Sota un cel gris de desembre, farcit d’ocells foscos i de gossos que lladren, de trets d’escopeta en la llunyania i de fulles grogues tentinejant entre les branques nues dels arbres, la silueta de Corçà apareix de sobte com la d’un poble més, al caire de tots els camins, al fons de tots els somnis.
Les finestres mig tancades de les cases vora la carretera semblen enigmes per resoldre, i, en els marges flonjos dels camps, els magraners exhibeixen fruits oberts, de colors tardorals, buidats minuciosament del seu contingut per pardals que els picotegen incansablement.
Pels murs dels patis, habitats per xiprers i palmeres, repten heures i buguenvíl·lies que semblen no voler morir mai, i a cada cantonada em contemplen amarats de llàgrimes de rosada, com els ulls d’ambre d’antics amants, els cancells de les portes, les finestres enreixades de les cases de pagès i antigues espitlleres d’una muralla ja desapareguda.
Una dona amb cabells embullats, que ja fa temps que no té vint anys, passeja el seu gos sota els plàtans de la plaça de l’Església i els automòbils van passant continúament per la carretera, observats per un cavall de cartró immutable i per un maniquí d’ulls de vidre sense braços ni cames.
Travessats per roderes de tractors, els camps que envolten el poble es desgranen en grans terrossos de terra esponjosa disposada a hivernar. I l’antiga estació del Tren Petit, transmutada en consultori municipal, exhibeix encara el nom de Corçà, com intentant esvaïr l’aura d’un enigma de cinc lletres que els passavolants no podran acabar de comprendre mai.
0 comentaris:
Publica un comentari