Hi havia una vegada sobre la taula raconera d’un menjador, una cova excavada a ganivet en l’escorça tova d’una alzina surera. Rodejada de petits boscos de molsa, camps de sorra enfarinats i regats per rius de paper de plata, la cova era el centre del pessebre de la casa, un indret acollidor i feliç, il·luminat per la llumeta pampalluguejant d’una bombeta que imitava el foc d’una petita llar i a recés de les inclemències d’un cel de cartró i de cotó fluix que amenaçava permanent la integritat del conjunt.
Era el centre d’un univers apamat i allotjava temporalment les cinc figures més ben treballades del pessebre, les que tenien dret a estar a cobert. Els llenyataires i els pastors, palplantats al seu davant, les miraven amb cobejança, perquè ells, amb la mateixa antiguitat en el negoci, no havien arribat mai a tenir dret ni a una petita barraca entre la molsa, només unes casetes minúscules per fer bonic en un racó i un paller de palla de pega.
L’àngel anunciador, garratibat sobre la cova, suportava estoicament aquell greuge, però ni les oques, ni els xaiets, comprenien el perquè d’aquella injustícia tan evident. La dona que rentava la roba havia decidit que d’aquell any no passaria i, dirigint-se als ocupants de la cova, va obrir la seva petita boca de plàstic pintat per dir: «No hi ha dret, això s’ha d’acabar!». La mare de la criatura se la va mirar terroritzada, el nen es posà a plorar i el pare putatiu alçà la vara en un acte reflex d’autodefensa.
El bou va moure les banyes sobtadament i la vaca deixà de rumiar de cop, obrint uns ulls amb reflexes de cristall. Un pastor alçà el puny, mentre el caganer posava cara de mala llet. La tensió augmentava per instants, però en aquell moment la família de la casa decidí entrar al menjador per iniciar el sopar de Nadal. Els pastors van callar definitivament i tot en el pessebre restà mut. Només els Tres Reis, impulsats per la mà del nen de la casa, es van moure una mica en direcció cap a la cova.
0 comentaris:
Publica un comentari