Els humans som éssers fràgils que sorgim de la foscor i que tornem sense remei cap a ella. Només ens queda el consol de l’amor, de la poesia i del coneixement. Paradoxalment el coneixement ens mostra cada dia paisatges més àrids i desconeguts, la poesia ens recorda constantment el nostre destí i l’amor ens xiuxiueja a l’orella que res no és veritat, que tot és mentida. Però l’amor, malgrat tot, és el que ens fa viure i aquesta és en el fons la seva gran veritat.
Peter Brook, un vell amic de Temporada Alta, ha volgut parlar-nos d’amor en el recinte gairebé nu d’un escenari, recolzat en dos actors magnífics, un músic que fa sonar l’acordió fins i tot sense notes i la veu potent de William Shakespeare i els seus Sonets, on el vell bard immortal va voler deixar-nos dit que més enllà de l’amor res no és possible. Els Sonets són una finestra a través de la qual ens aboquem a la joia de la passió, a les fúries del desengany i a les urpades del temps que ens venç.
El temps és abstracte, és fruit d’una confusió; no és un ésser, és un pensament immutable. El temps és l’únic que ens sembla que quedarà quan ja hagi desaparegut tot. El temps ens acompanya, ens empeny i només podem alliberar-nos d’ell a través dels somnis. Però els somnis –tal com ens diu ell mateix a La Tempesta– estan fets de la mateixa matèria, del fang primordial, del qual en sorgim nosaltres mateixos i amb el qual es pasta també el bon teatre.
El temps ho és tot i no és res, però commou la nostra ànima insistentment, seixanta vegades cada minut. El futur s’estén i es projecta fins l’infinit, el món es crea en un present sense fi. El temps nia eternament en la sorra dels rellotges i l’amor es transforma constantment, com un cuc de seda, en papallones que volen en hendecasíl·labs, de vers en vers i de mentida en mentida. L’amor és la nostra mentida i el pas del temps és la seva maledicció.
La llengua anglesa, en boca de Natasha Parry i Michael Pennington, ens envolta i ens sedueix. Els Sonets són la partitura però ells ens canten la cançó. Temporada Alta, programant muntatges com aquest, es posa a l’altura dels festivals de més prestigi i, si més no, ens permet als pobres gironins, i als encara més pobres saltencs, gaudir en la seva simplicitat del teatre més complex, del teatre que ens parla de l’amor i del pas del temps, del teatre que ens fa gaudir de la vida.
0 comentaris:
Publica un comentari