Que bé que va la crisi!

Com totes les coses d’aquest món, la crisi també té la seva cara positiva. Per exemple: gràcies a la davallada de la publicitat la informació ha anat guanyant terreny en les pàgines dels diaris. Allà on hi havia columnes i columnes d’anuncis d’immobiliàries i de promocions bancàries, ara els redactors les han d’omplir amb articles d’investigació periodística i els carrers estan animats contínuament amb una munió de periodistes assedegats de notícies fresques.
Les bústies de l’entrada de les cases, que sempre estaven a punt de rebentar de propaganda, ara somriuen de satisfacció i les senyores de la neteja no han de carretejar tot el dia amb munts de paper estucat, imprès a quatre tintes. Els carrers estan més nets, les papereres no s’han de buidar tant sovint i els escombriaires aprofiten per recompondre les relacions amb els carters i amb les porteres. És un món nou, diferent, i tot gràcies a la crisi.
En les comunicacions entre les empreses hi regna una amabilitat com no s’havia vist mai de la vida. Les telefonistes –quan truca un client– són més amables i els comercials, als quals abans no els hi veies mai el pèl, ara et vénen a visitar un dia sí i l’altre també. Senyor cap aquí, senyor cap allà... qui ho havia de dir que la crisi ens faria a tots senyors! Els únics que han desaparegut del mapa són els assessors financers, però tampoc es troben a faltar.
Ara ens relacionem més, som més feliços i fem exercici. Ens saludem amb gent que abans evitàvem, parlem de les nostres coses i tornem a explicar acudits d’aquells que començaven dient: “anava un anglès, un francès i un espanyol...”. Que bé que ens va la crisi! Em penso que en les properes eleccions votaré al partit de l’oposició, més que res per veure si d’aquesta manera s’aprofundeix en el tema. S’imaginen si governés el PP? Això ja seria l’hòstia!

[caldrà pensar-hi]

“Quan et diuen que «caldrà pensar-hi», volen dir que ajornaran qui sap fins quan allò que hom proposa.”
(Manuel de Pedrolo, Darrers diaris inèdits)

Albons sobre un turó

Sota un cel blau que sembla escombrat per cent mil tramuntanes, sobre un turonet coronat per una esglesiola, a l’extrem superior de la part inferior d’una comarca partida en dos, s’alça el poble dels albonencs; una mena d’empordanesos galtaplens i terraprims.
Tant per pujar cap a Figueres com per baixar a Girona han de prendre el camí de la Creu. El sol els hi surt per l’Escala i es pon per Les Olives, treu el cap entre els espigots de blat de moro i s’esclafa contra les cases de la plaça, estampant l’ombra del campanar contra les parets i les finestres gairebé tot el dia.
Els avellaners floreixen a la vora dels camins i les garbes de palla al mig dels camps. La història hi passà de puntetes, sense deixar gairebé traces d’altra cosa que unes compres i unes vendes entre comtes i vescomtes, entre reis i senyors.
Albons fou terra de pagesos eixarreïts, que grataren sense descans una terra enriquida per les anades i revingudes del Ter vell. En els marges dels seus camps collien cargols amb un cabàs després de les pluges i miraven de nou cap al cel, en busca d’indicis de noves precipitacions. Ara els pagesos s’han anat estovant, els negocis es fan a l’engròs i els cargols s’engreixen en granges.
Però el poble continua arrapat al seu turó, esperant dies millors o dies pitjors, esperant que el sol continuï passant sobre els seus caps i a l’entorn del campanar de l’església, i que es pongui amb un raig d’esperança, encara que sigui sobre les aigües clorades i falsament blaves de la piscina d’un hotel de luxe.

Un dia de gener

“Mais òu sont les neiges d’antan ?”
(FRANÇOIS VILLON, Ballade des dames du temps jadis)

El 26 de gener de 1959 vaig poder constatar per primera vegada que aquest món era una realitat palpable, més enllà del clos virtual on ja havia aprés a nedar entre dos aigües. De fet d’aquell dia en recordo ben poca cosa, només un toc de llum, la remor de la mare, el tacte fred de la llevadora i la veu remota, de fotografia en blanc i negre, del meu besavi. Aquell dilluns d’hivern fou un dia fred, sense suc ni bruc, per no haver-hi no hi havia ni diari.
La premsa en aquella època sortia a partir del dimarts, però d’aquell dimarts si que en conservo –gràcies a la realitat virtual de l’arxiu històric de la ciutat– les pàgines digitalitzades del diari del dia, que a causa d’una interrupció involuntària de més de tres dècades, aleshores es deia “Los Sitios” en comptes de “Diari de Girona” i estava editat pels de la FET y de la JONS, uns senyors que lluïen un jou i cinc fletxes allà on ara riuen els cocodrils de Lacoste.
La primera pàgina obria amb unes declaracions del ministro de Comercio a cinc columnes: “No habrá devaluación a pesar de la preocupación por la política econòmica exterior a largo plazo”. Es veu que la paraula “Crisis” no existia en el vocabulari polític de l’època. A sota s’anunciava que el Papa havia convocat, el diumenge anterior, un concili ecumènic que més endavant seria conegut com a “Vaticà II” i que despertaria tantes il·lusions com desencisos.
Mentre el Papa parlava del concili, al Teatre Municipal es desenvolupava una vetllada de teatre organitzada per l’Asociación Católica de Padres de Família, que tingué com a cloenda la representació del sainet “Parada y fonda” interpretat pel quadre escènic de La Salle, dirigit pel “joven don Juan Ribas, que presentó el espectáculo con su peculiar simpatia”. Als voltants d’Olot havia nevat i a Girona la neu estava a punt d’arribar. Eren les neus d’antany.

[cinquanta]

L’Olga Morote em diu: “Quan arribes als cinquanta els teus secrets estan segurs amb els amics, ells tampoc els recorden...”.

[temps]

“El temps és un assassí que s’emporta amb ell els riures dels infants.”
(Renaud)

50 anys

50 anys no són res, simplement unes arrugues al rostre, un dolor a l'esquena, uns cabells blancs. No són res, sobretot un dilluns al matí. La setmana entrant arribaran noves arrugues, un nou dolor en un indret inesperat, més cabells blancs...

[jo]

“No suporto ser jo mateix, jo m’invento.”
(Joë Busquet)

L'Alt Empordà

L’Alt Empordà, comarca de vinyes i d’oliveres, és un espai mític, creat per l’impuls conscient i inconscient d’una col·lectivitat humana exposada a les influències magnètiques de les grans masses d’aire que es desplacen –generalment– de nord a sud. Bàsicament és una plana i allà on deixa de ser-ho perd també la seva essència. L’Empordà és com una mena de nou: la substància carnosa està al mig i la resta és només una mena de cobertura llenyosa.
L’Alt Empordà, comarca d’història i de cultura, té la seva capital en la ciutat de Figueres. Al contrari d’altres comarques amb capitalitat més dubtosa, l’Alt Empordà s’ha acabat dissenyant al voltant d’aquesta ciutat singular, vigilada des de fa més de dos segles per l’ombra d’un castell, nus de cruïlles, proveïdora de tot tipus de serveis i cultivadora d’un tipus únic de ceba, de gust dolç, de consistència tova i de color rosat amb tendència a lilós.
L’Alt Empordà, comarca d’artistes i de gent d’ingeni, ha fornit al país amb un gavadal de personalitats. Homes i dones que han excel·lit en els camps més diversos i que han fet ostentació d’un esperit obert, crític, innovador i trencador. Enginyers, polítics, poetes, músics, escriptors, advocats, pedagogs, periodistes, filòsofs, cineastes, metges i, fins i tot, un pintor surrealista. Tots ells han passejat amb el mapa de la comarca estampat a la templa.
L’Alt Empordà, comarca de límits i de frontera, viu un temps en què els límits es destensen i les fronteres es desdibuixen. Les vies s’omplen de camions carregats amb els fòtils que nodreixen la societat d’aquest segle i la gent només està de pas, i estar de pas vol dir estar deslligada de les normes que regeixen en els llocs de partença i d’arribada. L’Alt Empordà ha de vigilar si no vol carregar eternament amb la llufa de ser comarca de putes i camioners.

[cultura]

“La cultura és la memòria del poble, la consciència col·lectiva de la comunitat històrica, la manera de pensar i de viure.”
(Milan Kundera)

Albanyà i el Mont

Albanyà és un poble amagat en una vall de frontera. El seu terme municipal destaca en els mapes com una mena d’apendix postís, una cueta extravagant en el clatell de l’Empordà.
Tot just arribes al poble que ja et trobes amb un rètol que diu: “NO a la MAT”. Tot i que els municipis petits han començat a aprendre a dir que no, encara no ho fan amb prou contundència. Només cal veure l’edifici que es construeix al costat de l’església per comprovar que el progrés no sempre avança per on cal.
Albanyà és un dels municipis amb més esglésies romàniques per habitant, concretament una per cada 10,6 habitants i 1,47 habitants per quilòmetre quadrat. A Albanyà els quilòmetres quadrats són relatius, fan olor de pessebre i de fusta cremada. El paisatge encara està impregnat del sutge que desprenien les carboneres que fumejaven per les muntanyes. Però el progrés, emmagatzemat com un geni en una bombona de butà, va acabar ja fa temps amb el carbó vegetal i amb els negocis dels bosquetaires. Ara el poble s’ha de refiar del turisme i ha de vendre’s el paisatge a l’engrós o a la menuda.
El campanar de l’església de sant Pere, en un blacó sobre la Muga, obre dos ulls enormes i mira cap a les muntanyes. La seva façana vetusta és com una mena de cara granalluda i arrugada del poble, i dos plàtans despullats són com dos mans que preguen. El santuari de la Mare de Déu del Mont queda lluny, molt lluny, al capdamunt d’un massís calcàri. Allà la neu, els dies d’hivern, es diposita lentament sobre les pedres aspres i la seva blancor es reflexa directament cap al cel.

La Girona musulmana

Quan vaig néixer encara estaven vigents els “25 años de paz” del Caudillo, les guerres esclataven igualment, però molt lluny d’aquí i eren relegades generalment a la darrera pàgina dels diaris. El conflicte entre jueus i palestins –per exemple– es produïa a l’Orient Mitjà, encara que després, per allò de la correcció política, l’Orient se’ns va fer més proper. Malgrat tot, les guerres en aquella part del món em van acompanyar durant tota la infantesa.
Eren guerres que duraven sis dies, o una setmana i mitja, i que els soldats de l’estrella de David guanyaven invariablement sense ni baixar del tanc, gràcies a un general que portava l’ull tapat. La seva primera ministra, que tenia cara de mestra d’escola i anava vestida com d’estar per casa, deia que les guerres no li agradaven, fins i tot quan les guanyaven. S’estimava més veure com florien les maduixes en el desert, al voltant dels kibbutz.
Mentre les seves granges omplien el desert amb maduixes i tarongers, com si fer florir el desert fos la cosa més normal del món, es va anar enquistant el conflicte, sempre amb els jueus d’esquena al mar i amb els palestins empesos cap al no res pels seus germans àrabs. Era evident que Israel s’espavilava amb alguna cosa més que amb l’ajuda incondicional dels Estats Units. La seva arma secreta sempre ha estat no tenir cap altra alternativa.
Sembla que ara l’Orient proper ja el tenim a casa. Pels carrers de Girona es manifesten musulmans cridant consignes antisionistes, barrejades amb invocacions religioses. Les guerres són sempre injustes i els israelites quan fan sentir el poder de les seves armes no s’erigeixen com a campions de la justícia, però els palestins haurien de saber que només podran guanyar algun dia desactivant l’arma secreta del seu adversari: posant alternatives sobre la taula.

[innocència]

“És bonic ser innocent, però millor no abusar-ne.”
(Marcel Pagnol)

[loteria]

Diuen que algú que compri en dilluns un bitllet de loteria pel divendres, té dues vegades més de possibilitats de morir-se en aquest lapse de temps que de guanyar el premi. Per raons com aquesta, jo, avui, no compraré cap bitllet de loteria.

[diumenge]

“El millor que té el diumenge és el dissabte al vespre.”
(Gilbert Cesbron)

Buil, artesà de la llum

Al contrari del que alguns es podrien pensar, la matèria primera del fotògraf és la llum, la llum que es reflexa sobre els objectes inanimats i sobre totes les criatures terrestres. Les fotografies en blanc i negre tenen generalment la particularitat de poder condensar i resumir aquesta llum en una sola gradació de tonalitats, totes les que van del blanc i fins al negre, que en la fotografia analògica eren infinites i que en la digital es redueixen només a 16 milions.
És en aquesta infinita gamma en la qual es movia Josep Buil Mayral, fotògraf gironí que ha estat objecte d’un merescut homenatge per part de l’ajuntament, amb l’edició d’un llibre on es recullen de manera magnífica les imatges d’una ciutat en blanc i negre, d’una època en què el fons i la forma no podien ser traduïdes d’altra manera. Els nostres records coincideixen plenament amb les imatges de Buil, i són records en blanc i negre.
El llibre, editat conjuntament amb Rigau Editors, ressegueix la trajectòria vital de Buil a través de dos textos i un centenar de pàgines il·lustrades. Repassant aquestes imatges el lector –d’imatges– quedarà subjugat per un passat relativament recent, però que sembla ja molt llunyà. Diuen que sempre neva en els hiverns de la memòria i aquest llibre excel·leix en paisatges nevats, sembla com si la ciutat d’aquells anys reposés eternament sota un mantell de neu blanca.
La neu era la gran il·lusió dels fotògrafs d’antany, era l’oportunitat de poder captar el reflex d’un paisatge que semblava més civilitzat i més arrodonit; la gradació de grisos, sobre el fons nevat, era tot un repte molt apreciat pels jurats dels concursos fotogràfics. Però, sobretot, aquest llibre ens deixa en la retina una imatge de Girona que altrament s’hauria perdut per sempre. Difícilment es pot trobar una millor manera de carregar les piles de la memòria.

[dry-martini]

Luis Buñuel explicava la recepta del dry-martini realment sec:
“N’hi ha prou en deixar passar un raig de sol a través d’una ampolla de Noilly-Prat abans que toqui la copa de ginebra”.

[poeta]

“Mañana sembraré de luz mi camino, me arrancaré el corazón para devolvértelo y, por si fuera poco, soñaré durante toda una noche para hacer un ovillo con tus recuerdos.”
(Genaro Castro. “Poeta independiente”)

Aiguaviva del Gironès

Fa anys i panys, quan encara cap geògraf havia pronunciat la paraula “Gironès”, ni mai ningú havia vist avions amb arpes pintades a la cua. Quan Dalmau Moner encara no havia pujat als altars, ni havia baixat de la pedra Dalmaua, quan els italians del mariscal Lechi encara no havien començat a perseguir les noies entre els pins de Masrocs, just en una època reculada com aquella es va alçar el campanar punxegut de l’església d’Aiguaviva i la seva ombra es projectà, com una fletxa, fins a les portes mateixes de la casa dels templers.
I, des d’aquell moment, el temps passà com el sospir d’una vella, com una alenada de vent entre les alzines, com la guspira que s’extingeix només sortir de la xemeneia d’un mas. Aiguaviva fou durant segles un poble de pagès, envoltat d’uns turons suaus, modelats per la terra volcànica. Precisament de l’esquerda d’un volcà apagat, brollà el fil d’aigua que acabaria convertint-se en el Güell, un riu menor però suficient per a regar els seus conreus. Ara dels camps en sorgeixen cases i naus industrials, són els nous cultius d’una època, la nostra, instal·lada de ple en l’edat del formigó.
Aiguaviva, però, encara enterra els seus morts en un petit cementiri a redós de l’església. Són morts humils que han trescat durant el breu lapse d’una vida pels racons manyacs d’aquest poble i que ara dormen en la fredor dels nínxols. El poble creixerà molt més i aviat necessitarà d’un cementiri nou, més adient als temps que corren, amb làpides de plexiglàs i un rètol a la porta, il·luminat per neons, on digui: “Aquí reposa per fi un vell poble del Gironès”.

Teismes en bus

Els humans, des del moment en què la ciència ens etiqueta com a tals, som animals que més o menys ens hem anat desenvolupant, malgrat les creences que intenten subjectar-nos en el no res. Els creients bàsicament es poden classificar en tres grans corrents de pensament: politeistes, monoteistes i ateistes. O sigui, els que creuen en molts déus, els que només professen adoració a un de sol i els que creuen profundament en la no existència de cap déu.
Jo, en canvi, em considero agnòstic. Els agnòstics no creiem ni deixem de creure, considerem que l’única fe constatable és la que es fonamenta en el dubte i de dubtes, francament, ja en tenim molts. Els agnòstics anem per feina i deixem les qüestions de fe per més endavant. Probablement en els mil·lennis a venir tindrem temps per a trobar els desllorigadors de tot plegat, però mentrestant hem d’atendre’ns a una agenda que ja està molt carregada.
Els agnòstics, a diferència dels altres, no ens organitzem en associacions, ni muntem sectes, ni ens reunim un dia a la setmana per a resar de cares a la Meca, ni de cares a Roma, ni de cares al Canigó. Simplement anem fent, sense ànim d’evangelitzar a ningú, sense voluntat de convèncer. Només es pot arribar a ser agnòstic per propi convenciment i l’únic que et pot acceptar com a tal ets tu mateix.
Per aquesta raó nosaltres no faríem mai propaganda dels nostres dubtes, sobretot si ens hem de gastar diners, els diners són per gastar-los en coses més serioses i a més en temps de crisi. Per tant, segur que mai veuran publicitat patrocinada pels agnòstics en un autobús, encara que sigui per dir: “La probabilitat que Déu existeixi és del 50%”, seria una falta gravíssima i ens hauríem d’autoexpulsar automàticament del nostre agnosticisme militant.

[artista]

“L’artista és el que ens mostra amb la punta del dit una parcel·la del món.”
(J.M.G. Le Clézio)

Dilluns de gener

De dilluns a dilluns la vida es consumeix i es renova.
El mes de gener és com una mena de dilluns de l'any, fred i encarcarat, però un mes on encara tot és possible i tot està per fer.

[periodisme]

“Un dels plaers del periodisme és que mai saps de què vas a escriure quan vas a la feina.”
(Ben Bradley)

Els diaris

Diuen que els diaris tenen els dies comptats. La publicitat ha caigut en picat i les noves generacions prefereixen llegir-los a través d’internet. És un repte que haurà d’encarar la premsa escrita. El futur ens encalça a tots, però sobretot als que van a pas de cargol. Internet ha estat una revolució des de molts aspectes i el món ja no serà mai més tal com era abans. De fet no s’havia vist cap canvi d’aquesta magnitud des de l’invenció de la impremta i d’això ja en fa més de 500 anys.
La desaparició, sobre suport físic, del Boletín Oficial del Estado ha estat un cop fort pels que es resistien a pensar que hi havien encara coses intocables. El paper va cedint pas de mica a mica a les pantalles i, més aviat del que molts es pensen, a la tinta electrònica. La premsa, i tot el sector editorial, hauran d’adaptar-se ràpidament a una nova situació que, a hores d’ara, encara no sabem ben bé cap a on es decantarà, tecnològicament parlant.
Però el pitjor del cas és que el canvi no serà només un canvi tecnològic, haurà de ser forçosament també un canvi de fons, de continguts i d’enfocament de la informació. Arthur Koestler afirmava que «com més original és un descobriment, més obvi sembla després». Ara ens trobem davant d’un paradigma que sembla una obvietat ja d’entrada: la premsa del futur serà electrònica o no serà, per molt que els que ens estimem el paper ens encaparrem en voler-ho veure d’una altra manera.
El sociòleg francès Alain Touraine va dir una vegada que «la televisió ha creat un món esquizofrènic, en el qual entre l’individu i el fet global no hi ha res». El periodisme del futur, i també el del present, farien bé en començar a explorar aquest terreny immens. Els diaris, sigui com sigui el seu format, ens hauran de proveir de les eines necessàries per a poder fer el que la televisió sempre ens ha negat: ens han de donar l’oportunitat de pensar.

[música]

A vegades la música fa com l’aigua de colònia: serveix per emmascarar altres sorolls.

D'Agullana a l'exili

Vora la Pedra Dreta reposa plàcida l’ombra d’un bastaix. Qui traginarà ara paquets de França? qui resseguirà ara les seves petjades en una terra sense frontera? Europa ha desdibuixat els seus confins, però encara queda alguna cosa flotant en l’ambient dels pobles, vora la ratlla de França.
Agullana, país de dolmens i de menhirs, dormí en el son de la història fins a l’any 1019. Restà durant segles en els dominis del vescomtat de Rocabertí i només la indústria del suro va poder desvetllar definitivament el poble del seu somni medieval. El poble feu un salt del romànic al modernisme, del feudalisme al capitalisme.
El 26 de gener de 1939 va ser efímera capital de la República i de la Generalitat. A Can Perxés el president Companys s’assegué amb el seu govern a la vora del foc i en la pissarra de les escoles s’hi van escriure els darrers esborranys de comunicat oficial del Ministeri d’Estat.
Agullana fou terra de frontera més que mai durant uns dies. El cel roig d’aquells capvespres d’hivern, sobre el suro del Mas Perxés, sobre els castanyers de Santa Eugènia, sobre el roure de Cal Sant i els plàtans de la font d’Avall, foren la darrera llum d’un país on es ponia definitivament el sol.
Autobusos asmàtics, carregats de vençuts, passaren per Agullana camí de l’exili. Els camins quedaren exhausts i les masies també, només restà l’esperit d’un poble tenaç, que, més enllà d’altres vel·leïtats, ha pogut sempre obrir pàgina de glossaris i de guies amb la “A” inicial del seu nom, sempre pel davant d’altres pobles, colpits sense remei per l’ordre alfabètic.

Benvinguts al futur

Amb el dia 7 de gener comença invariablement una nova comptabilitat de la vida. S’han acabat les festes i les celebracions, els dies de torrons i de cava, de compres i de regals. L’any inicia la seva davallada, un nou compte enrere, entre les fredors irrevocables de l’hivern. El passat està encara de cos present, el present va deixant petjades d’àngel sobre la neu macilenta dels racons de muntanya i el futur es troba en el seu punt més llunyà.
L’any se’ns presenta amb tota la seva cruesa, els dies lluminosos de primavera són només una promesa llunyana i l’estiu una hipòtesi sense gaire fonament. Aquest 2009 serà particularment dur, tothom ho sap i és profecia. Haurem d’aprendre a viure amb menys i, sobretot, a encarar el futur per un carrer més estret i més costerut. Per primera vegada comencem l’any restant en comptes de sumar i desitjant-nos els uns als altres que la providència ens deixi tal com estàvem.
La crisi ha enfosquit el panorama fins a extrems insospitats, però la vida, malgrat tot, haurà de continuar. El temps no s’atura per més que el resultat dels balanços sigui en números vermells. Aquest any es farà més necessari que mai aplicar la sentència de Guillem d’Occam, que ja al segle XIV deia que “no tenim perquè suposar l’existència de més coses que les necessàries”. Si sentim un soroll a la porta no tenim perquè pensar que és la crisi, pot ser simplement el gat que grata per entrar.
Evidentment si no tenim gat la cosa es complica, però la “navalla” d’Occam continua essent vàlida. Si no és el gat serà el gos, o el veí del segon primera que puja per demanar una mica de sucre. L’any 2009 haurem de passar-lo com puguem i el 2010 probablement també, la crisi sonarà per tothom i no només per tu. Mentrestant no ens compliquem la vida més del necessari, que tot plegat ja és prou complex. Intentar fer les coses més simples pot ser la primera lliçó d’aquesta crisi.

[Palestina]

“El principal enemic del poble palestí palpita en el seu interior.”
(Pilar Rahola)

El primer dilluns

El primer dilluns de l'any. Previsions de neu. Demà dia de Reis i d'esperances.

[passaport]

“Un dia farà falta un passaport per poder passar del 31 de desembre a l’1 de gener.”
(Jacques Sternberg)

4 barretades per l’any 9 (4)

Els gironins vivim arrapats a la nostra ciutat, ens despertem cada dia per veure sempre el mateix paisatge i la mateixa gent, amb els seus vicis i les seves virtuts. A vegades el cel canvia imperceptiblement de color, els núvols dibuixen auguris lleugerament diferents i ens adonem que els ocells volen en direcció contrària, o que el mirall del lavabo, que dóna resposta cada matí a les nostres preguntes, de sobte ha emmudit. El nostre món és petit i, malgrat tot, quan el volem abastar amb les mans no podem.
Tanquem els ulls i en tornar-los a obrir han passat els anys, els núvols ens evoquen formes desconegudes i els ocells ja no parlen el mateix llenguatge que parlaven quan érem petits. Probablement la mort ens sorprendrà algun dia mirant-nos les mans, com hem fet sempre, com el primer dia que vam ser conscients del nostre cos. Els gironins ens mirem les mans i comptem els dits, meravellats d’obtenir sempre el mateix resultat, però les mans ens enganyen, no ens diuen la veritat necessària, la veritat esperada.
Perquè la veritat és que el temps passa, que res ja no és igual, que la vida és un tren d’alta velocitat desbocat, sense frens i sense destí. El temps de les nostres vides, lluny d’aquell temps abstracte dels estoics, ja no és el producte de la suma del passat, del present i del futur, sinó una mena de mortalla que ens acompanya per sempre, des del dia que vam néixer. Sabem que en el moment de la mort el nostre temps s’acabarà, s’aturaran tots els rellotges, els calendaris marcaran per sempre un mateix dia inacabable i la llum de la veritat brillarà per fi, però en els ulls dels altres.
Girona és una ciutat que un dia va sorgir del fang, en la confluència de quatre rius. Els seus carrers s’han inundat amb les seves aigües, les seves cases han suportat guerres i els gironins hem viscut, durant segles, entre els murs amarats d’història i d’humitat d’una ciutat assetjada constantment pels seus propis fantasmes. L’any nou no la canviarà, però nosaltres la mirarem com si fos per primera vegada, com si ens miréssim les mans brutes de fang i comencéssim a construir-la de nou pedra a pedra.

[calendari]

“Teniu, diu l’avar: un calendari nou, i que us aprofiti tot l’any!”
(Jules Renard – Journal)

2009

Val més tenir futur, que tenir passat...
Bon any 9 !!!