El llibreter

Un llibre és un contenidor d’il·lusions, res del que passa entre les seves pàgines existeix realment. Les lletres són símbols gràfics, com una mena de senyals que suggereixen sons. Les lletres formen paraules, fonemes que en si mateixos no volen dir res, simplement ens remeten a imatges mentals preestablertes, idees que d’una en una són només animals solitaris en un oceà de neurones aquoses. Les paraules, quan es troben les unes amb les altres, conformen frases que exhalen un sentit relatiu.

Les pàgines dels llibres s’omplen amb aquestes frases que, lentament, es van agrupant en paràgrafs i després en capítols, per arribar finalment a omplir el llibre amb, si més no, una il·lusió primordial. Hi ha una mena de gent que anem a la recerca d’aquestes il·lusions i això ens porta indefectiblement cap a uns indrets determinats de l’univers cultural que anomenem “llibreries”, establiments curulls d’estanteries carregades del producte de tres mil anys de civilització ininterrompuda.

Les llibreries sorgeixen misteriosament com els bolets i, com els bolets, omplen de felicitat i de sentit boscos que d’altra manera serien com una mena de deserts vegetals. Les ciutats produeixen aquests anticossos de la civilització que, com una mena de formes unicel·lulars, són regentats pels llibreters, uns éssers que sorgeixen del no-res per generació espontània i que es miren el món per sobre de la ratlla horitzontal d’unes ulleres que reposen sobre la punta del seu nas.

En Pere Rodeja era un d’aquests éssers que, mal ens pesi, també són mortals com la resta. Ell ens va proveir durant tota la seva vida d’aquestes il·lusions primordials, que emmagatzemava meticulosament en la seva memòria. Dir que el trobarem a faltar no és una frase feta, perquè sé que el trobarem a faltar. Probablement vindrà el dia en què molts de nosaltres oblidarem el contingut de la majoria dels llibres que hem llegit, però sempre ens quedarà el record de la mirada de llibreter d’en Pere, lligada a indefectiblement a un somriure immortal.