Dolors Condom, doctora de l’antiga saviesa

L’home és fet de terra (1) i tots procedim d’una sement celeste (2), però la Dolors Condom està construïda amb pedra de Girona, amb la mateixa nummulítica matèria, d’origen marí, amb què es van bastir els temples de la ciutat més antiga i on s’esculpiren les més sàvies inscripcions en la vella llengua dels clàssics. Potser per aquesta raó, quan els petits ullets foscos de la Dolors vessen d’alegria o de tristor, fins i tot les llàgrimes cauen en llatí.
Fuig, irreparable, el temps (3) i els mots intenten amagar-se en els replecs de la vida. Anys, molts anys, dictant càtedra en instituts i aules universitàries, donen l’aplom necessari per veure la vida des d’una altra, més alta, perspectiva. La professora Condom cada dia alça els ulls cap al cel, deixa anar una frase d’Ovidi o de Juvenal i somriu, perquè ella sap que l’art ha nascut de l’observació i l’estudi de la natura (4) i, a més, què ens priva de dir la veritat amb un somriure? (5)
La saviesa, que és l’única llibertat (6), no s’adquireix amb l’edat, sinó amb la intel·ligència (7) i en els ulls de la Dolors hi brilla precisament la llum inextingible d’una antiga saviesa, que és en l’origen de tot plegat, però sobretot en el de la nostra condició humana. El que és bó s’eclipsa, però mai no s’extingeix (8). Bé és veritat que als poetes és permès mentir (9), però quan aquestes raons queden cisellades amb lletres capitulars difícilment ens podem abstreure del seu destí.
Mentrestant anem avançant en aquest museu de testimonis en què s’ha convertit avui aquest article. Diuen que no es pot dir res tan absurd, que no ho hagi dit algun filòsof (10) i això ens convida a continuar parlant de la vida, de la consciència i de la memòria. Al lluny fumegen ja els teulats de les cases, i de les altes muntanyes cauen allargades les ombres (11), i els rellotges de sol flaquegen en la seva fràgil mecànica. Hoc age, dum lumen adest, afanyem-nos, mentre hi hagi llum.

NOTES: 1. Sant Bernat – 2. Lucreci – 3. Virgili – 4. Ciceró – 5. Horaci – 6. Sèneca – 7. Plaute – 8. Publili Sirus – 9. Plini – 10. Ciceró – 11. Virgili

[món]

“El món hauria pogut ser més simple, com el cel i com el mar.”
(André Malraux)

Els arbres d'Argelaguer

Encaixat entre els quatre carrils de la carretera orgullosa que mena d’Olot a Besalú i del riberal del Fluvià a una altura on encara porta aigua, queda un poble de la Garrotxa cobert de boires i de llums, apartat de la gran història que no descansa i de la pluma etèria de la literatura, tan lleugera que no li ha fet ni pessigolles.
Terra de múrgoles, de guixeres i argelagues, el riu l’ha nodrit amb les seves pedres i la seva força per a poder bastir els murs de les velles cases i per alimentar l’infinit moviment dels seus molins.
Terra solcada per rieres i canals, l’aigua de la vida corre per les seves venes. Vora el Fluvià creixen pollancres drets com bigues i en el seu escut hi llueix una branca florida de l’arbust de Genista que l’anomena.
Argelaguer, terra de sants i de moliners, de gent endreçada i discreta. Darrere les portes i les finestres s’estenen cortines de fil i en els horts de les cases s’hi cultiven arbres fruiters, tomates de cor de bou, cols setsemaneres i escaroles de cabell d’àngel.
Per Argelaguer hi passava la Via Annia que comunicava el port d’Empúries amb el Coll d’Ares, i just per aquesta vereda se’n va anar en Damas, el fill del moliner, abans de fer-se sant, per a convertir-se en el 37è Papa de Roma. Després d’ell altres argelaguencs van seguir el camí de baixada, molts d’ells per a no tornar mai més. És el que tenen els camins, que fabriquen molta pols i que s’empassen les petjades.
El camí que passa per Argelaguer un dia també s’empassà els arbres que li donaven ombra i recés, potser algun dia els argelaguencs en plantaran de nous.

Qüestió de barretines

La barretina ha caigut en desús des de fa més de 100 anys. Durant bona part del segle XX es va considerar cosa de pagesos tronats. La modernitat, en canvi, s’ha associat clarament amb les gorres de beisbol i amb qualsevol altre mena de cervellera, com més exòtica millor. La barretina és una cosa d’indígenes, que només serveix per a reposar en la vitrina d’algun museu etnològic, juntament amb les espardenyes de veta, la faixa i el mocador de fer farcell.
De petits associàvem la barretina amb la imatge blavosa de Jacint Verdaguer impresa en els bitllets de 500 pessetes i més enllà d’això, res de res. Era una cosa de sardanistes en dia de concurs, d’en Dalí quan estava de broma o d’algun alcalde d’un poble remot, fabricant de llangonisses. Pocs catalans, per més de la ceba que fossin, utilitzaven aquest additament, que per altra banda sempre ha estat un dels símbols externs de la catalanitat més catalana.
Sempre m’ha estranyat que els catalans, que tenim tan a flor de pell les qüestions relacionades amb la simbologia, deixem de banda alegrement aquesta mena d’afirmacions identitàries. Segur que si les espardenyes les fabriquessin els de Timberland, si les faixes les venguessin al Zara i les barretines portessin el logotip del cangur, la majoria dels catalans, els nous i els vells, tots aniríem pel carrer vestits com si fóssim caganers de pessebre ...i aquesta columna portaria l’encapçalament de “Barretinades”.
Però en el fons, tot això de la catalanitat, no s’ho creu ningú. Ni els independentistes més radicals, aquests que cremen fotografies del rei i que criden “Mori el Borbó”, serien capaços de passejar-se pel carrer major del seu poble amb barretina. Només faltaria! Es pot ser radical, però burro no! Amb la llengua segurament passarà el mateix, només és qüestió de temps. És molt probable que els nostres néts ens recordin com uns vellets venerables que encara parlaven en català!

[l'infern]

El crític literari Cyril Connolly deia que la seva idea de l’infern era “un indret on et fan escoltar tot el que has dit a llarg de la teva vida”. Connolly en la seva època encara no podia intuir el que seria el Facebook, o sigui una mena d’infern de les coses dites per tots plegats, però en la terra. Com tots el inferns, evidentment.

23F

Aquest dilluns ens hem llevat amb un regust de 23F a la boca. És un regust de xusco, de brillantina i d’escamot d’execució. Fou el principal ensurt de la nostra generació, però ens en vam sortir prou bé.

[problema]

“Un problema polític és un problema econòmic sense solució.”
(Georges Elgozy)

L'ocupació

Els italians diuen que la ciutat de Bolònia és “Grassa, Rossa e Dotta”. O sigui que entre els italians té fama pels seus embotits, pels seus teulats vermells i per la seva universitat, una de les més antigues d’Europa. La Unió Europea va signar precisament a Bolònia una declaració per unificar criteris en matèria d’universitats, unes directrius que ara els estats membres han de desenvolupar. Més enllà d’aquestes línies no esperin arribar a entendre gaire més sobre el tema.
Malgrat tot, un grup d’universitaris catalans en edat de protestar s’han mobilitzat contra la manera en què pressuposen que es desenvoluparan aquestes directrius. A part d’altres consideracions sobre el tema, deixin-me exclamar que ja és hora que comencin a fer alguna cosa! Però la qüestió, que m’ocupa avui, és que la protesta s’ha estès als instituts i, si els grans amb prou feines saben de què va la cosa, els nois d’ESO i de Batxillerat encara ho tenen menys clar.
Fa dies que els pares sentíem parlar a casa de projectes de protesta, assemblees, manifestacions i finalment d’una ocupació de l’Institut. Ja em permetran la frivolitat, però és que la cosa ens fa molta gràcia, sobretot a una generació d’estudiants com la nostra obsessionats en fugir d’estudi. Encara recordo els alts murs de les Escoles Salesianes de Sarrià, sembrats de vidres punxeguts i no pas per defensar-se dels que volien entrar sinó més aviat dels que volien sortir.
Ara resulta que el meu fill salta la valla del Vicens Vives per entrar; vindrà el dia en què esbotzi la porta de l’aula per estudiar, o que ocupi la biblioteca per llegir els clàssics, tot arribarà. Mentrestant la direcció del centre està preocupada per tot plegat i jo els respecto, és una feina per la qual la naturalesa no m’ha dotat. Però m’atreveixo a insinuar que podrien provar de començar per dialogar amb els seus alumnes, en comptes de posar-s’hi de cul.

[canvi]

“Els humans només acceptem el canvi quan veiem la necessitat i només veiem la necessitat quan estem en crisi.”
(Jean Monnet)

A Arbúcies ja no és dijous

Just en els confins de les terres de Girona, allà on les aigües sobreres del Montseny decideixen prendre el camí més curt cap a la Tordera, s’alça la vila d’Arbúcies, orgullosa de les seves catifes de flors, del seu pa de pessic i d’un arbre centenari que omple amb el seu brancam el recinte discret de la plaça de la Vila.
Sota l’Arbre de la Llibertat les dones parlen de les seves malalties i els homes de futbol, en totes les llengües de la diàspora i amb tots els accents de la globalització. Sota l’arbre es venen cistells i ulleres de sol, barretines de pagès i rellotges digitals. A Arbúcies sempre sembla dijous, llevat del diumenge que és dia de mercat.
Les parades, posades en filera, parteixen el poble en dos meitats i es creuen amb la riera en un punt determinat de la seva història. La riera, el mercat i les enramades han solcat el poble durant segles i han deixat la seva empremta en tots els racons.
Sobre les taules del Casino s’hi reflexa la llum del carrer Camprodon, matisada pel color de les pancartes que omplen els balcons i pel fum del caliquenyo d’un vilatà que, estintolat a la barra, es mira la pantalla plana d’un televisor penjat a la pared.
A Arbúcies tot és de selvàtiques proporcions: l’arbre de la plaça, el solc de la riera, el caliquenyo i el televisor panoràmic. Però Arbúcies ja no és aquell poble dels nostres avis. Sobre el record de les arbredes i les fonts han crescut polígons industrials, urbanitzacions i rotondes, les aigües de la riera no donen a l’abast per omplir de vida un riu que ja no pot ni arribar al mar i, desgracidament, no sempre és dijous de Corpus.

L'hora del desencís

Declarar-se desencisat sempre comporta un punt de vergonya: la d’haver de confessar prèviament un estat d’encisament difícil de justificar, encara que, quan es parla en passat, un sempre pot declarar que la joventut és un factor de descàrrec. Tanmateix ara se’m fa difícil proclamar que durant un temps de la meva vida em vaig sentir il·lusionat per un projecte polític, malgrat una veueta interior que sempre m’advertia del meu error.
Després d’uns quants anys de govern del tripartit a Catalunya i d’en Zapatero a Madrid, permeti’m que em declari desencisat i cansat de veure com dia rere dia es va devaluant un Estatut que vaig votar amb entusiasme. Cansat de veure com el finançament s’ha esvaït entre els gemecs de la crisi i de l’etern mantra del partit socialista: “Ara no és el moment”. Hem de veure cada dia el lamentable espectacle d’un ministre cremat, que amb un to de pessimisme terminal, intenta fer-nos creure el que a hores d’ara ja no creu ningú.
Patim un dèficit crònic d’inversió en les infraestructures del nostre país que una ministra incompetent no sap solucionar de cap de les maneres. El ministre de justícia no té altra ocurrència que anar-se’n de cacera amb males companyies, seguint la tradició més rància de la classe política madrilenya. El ministre de treball: No sap / No contesta i la Chacón és la més valorada del govern perquè a hores d’ara el ministeri de Defensa és l’únic que amplia la seva oferta de llocs de treball.
I el pitjor de tot és que a sobre no hi ha oposició ni alternativa. D’aquest marasme en què ha entrat el nostre país, gràcies a la col·laboració desinteressada d’ingenus com el que signa, serà molt difícil sortir-ne. Evidentment no seré pas jo qui digui què s’ha de fer, perquè ara a mi em toca callar i treballar, posar el meu vot a la rentadora i treure’l blanc com una patena, per poder anar a votar, el dia que toqui, sense por de tornar-me a equivocar.

[periodista]

“Periodista és gent que li diu a la gent el que li passa a la gent.”
(Eugenio Scalfari – fundador de La Reppublica)

L'ombra d'un dilluns

Avui he sortit al carrer per ensopegar de nou amb l’ombra d'un dilluns de febrer. El dilluns, com els absents, s’equivoca quan torna.

[dormir]

“La millor manera d’agafar el son és imaginar que ja és l’hora de llevar-se.”
(Groucho Marx)

La memòria de tots

La Guerra Civil és probablement l’esdeveniment més important que registra i que, esperem-ho, registrarà mai la nostra història. Deixant de banda les responsabilitats concretes d’alguns, en l’esclat d’aquella tragèdia hi va col·laborar tothom. Desenganyem-nos: tots van ser culpables en un grau o l’altre, tothom va posar-hi el seu gra de sorra i, malgrat tot, el color de la sang vessada fou el mateix en un bàndol i en l’altre. Tant en les cunetes com en les tàpies dels cementiris.
Felipe González deia fa poc que “el futur és imprevisible i, en el cas d’Espanya, el passat també”. I és que durant molts anys, tant els uns com els altres, s’han dedicat a reelaborar el passat per fer-lo encaixar en una realitat, la present, que ja no és ni de lluny la de 1936. Ara ens sembla que tothom va lluitar per la democràcia, quan en aquells moments eren més aviat pocs els que hi creien. Això sí, s’ha de reconèixer que els pocs que hi havia estaven tots en el mateix bàndol.
Totes les víctimes de la intolerància, de la injustícia i del fanatisme cec mereixen el mateix respecte i la mateixa consideració i, sobretot, cap d’ells ha de caure en l’oblit. Tots van ser fills d’aquesta pàtria i tots han de trobar el seu lloc en la nostra memòria. Des d’en Pere Coma Isern –mort el 20 de juliol de 1936– fins en Lluís Bori Orriols –afusellat el 29 de novembre de 1944– la llista és la que és i tots els seus noms haurien de figurar junts en la comptabilitat de la història.
El problema és que, durant més de quaranta anys, en les làpides commemoratives només s’hi van gravar una part d’aquests noms i la resta van quedar en l’anonimat de les fosses comunes. Comprenc que en l’actualitat els familiars dels que moriren abans de 1939 se sentin desplaçats pels que ara reivindiquen la memòria dels altres, perquè aquests els depassen llargament en nombre, però han de comprendre que ara toca fer justament aquest exercici de memòria històrica.

[demà]

“No deixis per demà el que puguis fer demà passat.”
(Alphonse Allais)

Anglès sobre rodes

Anglès no és només el carrer d’Avall, és el cafè de l’Aliança, és la plaça de la Rutlla. Anglès és la fàbrica, el molí, el taller. Anglès és l’avi de can Servando, és en Cipi de cal planxista, són els nois de can Feliu.
Anglès és un poble arrapat a un turonet granític, vigilat per ermites des de tots els costats, menys per un. Anglès és una península en un continent perdut anomenat la Selva.
Anglès fou el primer poble de l’Estat Espanyol amb els carrers il·luminats per l’energia elèctrica, aquella mena d’energia que la gent del poble anomena “la Llum” i que sembla sorgir espontàniament de les entranyes més misterioses del riu i de la muntanya.
El Ter és un dels grans rius que passen per la població, l’altre és la carretera de Girona, que desemboca a la d’Olot, però que deixa anar els automòbils aigües amunt cap a Santa Coloma de Farners.
Des de fa molt de temps, ja en els orígens del futur, l’automòbil era el mitjà natural de transport dels anglesencs. El ferrocarril va desaparèixer no se sap ben bé com i dels carros i les tartanes ja no se’n recorda ni el més vell de can Setcorbates. La gent d’Anglès utilitza el cotxe com una mena de pròtesi que quan s’espatlla cal reparar amb una urgència que no s’exigeix ni al metge de capçalera.
A Anglès la història passa, com passa l’aigua del riu, que no passa mai dues vegades. A Anglès la història més aviat regalima, en forma de gotes de pluja, sobre les pedres més humils del carrer d’Avall. I el pas del temps es mesura per la llargada de les marques de frenada dels automòbils sobre l’asfalt del carrer de la Triassa.

La retirada

Els vençuts són una raça inextingible que al final de les guerres sempre acaba tenint el seu moment de glòria. És probablement l'instant més fotogènic de les guerres modernes, quan l’espècie humana exhibeix aquella ganyota característica que produeix el dolor, la tristesa i la impotència. Els vençuts sempre marxen en filera, amb el cap cot i per espais inhòspits, generalment tenen un passat anònim que deixen al darrere i un futur incert que els espera amb els braços oberts.
L’escenari predilecte en aquests casos són les fronteres, aquell punt del mapa on el territori canvia de color i on es percep amb més fúria el vent de la història. Als gironins ens ha tocat ser terra de frontera i just per aquí va passar una corrua de vençuts ara fa 70 anys, de la qual també en formaren part molts dels nostres avis. Cervera, el Pertús, la Vajol, el Coll d’Ares i Llívia, són noms que han quedat gravats en els llibres d’història i en la memòria de molta gent.
L’any 1939 en Manel Pujol tenia només 16 anys, els mateixos que té ara el meu fill gran. Era massa jove per anar a la guerra, però va viure a primera línia la tragèdia d’aquells 13 dies de febrer, portant ferits entre la neu fins al Coll de la Guilla. Va veure passar per Camprodon gairebé cent mil vençuts, als quals els quilòmetres se’ls enfilaven per les cames. Cent mil tragèdies, homes, dones i nens que anaven deixant els seus records per les cunetes i en els revolts.
Veié escenes en què la vida humana no valia més que una cigarreta. Aquelles imatges han quedat gravades en la seva retina i les té fresques en la memòria com qui explica el darrer capítol de Ventdelplà. En Manel Pujol és un dels darrers testimonis vius del que fou la gran tragèdia d’aquest país, i té encara l’humor d’explicar amb orgull que Camprodon fou el darrer baluard de la República i que a Setcases encara hi podria onejar la bandera perquè l’exèrcit franquista es va oblidar d’arribar-hi.

“Escriure poesia és fer liquidació d’existències.”

(Alvaro Pombo)

Serà dilluns

Vindrà l’hivern, amb careta blanca,
i sentiré de nou el seu alè a l'esquena.
Serà dilluns.

Vindran de nou els sorolls de les màquines
i les mirades perdudes.
Serà dilluns.

Vindran les converses i els silencis,
els gols del diumenge
i els somnis d’entresetmana.
Serà dilluns.

[l'avi]

“L’home és l’únic animal que arriba a saber alguna cosa del seu avi.”
(Regis Debray)

Xilografies gironines

Fa molt i molt de temps, molt abans que els ordinadors omplissin de dades la buidor eterna del nostre cervell, que la televisió envaís d’obvietats la nostra vida i que la fotografia il·luminés amb flames argentades el nostre imaginari, les estampes eren l’única manera que tenia la gent normal de veure més enllà de la realitat palpable. Els gravadors d’estampes eren com una mena d’alquimistes, que feien sorgir realitats noves a força de gratar en el fons de l’ànima d’un tros de fusta de boix.
La xilografia és una tècnica d’impressió on s’utilitzava una matriu de fusta per a estampar la imatge. Des que la impremta és impremta a Girona hi ha hagut impressors, i els impressors van necessitar gravats, si més no, fins que altres modalitats de gravació més mecàniques van aparèixer en l’horitzó tecnològic. Durant bona part del primer terç del segle vint, els impressors feien servir molts d’aquells boixos per alimentar les estufes de llenya durant els carregosos hiverns de Girona.
Però la Tipografia Carreras guardà una col·lecció de gravats que, a finals dels anys quaranta, va ser utilitzada per l’editor gironí Josep Maria Gironella i el folclorista Joan Amades per compilar una obra que portà per títol “Xilografies Gironines” i que significà la ruïna econòmica del seu editor i, sobretot, de l’industrial gironí que hi arriscà els diners. Aquells dos volums, il·luminats a mà per Jesús Portas i Mas, han arribat fins als nostres dies com a material de bibliòfil, cada vegada més rar i més costós.
Ara, gràcies a l’entusiasme dels impressors Palahí, la constància erudita d’en Pep Vila i la tossuderia inesgotable d’en Quim Vidal, els bibliòfils gironins podran gaudir, durant el que dura una generació, d’una nova edició d’aquestes xilografies. Després, els que vindran, probablement se’ls tornaran a vendre a preu de llibre vell, però la seva ànima –l’ànima d’aquest llibre – perdurarà per sempre, perquè està feta amb la mateixa matèria dura, densa i homogènia, amb què durant segles es van imprimir els somnis.

[cultura]

“El malestar en la cultura catalana es manifesta en una crisi dels discursos de legitimització provocats per la mercantilització d’una cultura que ha passat del resistencialisme militant a una indústria sense mercat.”
(Josep-Anton Fernàndez)

Amer sota els porxos

Amer és una plaça rodejada de porxos que, com trenta ulls cansats, es miren els uns als altres amb recel. Amer és una plaça rodejada de cases, d’històries i de muntanyes esquerdades, en una vall a mig camí de qualsevol lloc i en un espai indeterminat entre la terra i els núvols.
Els seus habitants et miren amb aquell deix de desconfiança de qui encara viu a toc de campana. El so de les campanes del monestir ha deixat un pòsit de mil anys, que retruny constantment en la vall, per recordar als amerencs la qualitat inestable del terreny que trepitgen i el destí tràgic de tots els mortals.
Amer fou ocupat per les tropes d’un general carlí, que passejà durant un temps amb orgull la seva boina vermella pels carrers de la vila, fins que caigué derrotat en una batalla al Pasteral. La guerra dels matiners deixà traces inesborrables en el poble, igual que abans l’havien deixat la dels Remences, els terratrèmols o la pesta negra, però fou amb els vagons del tren d’Olot en què arribà un dia el progrés i l’indústria, i Amer va poder encarar definitivament el camí que menava cap al segle que feia vint.
Amer és una plaça rodejada de porxos i de músics, on s’hi ballen les sardanes més antigues del món; l’alcalde n’encapçala una de gent mudada i contenta, el dia de la festa major. N’hi va haver un que la va ballar durant més de trenta anys, però ara ja fa temps que damunt de les llambordes de la plaça Major només hi ballen alcaldes democràtics i pardals inquiets que busquen engrunes de pa entre les darreres restes del mercat del dimecres.

Do de llengües

Davos és una ciutat d’Europa penjada al capdamunt d’una muntanya. Els seus habitants parlen l’alemany que es parla a Suïssa, però també t’hi pots entendre fàcilment en francès, italià o anglès. Els suïssos són gent educada i amb tanta facilitat pels idiomes que fins i tot, diuen, també es poden arribar a entendre amb els alemanys en l’alemany oficial. Suïssa és una cruïlla de llengües, però a Davos –si em volen creure– el millor que poden fer és parlar anglès.
Des de l’any 1971, Davos és la seu del Fòrum Econòmic Mundial, creat per a “contribuir a la resolució dels problemes de la nostra època”, que com tothom sap es resumeixen en un: l’economia. John Kenneth Galbraith deia que bàsicament hi ha dos classes d’experts en economia: “els que no en tenim ni idea i els que no saben ni això”. A Davos s’hi troben anualment els uns i altres, els rics i els pobres; tots volen dir la seva, uns es justifiquen mentre els altres reclamen.
Tothom vol ser a Davos, menys els espanyols. Ni el president de govern, ni els seus ministres, ni els presidents de les comunitats autònomes, ningú. Tal com deia el representant d’una empresa multinacional: “Espanya? Paella, sol, toros i crash econòmic”. Cap dels nostres representants polítics han volgut anar a Davos a donar la cara pel nostre país, en un moment en què les vaques pinten magres i que s’ha d’anar allà on sigui per defensar la solvència de la nostra economia.
Però en el fons no es tracta només d’un problema d’irresponsabilitat política, el gran problema dels nostres polítics és que poca cosa poden fer en un indret on el que compta és el cara a cara i on tothom parla anglès. I és que aquí per arribar a ser ministre no fa falta saber anglès. Ens preocupa que el president de la Generalitat no parli català amb nivell de filòleg, però no ens importa ni poc ni molt que no sàpiga ni un borrall d’anglès. Francament, ens ho hem de fer mirar.

[vicis]

“La ausencia de vicios añade bien poco a la virtud.”
(Antonio Machado)

La cançó enfadosa

El dilluns és l’origen de tots els mals. Tot sembla en blanc negre i no comença a agafar color fins que arriba el dijous. El dissabte és el punt culminant de la setmana i el diumenge descansem. El dilluns és l’origen de tots els mals...

[vida]

“Hi ha éssers que solen confondre les funcions de l’organisme amb la vida.”
(Jordi Coca, El cor de les coses)