- Encara recordo l’habitació que girava i les cames de la mare que corrien cap a mi.
- Recordo una lleixa del menjador, molt alta, on hi havia un mono que de tant en tant algú baixava, li donava corda i tocava els platerets.
- Recordo el primer automòbil del meu pare, era de color blau cel.
- Recordo les campanes de l’església del barri, tocant cada dia a dos quarts de vuit del matí.
31.3.09
ENCARA RECORDO
30.3.09
ENCARA RECORDO
A partir de demà, cada dimarts i divendres, obro una nova secció d’aquest Bloc: Encara recordo. Seguint una tradició literària que començà Joe Brainard, però que jo segueixo des de la primera vegada que vaig veure embadalit aquell Amacord de Fellini.
Dilluns al portador
El dilluns és un dia de terminis inexorables, de records al portador, de sentiments a la vista i d’incerteses inajornables. A mesura que la setmana avança ens instal·lem novament en el “ja ho trobarem”.
29.3.09
28.3.09
L’aliment del rèptil
Milan Kundera, en el seu darrer assaig, afirma que les novel·les són com una mena de sondes existencials, unes sondes que tant poden explorar el present, com el passat, com el futur. Quan ens submergim en la lectura de qualsevol text literari ens atrapen sensacions que difícil podem trobar en cap altra experiència vital. El camí més curt del particular a l’universal, i de l’universal al particular, sempre passa per les pàgines enquadernades d’un bon llibre.
Els humans som fets bàsicament de memòria, tota la resta és massa corpòria, impulsos mecànics i desitjos reptilians. L’aliment bàsic que ens nodreix i que ens aporta la força titànica que ens diferencia radicalment de la resta d’animals és la cultura, però la cultura en si mateixa tampoc és garantia de res. La cultura no és un mur contra la barbàrie i el llibre, per molt coherent que sigui en l’exposició d’anàlisis i de conceptes, pot ser també una eina perillosa en segons quines mans.
Adolf Hitler tenia una biblioteca particular amb més de 16.000 volums, sembla mentida que fins ara ningú no entrés a estudiar-ne el seu contingut. Timothy Ryback, professor de la universitat de Harvard ho ha fet amb un minuciós estudi, separant els llibres en tres grans àrees. En la primera els llibres que denomina de notari, els grans autors, poc tocats i poc llegits; en la segona la biblioteca activa, la col·lecció que alimenta el cervell reptilià i finalment els llibres rebuts i dedicats.
En la biblioteca de Hitler no són els grans autors els que compten i els que realment llegeix són de molt poca volada: Ford, Günther, Lagarde, Drexler, Class, Dickel o l’odiós Dietrich Eckart, que barrejava «Peer Gynt», l’ocultisme i la mitologia germànica. El problema sorgeix quan Goethe, Schopenhauer, Maquiavel o Kant es posen al costat d’aquest autors racistes, la barreja pot ser explosiva. Els llibres poden preservar contra la inhumanitat, però no en són una condició suficient, tot depèn de l’ús que se’n faci.
Els humans som fets bàsicament de memòria, tota la resta és massa corpòria, impulsos mecànics i desitjos reptilians. L’aliment bàsic que ens nodreix i que ens aporta la força titànica que ens diferencia radicalment de la resta d’animals és la cultura, però la cultura en si mateixa tampoc és garantia de res. La cultura no és un mur contra la barbàrie i el llibre, per molt coherent que sigui en l’exposició d’anàlisis i de conceptes, pot ser també una eina perillosa en segons quines mans.
Adolf Hitler tenia una biblioteca particular amb més de 16.000 volums, sembla mentida que fins ara ningú no entrés a estudiar-ne el seu contingut. Timothy Ryback, professor de la universitat de Harvard ho ha fet amb un minuciós estudi, separant els llibres en tres grans àrees. En la primera els llibres que denomina de notari, els grans autors, poc tocats i poc llegits; en la segona la biblioteca activa, la col·lecció que alimenta el cervell reptilià i finalment els llibres rebuts i dedicats.
En la biblioteca de Hitler no són els grans autors els que compten i els que realment llegeix són de molt poca volada: Ford, Günther, Lagarde, Drexler, Class, Dickel o l’odiós Dietrich Eckart, que barrejava «Peer Gynt», l’ocultisme i la mitologia germànica. El problema sorgeix quan Goethe, Schopenhauer, Maquiavel o Kant es posen al costat d’aquest autors racistes, la barreja pot ser explosiva. Els llibres poden preservar contra la inhumanitat, però no en són una condició suficient, tot depèn de l’ús que se’n faci.
27.3.09
26.3.09
Bàscara és una roca
Un riu modest, però sanguini, passa sota un pont nerviüt i esquerp. El poble, a la riba, espera sobre una roca. Bàscara, terra de pas i de trobada, no ha viscut mai en la tranquil·litat dels camps ni en la serenor eterna dels indrets apartats. La història l’ha trepitjat sense descans.
Sobre la muralla, amb el vent a la cara, els visitants poden contemplar les pollancredes que s’alcen vora el riu, els miratges de l’aigua que es passeja per la resclosa, els ocells altius que travessen el paisatge i una franja llunyana de muntanyes enfarinades com un tortell de rams.
L’ombra d’un campanar massís de pedra picada, coronat per un penell i una campaneta, ressegueix el rumb esquiu de les hores sobre el paviment de la plaça, mentre el mossèn tanca la porta de l’església amb la clau ferrada d’una fe que ja no creu en les portes obertes.
Bàscara és un poble bastit amb pedres de riu, arrodonides i dures com la fruita dolça de regadiu que madura en els arbres i com els pits de les noies més joves. Però el temps ha descalçat els murs de les cases pairals i ha pansit el somriure dels vells que passen sota l’arc de la muralla.
Bàscara és una roca vora el Fluvià, és un xiprer immòbil que contempla el paisatge, és un pessebre vivent i un mercat. És un tractor, un televisor i una sucursal de la Caixa.
Bàscara és un revolt habitat per un fantasme –transmutat en semàfor– que recorda a tots els mortals que passen per la carretera la seva irrenunciable condició humana: “Ets pols i en pols et convertiràs”.
Sobre la muralla, amb el vent a la cara, els visitants poden contemplar les pollancredes que s’alcen vora el riu, els miratges de l’aigua que es passeja per la resclosa, els ocells altius que travessen el paisatge i una franja llunyana de muntanyes enfarinades com un tortell de rams.
L’ombra d’un campanar massís de pedra picada, coronat per un penell i una campaneta, ressegueix el rumb esquiu de les hores sobre el paviment de la plaça, mentre el mossèn tanca la porta de l’església amb la clau ferrada d’una fe que ja no creu en les portes obertes.
Bàscara és un poble bastit amb pedres de riu, arrodonides i dures com la fruita dolça de regadiu que madura en els arbres i com els pits de les noies més joves. Però el temps ha descalçat els murs de les cases pairals i ha pansit el somriure dels vells que passen sota l’arc de la muralla.
Bàscara és una roca vora el Fluvià, és un xiprer immòbil que contempla el paisatge, és un pessebre vivent i un mercat. És un tractor, un televisor i una sucursal de la Caixa.
Bàscara és un revolt habitat per un fantasme –transmutat en semàfor– que recorda a tots els mortals que passen per la carretera la seva irrenunciable condició humana: “Ets pols i en pols et convertiràs”.
25.3.09
Els barcelonautes
Són els habitants d’un món ferroviari, passatgers que viatgen regularment cap a un exili forçat, però amb bitllet d’anada i tornada. Es lleven d’hora, més d’hora del que vostè es pot arribar a imaginar, i pugen al tren a Figueres, a Flaçà o a Girona. Conviuen amb nosaltres però són diferents, perquè per les seves venes corre un fluid espès i obscur, producte de la barreja dels enzims secretats per les glàndules de la paciència i per olis locomotrius.
L’andana és només un primer esgraó, després en vindran d’altres, però els barcelonautes els superaran amb la mirada sempre posada en una Ítaca acolorida i superba, de paisatges sempre verds, poblats per vaques suïsses i per alegres pagesos que els saluden, amb una forca a l’esquena i un bri de fonoll a la boca. El tracatram suau de les travesses produeix somnis d’aquesta mena i els acomboia plàcidament fins que arriben al càlid i maternal clos de l’estació del Clot.
Els barcelonautes han desenvolupat un llenguatge característic, una mena de barreja entre l’aranès, el bambara i el quetxua, que els permet comunicar-se entre ells amb expressions curtes i contundents, utilitzant termes propis de la comunicació ferroviària, patronímics familiars dels directius de la companyia administradora de la línia i acompanyats de gestos inspirats en el llenguatge dels sords i els pictogrames informatius de les estacions.
Fora del seu hàbitat natural són sempre fàcilment recognoscibles gràcies a un tic característic, una mena de ganyota desencaixada, que se’ls dispara quan algú pronuncia la paraula “catenària” o utilitza l’expressió “tu rai que vius bé”. S’han observat casos extrems en què s’han abrandat contra algú simplement perquè a l’estossegar ha deixat anar una mena de so semblant a “adif”. Anem amb compte amb els barcelonautes, però respectem-los: són herois del nostre temps.
L’andana és només un primer esgraó, després en vindran d’altres, però els barcelonautes els superaran amb la mirada sempre posada en una Ítaca acolorida i superba, de paisatges sempre verds, poblats per vaques suïsses i per alegres pagesos que els saluden, amb una forca a l’esquena i un bri de fonoll a la boca. El tracatram suau de les travesses produeix somnis d’aquesta mena i els acomboia plàcidament fins que arriben al càlid i maternal clos de l’estació del Clot.
Els barcelonautes han desenvolupat un llenguatge característic, una mena de barreja entre l’aranès, el bambara i el quetxua, que els permet comunicar-se entre ells amb expressions curtes i contundents, utilitzant termes propis de la comunicació ferroviària, patronímics familiars dels directius de la companyia administradora de la línia i acompanyats de gestos inspirats en el llenguatge dels sords i els pictogrames informatius de les estacions.
Fora del seu hàbitat natural són sempre fàcilment recognoscibles gràcies a un tic característic, una mena de ganyota desencaixada, que se’ls dispara quan algú pronuncia la paraula “catenària” o utilitza l’expressió “tu rai que vius bé”. S’han observat casos extrems en què s’han abrandat contra algú simplement perquè a l’estossegar ha deixat anar una mena de so semblant a “adif”. Anem amb compte amb els barcelonautes, però respectem-los: són herois del nostre temps.
24.3.09
23.3.09
Certeses i desigs
Un dilluns s’assembla a l’altre. Ens llevem amb els ulls mig clucs i l’alè marcit, amb l’esperit com el d’aquells soldats de la Brigada Pomorska, sabedors que tard o d’hora haurem de carregar contra els tancs d’acer de l’enemic. Passa el dia i anem a dormir amb el sentiment incert de qui ha perdut però també ha guanyat, amb el full del calendari arrugat entre els dits i amb el desig de llevar-se novament l’endemà, com si res no hagués passat, com si aquest hagués estat el primer dilluns de la nostra vida.
22.3.09
[llocs comuns]
“«Fer el bé al voltant teu» Qüestió de perímetre. Com més reduït més et fas el bé a tu mateix.”
(Léon Bloy – Exégése des lieux communs)
(Léon Bloy – Exégése des lieux communs)
21.3.09
El caminant particular
En Lluís Freixas i Mascort és gironí per obligació, cassanenc per devoció i habitant de la literatura per vici. És un home alt, de nas poderós i de cabells que van i vénen a caprici de l’estilista. Els seus ulls sempre estan en stand-by, o sigui emetent senyals constantment, però a l’espera. En canvi la seva boca és un aparell en funcionament continu, probablement per deixar anar el gran excedent d’idees que busquen recol·locació constant en els replecs del seu cervell.
Malgrat ser de costums sedentàries, en Lluís ha fet un llarg viatge formal de la poesia a la narrativa, més que un viatge en el seu cas hauríem de parlar d’un exili, perquè s’ha vist obligat a transitar d’un país a l’altre, deixant maletes i bagatges abans d’arribar a la collada on les aigües ja vessen cap un altre mar. En aquest cas un oceà gris però immens, on les onades són més poderoses, els vaixells més grans i els ports –quan hi arribes– més acollidors i cosmopolites.
Camins particulars és el llibre resultant d’aquest viatge, un recull de tretze contes on no hi passa res o, si hem de ser més exactes, allò que passa no és a causa del desenllaç lògic de la lectura sinó de l’evidència explícita que corre per les venes dels seus personatges. Llegir aquests contes d’en Lluís Freixas ens retorna el plaer oblidat de la lectura, perquè llegir per sobre de tot és viure, viure una mica més, viure en la pell d’altres, en les seves obsessions i en les seves passions.
La literatura és una versió més arrodonida de la realitat i a voltes més versemblant. En Lluís, com a bon malalt vocacional, ens exposa angoixes i pors que són temes propis de la literatura, però també deixa lliscar entre línies el dubte etern de quin és el sentit de la vida. Podríem parlar-ne eternament i no posar-nos mai d’acord, el fet segur és que si la vida té sentit, serà de sentit únic. El seu fill, en Miquel, al qual va dedicat el llibre, quan comenci a explorar el futur ho entendrà millor que nosaltres.
Malgrat ser de costums sedentàries, en Lluís ha fet un llarg viatge formal de la poesia a la narrativa, més que un viatge en el seu cas hauríem de parlar d’un exili, perquè s’ha vist obligat a transitar d’un país a l’altre, deixant maletes i bagatges abans d’arribar a la collada on les aigües ja vessen cap un altre mar. En aquest cas un oceà gris però immens, on les onades són més poderoses, els vaixells més grans i els ports –quan hi arribes– més acollidors i cosmopolites.
Camins particulars és el llibre resultant d’aquest viatge, un recull de tretze contes on no hi passa res o, si hem de ser més exactes, allò que passa no és a causa del desenllaç lògic de la lectura sinó de l’evidència explícita que corre per les venes dels seus personatges. Llegir aquests contes d’en Lluís Freixas ens retorna el plaer oblidat de la lectura, perquè llegir per sobre de tot és viure, viure una mica més, viure en la pell d’altres, en les seves obsessions i en les seves passions.
La literatura és una versió més arrodonida de la realitat i a voltes més versemblant. En Lluís, com a bon malalt vocacional, ens exposa angoixes i pors que són temes propis de la literatura, però també deixa lliscar entre línies el dubte etern de quin és el sentit de la vida. Podríem parlar-ne eternament i no posar-nos mai d’acord, el fet segur és que si la vida té sentit, serà de sentit únic. El seu fill, en Miquel, al qual va dedicat el llibre, quan comenci a explorar el futur ho entendrà millor que nosaltres.
20.3.09
19.3.09
De Banyoles a l'infinit
És una vila construïda amb pedra esponjosa i càlida. Els seus edificis ventruts semblen reposar en una migdiada eterna, acomboiats pel soroll constant d’aigües amagades. Acluquen els seus ulls de persiana i somien mons perduts, habitats per goges, dracs i pels bous d’en Morgat.
Només el cel, aclaparadorament blau dels diumenges, gosa contaminar el color etern, terrós, com de crema una mica enfarinada, d’aquest poble que un dia decidí ser cap de comarca. Una comarca que porta el nom d’un estany que es nodreix de fonts clandestines i que té la mateixa forma que el símbol de l’infinit.
Però això les carpes que l’habiten no ho saben i els pescadors tampoc, perquè l’infinit és una noció que desborda els límits del coneixement humà. Només els coloms, que sobrevolen les aigües i les cases, ho poden arribar a intuir. Però curiosament els coloms han adoptat els mateixos costums que els banyolins, gent arreglada i entenimentada, i esmorzen entre les taules dels cafès de la plaça engrunes de croissants i de pastes fullades, i si saben els secrets de l’infinit se’ls callen, no fos cas que els humans abandonessin els seus costums sedentaris per deixar-se anar en disquisicions estranyes.
Banyoles, ciutat abacial i civilitzada, cada matí es lleva amb el sol de cares i deixa que es passegi sobre els teulats fins que es deixa caure entre les plàcides aigües del llac. Diuen que de nit un esquif solitàri, il·luminat per una lluna bondadosa, pesca la bola mig apagada de l’astre rei i la posa sobre la baca d’un autobús de la Teisa, que la porta novament fins a la ratlla del mar.
Només el cel, aclaparadorament blau dels diumenges, gosa contaminar el color etern, terrós, com de crema una mica enfarinada, d’aquest poble que un dia decidí ser cap de comarca. Una comarca que porta el nom d’un estany que es nodreix de fonts clandestines i que té la mateixa forma que el símbol de l’infinit.
Però això les carpes que l’habiten no ho saben i els pescadors tampoc, perquè l’infinit és una noció que desborda els límits del coneixement humà. Només els coloms, que sobrevolen les aigües i les cases, ho poden arribar a intuir. Però curiosament els coloms han adoptat els mateixos costums que els banyolins, gent arreglada i entenimentada, i esmorzen entre les taules dels cafès de la plaça engrunes de croissants i de pastes fullades, i si saben els secrets de l’infinit se’ls callen, no fos cas que els humans abandonessin els seus costums sedentaris per deixar-se anar en disquisicions estranyes.
Banyoles, ciutat abacial i civilitzada, cada matí es lleva amb el sol de cares i deixa que es passegi sobre els teulats fins que es deixa caure entre les plàcides aigües del llac. Diuen que de nit un esquif solitàri, il·luminat per una lluna bondadosa, pesca la bola mig apagada de l’astre rei i la posa sobre la baca d’un autobús de la Teisa, que la porta novament fins a la ratlla del mar.
18.3.09
Víctor Català en un dia de calma
Era una tarda de dissabte i el golf de Roses estava cobert per un tel de calitja. La roca del Cargol surava immòbil sobre una superfície completament llisa, com en aquelles imatges que et passen a TV3 quan falta publicitat i fan temps per començar el Telenotícies. Arribar a l’Escala en un dia de calma és una experiència torbadora. Els déus antics van crear aquest mar per a coses una mica més importants que pel simple fet d’amanyagar la platja amb carícies de peluix.
Com tothom sap: parlar de l’Escala és parlar de Caterina Albert, però ara, també, parlar de Caterina Albert és parlar d’Irene Muñoz. L’Irene és una noia de cabells llargs de sacerdotessa, amb somriure incorporat de sèrie i de mirada aparentment innocent i desvalguda, que sap tot el que s’ha de saber sobre aquella dona que signava amb el pseudònim de Víctor Català, grafòmana indòmita i mula de mal ferrar, si hem de fer cas del que deia algun dels seus contemporanis.
Caterina Albert i Paradís fou una dona indòmita que va escriure dues o tres de les novel·les cabdals de la història de la literatura catalana i es cartejà incansablement amb tots els personatges del món editorial de la seva època. És a través d’aquestes cartes que l’Irene ha navegat durant anys per acabar presentant-les, publicades en dos volums, el darrer dissabte d’hivern a la sala d’actes de l’Ajuntament de l’Escala. Un dia en què el mar estava en calma.
L’Irene parla amb l’aplom erudit de qui se sap coneixedora d’una veritat incontestable, les seves mans petites van pastant la massa d’un coneixement exhaustiu, com si hagués niat en el seu cervell i ara sorgís per la seva boca en forma de paraules. La gent se l’escolta amb un silenci reverencial, sembla com si els escalencs no volguessin cridar al mal temps, però al final tots aplaudeixen i, en pronunciar finalment el nom de Víctor Català, s’inicia novament el vaivé de les onades.
Com tothom sap: parlar de l’Escala és parlar de Caterina Albert, però ara, també, parlar de Caterina Albert és parlar d’Irene Muñoz. L’Irene és una noia de cabells llargs de sacerdotessa, amb somriure incorporat de sèrie i de mirada aparentment innocent i desvalguda, que sap tot el que s’ha de saber sobre aquella dona que signava amb el pseudònim de Víctor Català, grafòmana indòmita i mula de mal ferrar, si hem de fer cas del que deia algun dels seus contemporanis.
Caterina Albert i Paradís fou una dona indòmita que va escriure dues o tres de les novel·les cabdals de la història de la literatura catalana i es cartejà incansablement amb tots els personatges del món editorial de la seva època. És a través d’aquestes cartes que l’Irene ha navegat durant anys per acabar presentant-les, publicades en dos volums, el darrer dissabte d’hivern a la sala d’actes de l’Ajuntament de l’Escala. Un dia en què el mar estava en calma.
L’Irene parla amb l’aplom erudit de qui se sap coneixedora d’una veritat incontestable, les seves mans petites van pastant la massa d’un coneixement exhaustiu, com si hagués niat en el seu cervell i ara sorgís per la seva boca en forma de paraules. La gent se l’escolta amb un silenci reverencial, sembla com si els escalencs no volguessin cridar al mal temps, però al final tots aplaudeixen i, en pronunciar finalment el nom de Víctor Català, s’inicia novament el vaivé de les onades.
17.3.09
[content]
“No està content aquell de qui ho creiem, sinó aquell que ho creu d’ell mateix.”
(Montaigne)
(Montaigne)
15.3.09
[RAHOLA]
“No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d’ella.”
(DE LA CARTA DE COMIAT QUE CARLES RAHOLA VA ESCRIURE ALS SEUS FAMILIARS, MOMENTS ABANS DE SER AFUSELLAT EL 15 DE MARÇ DE 1939)
(DE LA CARTA DE COMIAT QUE CARLES RAHOLA VA ESCRIURE ALS SEUS FAMILIARS, MOMENTS ABANS DE SER AFUSELLAT EL 15 DE MARÇ DE 1939)
14.3.09
Som el que mengem
Sòcrates deia que era ciutadà del món, però menjava les llegums que produïen els hortolans d’Atenes. 2.500 anys després els gironins mengem pomes de Xile, mongetes del Marroc, maduixes de Lepe i préssecs de Sudàfrica. El món s’ha capgirat, tenim el cap enfonsat en l’orinal de les essències nacionals i la resta del cos l’hem abandonat alegrement als déus de la globalització. Si som el que mengem, els gironins som qualsevol cosa abans que catalans.
Jo que –ja em perdonaran– no vaig anar a Brussel·les, cada vegada em preocupa més saber d’on vénen els productes que compro al mercat. Em diran sentimental, però m’agraden més els cigrons petits que es cultiven a les nostres comarques que els que arriben de Mèxic, les mongetes perones dels camps de Fornells de la Selva que les fines mongetes del sud –regades amb l’aigua que nosaltres subvencionem–, prefereixo menjar fruits només quan toca que rosegar tot l’any productes que han viatjat en la panxa d’un vaixell.
Els gironins hauríem d’aprendre lliçons dels nostres veïns del Rosselló. Els hortolans de Perpinyà venen els seus productes en les grans superfícies comercials de la zona. Hem d’exigir que aquí també se’ns ofereixin productes de proximitat als supermercats perquè en els mercats tradicionals només hi acaba anant la gent que té temps i recursos per anar-hi. És en els supermercats on hauríem de poder trobar aquests articles que es produeixen aquí, que són més frescos, i per tant, millors.
Sòcrates deia que ell sabia que no sabia res, nosaltres –que som éssers més evolucionats– com a mínim sabem que Sòcrates no sabia res. Serà que ens mirem molt la tele, o que ens connectem a internet, però tenim al nostre abast més informació en un dia de la que Sòcrates podia conèixer en tota la seva vida, però les mongetes segueixen essent mongetes i el nostre estómac bàsicament és el mateix. Omplim la panxa amb productes de casa nostra i deixem que el cap es dediqui a cavil·lacions socràtiques.
Jo que –ja em perdonaran– no vaig anar a Brussel·les, cada vegada em preocupa més saber d’on vénen els productes que compro al mercat. Em diran sentimental, però m’agraden més els cigrons petits que es cultiven a les nostres comarques que els que arriben de Mèxic, les mongetes perones dels camps de Fornells de la Selva que les fines mongetes del sud –regades amb l’aigua que nosaltres subvencionem–, prefereixo menjar fruits només quan toca que rosegar tot l’any productes que han viatjat en la panxa d’un vaixell.
Els gironins hauríem d’aprendre lliçons dels nostres veïns del Rosselló. Els hortolans de Perpinyà venen els seus productes en les grans superfícies comercials de la zona. Hem d’exigir que aquí també se’ns ofereixin productes de proximitat als supermercats perquè en els mercats tradicionals només hi acaba anant la gent que té temps i recursos per anar-hi. És en els supermercats on hauríem de poder trobar aquests articles que es produeixen aquí, que són més frescos, i per tant, millors.
Sòcrates deia que ell sabia que no sabia res, nosaltres –que som éssers més evolucionats– com a mínim sabem que Sòcrates no sabia res. Serà que ens mirem molt la tele, o que ens connectem a internet, però tenim al nostre abast més informació en un dia de la que Sòcrates podia conèixer en tota la seva vida, però les mongetes segueixen essent mongetes i el nostre estómac bàsicament és el mateix. Omplim la panxa amb productes de casa nostra i deixem que el cap es dediqui a cavil·lacions socràtiques.
13.3.09
[divendres]
“L’única persona que ha arribat a fer-ho tot per divendres és Robinson Crusoe.”
(Marie-Lyse Aston)
(Marie-Lyse Aston)
12.3.09
Avinyonet de Puigventós
Curiosament quan arribes al poble el primer que et trobes és el cementiri. Després apareix la silueta rabassuda d’un poble de l’Empordà, modelada per centenars de capvespres de ventada i per l’erosió pacient de picapedrers artesans.
El Manol travessa el municipi tot deixant un rastre lluent, com de bava de cargol. Sobre el riu centelleja la carretera que va de Figueres a Olot, i més enllà s’alcen els murs d’un poble nou de trinca que ha crescut a redós de la capital de la comarca i que omple de noms nous el llistat del cens municipal.
Les muntanyes, lleugerament enfarinades per la neu dels dies més freds d’hivern, són una presència esvaïda, però el verd primaveral dels camps i els ocres perennes del terròs acaben per omplir gairebé tot un paisatge, puntejat per campanars estirats que semblen espiar-se contínuament els uns als altres.
Avinyonet és un poble que es mira el mar de puntetes. La badia de Roses, en la llunyania, sembla només un gotim de pluja que penja del fil tens de l’horitzó. El mar és una realitat intuïda, però que impregna de sentiments contradictoris el cor empordanès dels avinyonencs.
Curiosament quan surts del poble el darrer que veus és el cementiri, i la imatge de postal de l’església emmarcada entre els seus xiprers. Al davant de la porta algú ha llençat l’embolcall d’un paquet de preservatius, probablement per donar a entendre als passavolants que aquest poble no només es preocupa pels seus morts sinó també pels vius i pels que encara han de venir.
El Manol travessa el municipi tot deixant un rastre lluent, com de bava de cargol. Sobre el riu centelleja la carretera que va de Figueres a Olot, i més enllà s’alcen els murs d’un poble nou de trinca que ha crescut a redós de la capital de la comarca i que omple de noms nous el llistat del cens municipal.
Les muntanyes, lleugerament enfarinades per la neu dels dies més freds d’hivern, són una presència esvaïda, però el verd primaveral dels camps i els ocres perennes del terròs acaben per omplir gairebé tot un paisatge, puntejat per campanars estirats que semblen espiar-se contínuament els uns als altres.
Avinyonet és un poble que es mira el mar de puntetes. La badia de Roses, en la llunyania, sembla només un gotim de pluja que penja del fil tens de l’horitzó. El mar és una realitat intuïda, però que impregna de sentiments contradictoris el cor empordanès dels avinyonencs.
Curiosament quan surts del poble el darrer que veus és el cementiri, i la imatge de postal de l’església emmarcada entre els seus xiprers. Al davant de la porta algú ha llençat l’embolcall d’un paquet de preservatius, probablement per donar a entendre als passavolants que aquest poble no només es preocupa pels seus morts sinó també pels vius i pels que encara han de venir.
11.3.09
Deures de Ciutadania
Diuen que el primer dret d’un ciutadà és precisament el fet de ser-ho. O sigui, ser ciutadà i no súbdit. Hi poden haver ciutats sense democràcia, però són ciutats sense ciutadans, perquè per ser ciutadà s’ha de poder exercir-ne. Al nostre país, abans de l’arribada d’aquesta època en què vivim, i en la qual podem exercir gairebé plenament tots els nostres drets, vam haver de viure molts anys sense democràcia, sense ciutadania i per tant sense llibertat.
En l’actualitat els gironins gairebé som ciutadans de ple dret. Per poder dir que ho som totalment hauríem d’haver aconseguit viure en una república i ara encara no ha arribat el moment. Però en tot cas la diferència és de matís i, en la pràctica, ens podem considerar ciutadans, posem per cas, com ho fou durant un breu espai de temps Carles Rahola.
Carles Rahola i Llorens va ser un home just. Escriptor i erudit, deixà testimoni del seu temps i de la seva ciutat i li va tocar viure en una època en què la raó es pagava amb la vida. L’exemple de ciutadania de Rahola, 70 anys després de la seva mort, ens il·lumina encara a tots. Ell ens va deixar el seu exemple, el de la seva vida i el de la seva mort, però també ens legà el seu pensament. Van poder acabar amb ell, però no pogueren esborrar totes les pàgines escrites i publicades, és més, els mateixos que el condemnaren van deixar dos escrits seus inclosos en l’acta de la sentència de mort.
Ara, quan ja ha passat l’alè de dues generacions senceres sobre aquells fets ignominiosos, els gironins volem de nou exercir els nostres drets i un d’ells, i no el menys important, és el dret a la memòria. La ciutat recorda a Carles Rahola amb un carrer, amb un institut i amb un monument a la Rambla, però també hem de recordar-lo amb els seus escrits i per poder-ho fer han d’estar a disposició de tots.
Gràcies a la Fundació Valvi, els gironins d’aquest segle podem gaudir de nou del Breviari de ciutadania i de La pena de mort a Girona, editats i prologats pel professor Josep-Maria Terricabras, un estudi on es reivindica la figura de Rahola com a intel·lectual compromès amb la seva època i amb el pensament que s’hi produïa. D’aquest estudi es desprèn –en desprenc– la percepció que si Rahola en comptes d’haver mort davant dels anònims murs del cementiri de Girona ho hagués fet al Fossar de la Pedrera de Barcelona, ara seria una de les figures més celebrades d’aquest país.
En l’actualitat els gironins gairebé som ciutadans de ple dret. Per poder dir que ho som totalment hauríem d’haver aconseguit viure en una república i ara encara no ha arribat el moment. Però en tot cas la diferència és de matís i, en la pràctica, ens podem considerar ciutadans, posem per cas, com ho fou durant un breu espai de temps Carles Rahola.
Carles Rahola i Llorens va ser un home just. Escriptor i erudit, deixà testimoni del seu temps i de la seva ciutat i li va tocar viure en una època en què la raó es pagava amb la vida. L’exemple de ciutadania de Rahola, 70 anys després de la seva mort, ens il·lumina encara a tots. Ell ens va deixar el seu exemple, el de la seva vida i el de la seva mort, però també ens legà el seu pensament. Van poder acabar amb ell, però no pogueren esborrar totes les pàgines escrites i publicades, és més, els mateixos que el condemnaren van deixar dos escrits seus inclosos en l’acta de la sentència de mort.
Ara, quan ja ha passat l’alè de dues generacions senceres sobre aquells fets ignominiosos, els gironins volem de nou exercir els nostres drets i un d’ells, i no el menys important, és el dret a la memòria. La ciutat recorda a Carles Rahola amb un carrer, amb un institut i amb un monument a la Rambla, però també hem de recordar-lo amb els seus escrits i per poder-ho fer han d’estar a disposició de tots.
Gràcies a la Fundació Valvi, els gironins d’aquest segle podem gaudir de nou del Breviari de ciutadania i de La pena de mort a Girona, editats i prologats pel professor Josep-Maria Terricabras, un estudi on es reivindica la figura de Rahola com a intel·lectual compromès amb la seva època i amb el pensament que s’hi produïa. D’aquest estudi es desprèn –en desprenc– la percepció que si Rahola en comptes d’haver mort davant dels anònims murs del cementiri de Girona ho hagués fet al Fossar de la Pedrera de Barcelona, ara seria una de les figures més celebrades d’aquest país.
10.3.09
[entrenament]
“Entrenant contínuament, finalment s’acaba reeixint. Aleshores: com més t’equivoques, més possibilitats tens de perseverar en l’error.”
(Jacques Rouxel)
(Jacques Rouxel)
9.3.09
Dilluns enteranyinat
Dilluns de cel enteranyinat, com la memòria, com la feina, com la vida. Amb el pas dels dies els núvols s’esqueixaran, com la memòria, com la feina, com la vida. Res és inalterable, tot arriba a la seva fi i, després del diumenge, vindrà un nou dilluns a enteranyinar-nos novament la realitat.
8.3.09
7.3.09
Fotografies i realitat
La realitat és una força tel·lúrica que sorgeix de les profunditats marines, de l’escalfor infinita del magma terrestre i de l’empenta colossal de les plaques continentals quan xoquen les unes contra les altres. Però la realitat a vegades també són minúcies emprenyadores, com una granja de porcs enmig d’un paisatge de muntanya, com els cables elèctrics que passen pel bell mig d’un prat o com el col·lector d’aigües residuals que surt de gairell al costat d’una platja.
La realitat no sempre s’acomoda exactament amb la imatge idíl·lica, de manual, que es plantegen els publicitaris quan dissenyen una campanya promocional. Per aquesta raó es van inventar eines tan valuoses i sofisticades com el Photoshop, que esborra arrugues, neteja dentadures, amaga calbes i fa desaparèixer tota mena de detalls incòmodes. I tot sense haver de passar pel quiròfan i a un cost realment a l’abast de totes les butxaques.
Però a vegades no n’hi ha prou amb un rentat i un planxat. Quan la realitat incomoda el publicitari busca noves realitats. Hi ha altres mons, però estan en aquest, i si –posem per cas– la Costa Brava no és prou fotogènica, es busca una altra realitat més acolorida, un mar més blau, unes muntanyes més altes, espais infinits per on pugui vagarejar la fantasia dels consumidors. Posar una imatge de Lloret de Mar probablement seria cutre i una de Campdevànol faria pagès.
No voldria que dels meus comentaris es desprengués un to de crítica ni de burla, és més: a mi m’admiren profundament els dissenyadors i els publicitaris, sobretot si tenen despatx a Barcelona. És més, crec que tots els administradors locals en podrien prendre exemple. Es podria deixar de fer obres costosíssimes i emprenyadores i començar a retocar fotografies. Les obres del TAV, per exemple: encarreguin a un estudi publicitari un fulletó amb fotografies de trens japonesos i llestos!
La realitat no sempre s’acomoda exactament amb la imatge idíl·lica, de manual, que es plantegen els publicitaris quan dissenyen una campanya promocional. Per aquesta raó es van inventar eines tan valuoses i sofisticades com el Photoshop, que esborra arrugues, neteja dentadures, amaga calbes i fa desaparèixer tota mena de detalls incòmodes. I tot sense haver de passar pel quiròfan i a un cost realment a l’abast de totes les butxaques.
Però a vegades no n’hi ha prou amb un rentat i un planxat. Quan la realitat incomoda el publicitari busca noves realitats. Hi ha altres mons, però estan en aquest, i si –posem per cas– la Costa Brava no és prou fotogènica, es busca una altra realitat més acolorida, un mar més blau, unes muntanyes més altes, espais infinits per on pugui vagarejar la fantasia dels consumidors. Posar una imatge de Lloret de Mar probablement seria cutre i una de Campdevànol faria pagès.
No voldria que dels meus comentaris es desprengués un to de crítica ni de burla, és més: a mi m’admiren profundament els dissenyadors i els publicitaris, sobretot si tenen despatx a Barcelona. És més, crec que tots els administradors locals en podrien prendre exemple. Es podria deixar de fer obres costosíssimes i emprenyadores i començar a retocar fotografies. Les obres del TAV, per exemple: encarreguin a un estudi publicitari un fulletó amb fotografies de trens japonesos i llestos!
6.3.09
5.3.09
L'Armentera terra endins
L’Armentera és un poble plantat sobre una terra sense arrugues, entre camps quadriculats i acolorits per l’incessant trastejar de cent vint-i-cinc generacions de pagesos obstinats.
L’Armentera és un poble plantat sobre una terra de camins amples i d’ombres dibuixades amb tiralínies. Els carrers s’omplen amb la piuladissa dels ocells, les cases exhalen històries secretes i l’aire tremola amb la remor dels tractors, dels automòbils i de les motocicletes.
Però l’Armentera, a més, fa olor de mar, i no d’un mar qualsevol, és l’olor salada d’un mar de terra endins, que no es veu però que està present. No hi ha res que duri per sempre i el mar, el mar immens d’Ulisses, s’acaba precisament abans d’arribar al poble.
L’Armentera és desperta entre terrats amb roba estesa, patis tancats i balcons amb flors discretes. A la petita plaça els homes parlen entre els cotxes mal aparcats, entre els nens que passen en bicicleta i dones que traginen bosses de la botiga. L’església, una mica més enllà, es retalla contra uns núvols esqueixats, poblats per aus que van i vénen, que volen molt alt sobre els arbres fruiters i els teulats de les cases.
Com a tots els pobles de l’Empordà, la gent estima, menja i dorm. Els vius es desplacen entre les cases i els camps, i els morts desfilen cap al cementiri sota els arbres d’un carrer preparat per acollir-los. Quatre xiprers punxeguts els esperen, assenyalant cap un destí definitiu, en un cel que omple tot el paisatge fins a l’horitzó, un cel que s’emmiralla amb el mar, però que s’ha girat definitivament cap a les muntanyes.
L’Armentera és un poble plantat sobre una terra de camins amples i d’ombres dibuixades amb tiralínies. Els carrers s’omplen amb la piuladissa dels ocells, les cases exhalen històries secretes i l’aire tremola amb la remor dels tractors, dels automòbils i de les motocicletes.
Però l’Armentera, a més, fa olor de mar, i no d’un mar qualsevol, és l’olor salada d’un mar de terra endins, que no es veu però que està present. No hi ha res que duri per sempre i el mar, el mar immens d’Ulisses, s’acaba precisament abans d’arribar al poble.
L’Armentera és desperta entre terrats amb roba estesa, patis tancats i balcons amb flors discretes. A la petita plaça els homes parlen entre els cotxes mal aparcats, entre els nens que passen en bicicleta i dones que traginen bosses de la botiga. L’església, una mica més enllà, es retalla contra uns núvols esqueixats, poblats per aus que van i vénen, que volen molt alt sobre els arbres fruiters i els teulats de les cases.
Com a tots els pobles de l’Empordà, la gent estima, menja i dorm. Els vius es desplacen entre les cases i els camps, i els morts desfilen cap al cementiri sota els arbres d’un carrer preparat per acollir-los. Quatre xiprers punxeguts els esperen, assenyalant cap un destí definitiu, en un cel que omple tot el paisatge fins a l’horitzó, un cel que s’emmiralla amb el mar, però que s’ha girat definitivament cap a les muntanyes.
4.3.09
Independentisme o federalisme
L’altre dia a la Llibreria 22 vam poder sentir la veu de dos persones que pensen. Aquest fet, que d’entrada podria semblar banal, cada vegada és més apreciat pels que gradualment anem perdent-ne l’hàbit. Josep-Maria Terricabras i Juanjo López Burniol, són dos amics que representen actituds intel·lectuals contraposades, però dos sortides possibles a una situació d’estancament polític preocupant, sobretot ara que ens trobem immersos en una crisi econòmica –sembla ser– irreversible.
Actualment la societat catalana intenta tirar endavant un estatut que reivindica per al nostre país, de facto, una situació asimètrica en relació a la resta de comunitats de l’Estat. Com tothom sap, aquesta llei que regula la nostra autonomia està encallada en la seva traducció real, que és el finançament. L’alternativa que ens proposen no és altra que continuar com estàvem, però, tal com ens van recordar Terricabras i López Burniol, encara tenim a l’abast dos alternatives més.
Una és l’autodeterminació, a través d’un procés de negociació culminat per un referèndum democràtic. Aquesta proposta té l’avantatge que és clara i concisa, no admet cap mena de matisacions ni d’interferències. Catalunya ha de tenir un estat propi amb tot el que comporta. Amb l’obtenció de la independència finalment el nostre país podria seguir el seu camí en peu d’igualtat i de responsabilitat amb les altres nacions d’Europa. El repte és que difícilment es podran sumar totes les voluntats per fer-ho possible.
L’altra via és el federalisme, una opció política en la qual avui en dia s’hi creu poc. Catalunya, al contrari que altres nacionalitats de la Península Ibèrica, si s’ha destacat per alguna cosa ha estat pel fet de proposar una alternativa clara a l’estat centralista. El federalisme és una proposta d’estructuració territorial que sempre s’ha plantejat des de Catalunya i que val la pena continuar-hi pensant, precisament perquè pot ser el punt de trobada on tots ens hi puguem sentir representats.
Actualment la societat catalana intenta tirar endavant un estatut que reivindica per al nostre país, de facto, una situació asimètrica en relació a la resta de comunitats de l’Estat. Com tothom sap, aquesta llei que regula la nostra autonomia està encallada en la seva traducció real, que és el finançament. L’alternativa que ens proposen no és altra que continuar com estàvem, però, tal com ens van recordar Terricabras i López Burniol, encara tenim a l’abast dos alternatives més.
Una és l’autodeterminació, a través d’un procés de negociació culminat per un referèndum democràtic. Aquesta proposta té l’avantatge que és clara i concisa, no admet cap mena de matisacions ni d’interferències. Catalunya ha de tenir un estat propi amb tot el que comporta. Amb l’obtenció de la independència finalment el nostre país podria seguir el seu camí en peu d’igualtat i de responsabilitat amb les altres nacions d’Europa. El repte és que difícilment es podran sumar totes les voluntats per fer-ho possible.
L’altra via és el federalisme, una opció política en la qual avui en dia s’hi creu poc. Catalunya, al contrari que altres nacionalitats de la Península Ibèrica, si s’ha destacat per alguna cosa ha estat pel fet de proposar una alternativa clara a l’estat centralista. El federalisme és una proposta d’estructuració territorial que sempre s’ha plantejat des de Catalunya i que val la pena continuar-hi pensant, precisament perquè pot ser el punt de trobada on tots ens hi puguem sentir representats.
3.3.09
[llibres]
“M’agraden els llibres prohibits, que són els que expressen les idees del futur que no accepta encara l’ordre establert però que ajudaran a construir el món de demà.”
(Josep Fontana)
(Josep Fontana)
2.3.09
1.3.09
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
