Això s’acaba

Tothom sap que un dia s’enganxa a l’altre i que el temps és relatiu per molt que algú s’entesti en pensar el contrari. El temps, convertit en una mercaderia de baix cost, gira vertiginosament a l’entorn de les nostres vides. Tothom sap que un any no és res més que una declaració d’hisenda, que un mes dura el que duren els diners de la nòmina, que les setmanes s’esvaeixen abans que arribi el diumenge i que els dies van a la seva, per molt que s’enganxin els uns amb els altres.

Els hiverns es fonen per la Candelera, les primaveres s’encenen amb les primeres calors del mes de maig, els estius es comencen a rovellar amb les quatre pluges de finals d’agost, les tardors es glacen abans del pont de la Constitució i quan arriba el Cap d’Any ens mirem astorats al mirall com si algú ens hagués robat alguna cosa que era nostra, ens sentim estafats pel pas del temps que corre sempre al nostre davant com la llebre inassolible de les carreres de llebrers.

Molt abans del que seria lògic ja s’encenen les llumetes de Nadal, els aparadors de les botigues s’omplen de neu artificial i els venedors de loteria es transmuten en papàs noëls panxuts que van cridant “Ho, ho, ho!”. Els Pastorets comencen a assajar els mateixos diàlegs de costellada de cada any, els personatges dels pessebres vivents planxen la seva roba i els nens comencen la redacció definitiva de la carta als Reis, que podria ser llarga com una saga nòrdica però que es resumeix en la marca i el model del darrer producte tecnològic de moda.

Els periodistes –animals de costums– comencen a recopilar notícies pels resums de final d’any, gràcies i desgràcies, imatges d’impacte per poder omplir la panera dels torrons i per tenir contents els directors dels mitjans, que segueixen impertèrrits el guió establert. L’any s’acaba i s’acaba també la imaginació dels cronistes i dels creadors d’opinió. Fins i tot els humoristes esgoten la veta abans de la gala de Cap d’Any. Sort que la realitat és tossuda i el temps surt sempre en la seva ajuda.