L’home de la barba té ulls de pollastre i nas de rosegador. S’asseu des de fa uns dies a la cantonada del carrer, entre l’aparador de la joieria del barri i la botiga de comestibles. De bon matí ja hi és, quan encara no han obert les botigues i el sol impotent dels dies d’hivern no ha arribat ni a passar de puntetes sobre la vorera; i a l’entrada de fosc continua en el seu lloc, impertèrrit, amb quatre cèntims en un pot i la mirada perduda entre les cames dels vianants que passen.
Fa vaixells de paper amb les restes dels diaris que la gent deixa en el contenidor blau del reciclat. Quan en té uns quants els posa en ordre de combat sobre la vorera. A vegades passa un nen i els escombra d’una revolada, però l’home de la barba els torna a posar a lloc, conscient del seu deure. De tant en tant algú deixa una petita moneda en el palmell de la seva mà i ell se la guarda per mantenir en un nivell adequat el saldo visible de l’almoina.
L’home de la barba no té targeta de crèdit, ni telèfon mòbil, ni tan sols queda clar si mai ha tingut nom, ni cognoms, ni carnet d’identitat. L’home de la barba fa vaixells de paper i prou, dorm en un indret indeterminat de l’univers i s’alimenta probablement del mateix que mengen els pollastres i els rosegadors. La ciutat és terra de vencedors, els altres queden al marge, sense remei, sense excusa i sense solució. L’home de la barba és un àngel vençut i això a ciutat no es perdona.
La gent camina apressadament sense mirar-lo, com si fos un empestat o un animal abandonat. Algun dia desapareixerà igual que va arribar, ningú trobarà a faltar la seva barba, ni la seva fràgil armada de vaixells. El sol donarà cent mil voltes al voltant de la terra i els humans les comptarem amb precisió de rellotger, però la seva vida, la vida del barbut, quedarà relegada en la columna del deure, en la caixa B de la comptabilitat anònima, la que no queda registrada en els comptes de resultats anuals.
0 comentaris:
Publica un comentari