fa no fa, com a mínim un pam d’aigua. En Miquel, ja sigui per treure’s de sobre aquesta por congènita o per acabar-ho d’adobar, va començar ja fa molts anys la seva carrera d’escriptor amb un relat que portava per títol Susqueda i que deixava la ciutat feta un aiguamoll.
L’altre malson és el dels setges. Quan la cosa no va d’aigua ens assalta automàticament l’ombra d’un obús que passa, la polseguera d’un baluard que s’enruna o la cridòria d’un esquadró de miquelets. Mort a Girona és el llibre que ens presenta avui en Miquel en el Museu d’Història de la Ciutat, ambientat en la Guerra del Francès i on l’Oriol Rovira, el seu alter ego, planteja dubtes inquietants sobre l’estranaya mort del general Álvarez de Castro.
En Miquel és un gironí d’aquells que l’any 68 cantava “Ara que tinc vint anys”, és dels que amb l’arribada de la democràcia van fer el primer fill i amb el canvi de segle van celebrar els cinquanta, ara ja passa de la seixantena però sap que encara haurà d’escriure molt abans no li arribi la jubilació, si és que li arriba mai perquè els que com en Miquel viuen de donar corda a la ficció sempre troben la manera d’enredar-nos a tots amb l’edat, amb els somnis i amb el que faci falta.

ENCARA RECORDO

• Encara recordo el soroll del molinet de cafè i l’olor de la cafetera.
• Recordo aquell vespre en què els meus pares van tornar de Barcelona amb un gat que havien comprat en una botiga d’animals del carrer Ferran.
• Recordo l’olor de patates grillades de la verduleria i la ferum de vi de la bodega.
• Recordo les saques de cloves de pinyons per cremar a l’estufa del menjador.

Begur, puja i baixa

Begur vila alta i blanca, que viu com en un somriure a la falda d’un puig, coronat per un castell desdentegat.
Begur, entre muntanyes que pugen i baixen, assetjades per pins, alzines sureres i per turistes albins, amb gorra de visera.
S’amagà durant vint centúries darrere d’un massís calcari, per apartar-se dels perills de la mar salada i de les vergonyes de la tramuntana. Ara que els pirates arriben amb Mercedes, o amb línies de vol regular, i el clima es prediu a cada telenotícies, el poble s’ha girat cap a les seves cales per posar definitivament els peus en remull i les orelles al vent.
Sa Tuna, Sa Riera, Aiguablava, platja Fonda, Aiguagelida, S’illa Roja... són la terra de conreu del turisme més preuat, són noms i cognoms de la Costa Brava que ressonen per tot el planeta, des de Perth fins a les illes Bahames.
Begur, terra d’indians, de gent que va i que torna, que no sap estar-se del seu país, que s’enyora de l’ombra d’una atzavara, del gust d’un meló en fresc, o del reflex incandescent –a bord d’una barca– del corall i la rajada.
Begur, continent perdut, terra de promesa. Esclanyà queda lluny i fins a les Medes hi ha tot un oceà d’oratges i tempestes. Aquells vaixells d’abans encara recorden la salabror de les roques i es miren la silueta de Son Ric des de la serenor d’un camp d’algues.
Terra de vacances i de llargs estius, de gent que parla i que recorda, que trasteja pels camins de ronda i que finalment reposa el seu cul sobre es pedrís llarg de l’església, per exclamar amb vehemència que la vida puja i baixa, com les muntanyes de Begur.

Regals enverinats

L’any 2001 un ministre del PP ens portà a Girona la bona nova electoral del pas soterrat del Tren d’Alta Velocitat. El regal consistia precisament en això, o sigui en el soterrament de la via, tant de la convencional com de l’altra, i després de molts ets i uts això és el que s’està fent. Les màquines s’han posat a foradar, els veïns han començat a rondinar i la ciutat, en general ha inaugurat una nova etapa de la seva història trontollant amb el pes de camions, grues i perforadores.
La cosa no anava malament del tot, els desavantatges d’alguna manera ja els havíem interioritzat, el caos provocat per les obres era un inconvenient suportable sobretot perquè finalment podríem tenir una ciutat que hauria curat definitivament aquesta ferida en el seu entramat urbà, que suposa el pas d’un via fèrria d’abast europeu pel centre mateix del seu espai vital. Girona hauria guanyat un terreny preciós que els ciutadans podrien gaudir pels segles dels segles.
Però les coses són com són, estem en època de rebaixes i les eleccions generals encara queden lluny. Ara l’Estat, governat pel PSOE, ens diu que de derruir l’antic viaducte res de res, que ells amb foradar per sota en tenen prou i que la resta ja ens ho farem, que ho vam entendre malament... A l’ajuntament sembla ser que estan tranquils, afirmen que ho tenen lligat i ben lligat i que els de Madrid ja poden anar dient misses que el viaducte s’enderrocarà i que els gironins no haurem de pagar res de la nostra butxaca.
Malgrat tot, la setmana passada els grups de l’oposició van presentar una proposta instant al govern a derruir el viaducte. Aquesta proposta es va guanyar però no és vinculant i per tant el govern se la pot passar pel forro, però el més inquietant del cas és que un exregidor de l’ajuntament –que ara és diputat del grup governamental– presentà una contraproposta per no haver de votar la dels altres. Ai, ai, ai... que encara ens haurem de menjar el viaducte amb patates!