És un animal comdemnat, durarà pocs dies. La seva esperança era créixer en la vessant acollidora d’una vall de muntanya, sentint la fredor dels dies d’hivern i l’escalfor dels d’estiu. Els seus avantpassats van ser grans arbres, l’orgull dels boscos de coníferes; als peus de les seves soques neixien clapes de rovellons i per les seves branques hi corrien famílies senceres d’esquirols. Els humans passaven lluny, obrint camins i alçant murs.
Però ara l’arbre es sap les hores comptades, es manté dret d’esma, carregat d’orles platejades i de boles de vidre de colors. Ja ha començat a perdre fulles, que com petites agulles verdes van caient al seu entorn. La dona de la familia dels humans les escombra amb paciència, es veu que per Nadal és tradició.
L’estrella que el corona trontolla cada vegada que passa una mica d’aire. L’arbre va perdent forces, els seus braços es vinclen lentament i ja ha començat a sentir comentaris despectius al seu voltant. Amb el so estrident del televisor i l’espetec dels taps de vi escumós comença l’inici de la seva fi. Demà, o demà passat a molt estirar, l’home de la casa el portarà al contenidor, les ordres de la dona són taxatives.
L’arbre amb prou feines ja no s’aguanta dret, aviat serà fusta esmicolada, o potser ni tan sols això, però ha aprés a callar, perquè ell, en el fons, és fill del silenci dels boscos i de les muntanyes. Demà el seu record s’esvairà definitivament, enmig d’un nuvol de nadals que ja són història. Passarà la nit al ras i això el revifarà una mica, però el seu destí és morir com moren totes les criatures de la terra, encara que hagin estat coronades amb una estrella de Nadal.
0 comentaris:
Publica un comentari