Mentre ens espolsem les enganxoses engrunes de l’esmorzar de la barbeta sobre el diari del dia, cada matí assistim a l’ocàs definitiu del periodisme modern, del periodisme tal com l’hem entès fins ara. L’esfondrament del mercat immobiliari ha arrossegat en la seva caiguda als diaris que vivien fonamentalment de la publicitat que generava el totxo, però, a més, ara es troben també que les noves generacions, avesades a les tecnologies digitals, no volen anar al quiosc a comprar el diari.
Vivim en una època de grans canvis de la qual no sempre en som prou conscients. Ara tots els que ens connectem a Internet som creadors d’informació en potència. El tombant de segle havia de portar inevitablement un canvi de paradigma social que estem vivint amb molta intensitat i que, com en tots els canvis, no sabem com acabarà. Després d’un ocàs arriba generalment una nova albada, però en aquests moments ja comencem a anar a les palpentes i la nit s’espera que sigui llarga.
Abans la memòria era un objecte cultural rar i preciós, que es dipositava curosament en arxius, biblioteques i hemeroteques. Ara, en canvi, està sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda. Transmetrem a les generacions futures un estoc de memòria com mai abans s’havia produït. Cada dia es produeix més informació a la xarxa que en tota la història de la humanitat. Cadascú ha esdevingut productor de la seva pròpia memòria i considera que té el dret i el poder de transformar-la en història.
Aquesta nova il·lusió democràtica i cultural que ens ofereixen les noves tecnologies afebleix poderosament la nostra capacitat de dissenyar una comunitat de destins. Davant la massa immensa, cada dia en augment, de continguts en la xarxa, el repte consisteix en saber triar. Urgeix crear espais públics de coneixement i de saber a Internet. I, finalment, arribarà el dia en què probablement ens trobarem davant de la paradoxa d’haver de tornar a inventar el periodisme...
0 comentaris:
Publica un comentari