Una de les característiques més inquietants de l’art modern és la gran distància que hi ha usualment entre el discurs que se’ns ofereix i la realitat que planteja. Els artistes contemporanis fomenten cada vegada més aquest distanciament perquè, entre altres coses, s’hi senten més segurs. En el món actual, assetjat per tota mena d’esquizofrènies reals o imaginàries, passa una mica el mateix que en les societats primitives, que al boig se’l considerava sagrat i intocable.
Massa sovint veiem exposicions on el catàleg cobra un protagonisme molt per davant de l’obra en si mateixa, perquè els quadres que han penjat a les parets de la galeria en realitat no són res de res. Això sí, el catàleg està farcit de pàgines i pàgines o se’ns intenta explicar l’inexplicable. Un simple traç negre sobre blanc pot simbolitzar tota la història de la humanitat i quatre taques de pintura caigudes a l’atzar sobre la tela volen condensar completament el sentit de la vida sobre el planeta.
I ningú gosa dir res, només faltaria! Perquè encara et titllarien d’ignorant. Val més aplaudir i pagar pel producte a preu de mercat. En el món del teatre i en el de la música el cas és lleugerament diferent, perquè exigeixen d’uns esforços i d’una tècnica que l’art ja fa temps que n’ha prescindit. Malgrat tot és molt curiós observar la poca solidaritat entre les activitats artístiques. Poques vegades podreu escoltar música dodecafònica o Heavy Metal en una galeria d’art modern, perquè en el fons tots volen anar sobre segur i quan es tracta de buscar recolzaments sempre s’utilitza allò que està contrastat i ben contrastat.
Temporada Alta aquest any ens ofereix una proposta del director teatral suís Christoph Marthaler que porta per títol Platz Mangel, que vol dir “la manca d’espai”. Una obra que es desenvolupa en un univers en quarantena, a mig camí d’una muntanya màgica. Un món subjectiu, poblat per uns éssers megalòmans, suïcides en potència, cercant incansablement una certesa que els empenyi a seguir vivint. És un muntatge teatral prou digne i interessant, del qual jo només en ressaltaria dos problemes: que dura un hora més del compte i que el programa de mà planteja un excés de discurs que després a l’obra no he sabut apreciar.
Probablement aquest va ser el meu error, no hauria d’haver-me llegit el programa de mà ni abans ni després i no haver-me interrogat per aquest fet. Hauria d’haver aplaudit amb ganes, com tothom. Però ara el mal ja està fet, hauré d’esperar a la propera cita amb Temporada Alta per fer-ho, aplicant-me a mi mateix el raonament que Marthaler planteja: “No oblidis que aquell que ens ha creat és el mateix que ens jutjarà”.
0 comentaris:
Publica un comentari