A vegades recordo perquè crec que és el meu deure recordar, però en aquest cas el record va molt més enllà dels deures morals, de les militàncies cíviques i dels deutes històrics. Tots els que l’any 1973 ja teníem consciència de pertànyer a alguna cosa més que al curt reducte de l’horitzó gris que ens envoltava, ens vam sentir colpits per la tràgica sort de Xile, un país llarg i prim on les primaveres i les tardors queden invertides per la influència de l’estrella austral.
Xile és una franja de terra americana banyada per les aigües de l’oceà Pacífic i que té l’honor, entre altres coses, d’haver estat la pàtria de Salvador Allende, de Pablo Neruda i de Víctor Jara. Aquests tres noms van cavalcar sobre les consciencies de tota una generació de joves catalans que en aquells moments miràvem cap a Xile amb esperança i admiració, perquè tots tres van ser víctimes, d’una manera o l’altra de la barbàrie totalitària dirigida des de lluny per la mà recargolada de Richard Nixon i beneïda des d’allà mateix per la Democràcia Cristiana local.
Trenta-cinc anys després, quan arriben les tardors a l’hemisferi polar, m’emociono encara quan escolto les darreres paraules del president Allende i quan rellegeixo els poemes de Neruda, però, sobretot, recordo el nom d’algú que només vaig conèixer a través d’una cançó de Víctor Jara: Te recuerdo Amanda. Recordo aquell carrer sota la pluja i el seu somriure ample, recordo els seus cabells mullats i que no importava res perquè anava a trobar-se amb ell, amb ell, amb ell...
Víctor Jara va morir torturat i cosit a trets a l’estadi nacional de Santiago de Xile, que ara porta el seu nom. Incapaç de dibuixar en la seva cara cap altre gest, va morir amb un somriure als llavis. Víctor Jara intuïa, igual que el President Allende, que més aviat que tard tornaria la justícia a Xile. Han hagut de passar trenta-cinc anys de la seva mort perquè el seu país li oferís la possibilitat de descansar definitivament en la pau que els morts mereixen, però el record d’Amanda continuarà viu entre nosaltres perquè les cançons viuen per sempre en el cor dels pobles que volen ser lliures.
1 comentaris:
Em compto entre els qui, l'any 1973, ja teníem consciència que la nostra vida estava entrelligada amb la història d'altres països, amb la nostra pròpia història. Aquests records em queden tan propers... Hi estava força implicada a través del CIDOB (Centre d'informació i documentació a Barcelona). Malgrat el pes sagnant de la història, Salvador Allende i Víctor Jara, i molts més, han reeixit i la seva veu, encara viva dins nostre, ens dóna força per continuar.
Un article que m'ha emocionat,i m'ha fet recordar tantes coses mentre escolto "Te recuerdo Amanda"...
Publica un comentari