Els camins semblen clars quan les branques queden nues i el destí, com un sinuós fil d’ordit, es va entreteixint amb el dringar atàvic de les campanes. Les fondes roderes dels tractors han escrit un llarg poema entre els marges, un poema que el vent resseguirà, com un fràgil alè de mel entre dos llavis. Les campanes van tocant sons de fred i de gebrada i les hores esdevenen cançons, entre els murs que retrunyen en silenci, i els set dies són diumenge, sota l’ample campanar de pedra esponjosa que ha vist néixer, gemegant, als fills de Crespià.
Els pobles petits que van créixer a la vora d’un camí estan avesats als sorolls de la gent que passa. Les pesades portes no s’acaben de tancar mai i les finestres esperen, com ulls mig aclucats, sempre disposades a mirar entre reixes i porticons de fusta. El camí, fressat de records i d’oblits, tremola amb l’anar i venir de la gent que l’ha solcat a través dels segles i els núvols s’esquincen sense remei entre les branques dels arbres que semblen dits de mag amb ungles afilades.
En un país ondulat com una rodanxa de patata fregida, que fa de frontissa entre l’Empordà i la Garrotxa, entre el mar i la muntanya, entre el mineral i el port, Crespià fou un dia terra de mel i de flors oloroses. Però ara els pagesos cultiven gira-sols i cullen nous, cuiden porcs i pollastres i, si cal, ballen al so del rock-and-roll i produeixen pel·lícules d’art i assaig.
Banyoles queda amagat en una raconada i la Mare de Déu del Mont vigila tot el país, el paisatge és un pessebre amb granges de porcs i, en la llunyania, algú diu que ha vist tres reis amb capa i corona que venen de l’Orient.
0 comentaris:
Publica un comentari