Novembre és un mes de paisatges infinits que semblen esboçats amb mà tremolosa i llapis de carbonet. Els camps llaurats sota un cel de plom s’estenen flonjos com les hores, les fulles que cobreixen les voreres remoregen tons de blues sota els nostres peus i la foscor inquietant de les tardes envaeix els cors de melangies sense fi. Novembre és un estat de la matèria i una qualitat de l’ànima, corre per les nostres venes com un fluït espès i ens empeny cap a indrets on volem sentir-nos més segurs.
Dissabte passat el Teatre de Salt va ser un d’aquests indrets feliços. Sobre el seu escenari es desenvolupà l’enfollida història del Hot Mikado, inspirada en l’opereta satírica The Mikado de Gilbert i Sullivan. Catorze actors, cantant, ballant claqué i tocant tota mena d’instruments van fer aplaudir a un public entregat exactament 23 vegades. Els membres de la companyia del Watermill Theatre semblava que s’ho passessin molt bé i els espectadors també. Poques vegades es pot trobar tanta unanimitat sota les bigues d’un teatre.
L’endemà a La Planeta la cosa va ser radicalment diferent. A molts dels mateixos espectadors, que havíem assistit el dia abans a les lluminoses aventures de Blo-Hy i Tip-Tap, ara ens esperaven dos textos, foscos com la nit, de Fiodor Dostoievski i Lars Norén triats, adaptats i dirigits amb encert per Pere Puig i agrupats sota el títol de Novembres. Dos monòlegs que ens venen a demostrar que els estats de l’ànima transcendeixen en el temps i ens fan avinent que els novembres són una bona època per als suïcides i els assassins.
Els monòlegs es desenvolupen sobre un escenari a ras de terra, de color gris fosc, que deixa al descobert portes, finestres i cables, parets nues on s’hi projecta la imatge en format webcam dels protagonistes. Els rostres nus de la follia i el ressentiment. Tal com deixa dit el personatge interpretat per Albert Prat: “Res no és etern, tot s’acaba, només queden els àngels”, però són àngels en un paradís corromput, que ha sucumbit als paranys de la raó.
Són criatures que han descobert la veritat, que de sobte han comprés la sort tràgica dels unicorns. Éssers que han volgut anticipar-se a l’inevitable, que han gosat apuntar la seva única banya cap al no res, per guanyar al destí, però que han perdut. Novembre és el mes dels perdedors, és quan el temps arriba al seu ocàs, és quan tot començar a morir per poder renéixer després. És quan la vida, igual que els espectadors de la Planeta aquell vespre, aplaudeix finalment amb espines a les mans.
0 comentaris:
Publica un comentari