És un poble que respira gràcies a l’alè de l’Empordà, enfollit per tramuntanes roges. Celrà escolta d’aprop el bategar mundanal de Girona; es mulla els peus amb l’aigua del Ter que, després del seu pas pel Congost, llisca suau per la plana; i, finalment, puja de puntetes fins als primers contraforts de les Gavarres, a la muntanya de Sant Miquel, per a contemplar com la llum dansa sota el cel de núvols blancs del primer dia de novembre.
Celrà comença allà on acaba el bosc, a la font de les Escales, entre alzines i secrets. És un poble de xemeneies i d’antenes, de naus industrials, de treballadors que van i vénen, que esmorzen i que dinen, d’automòbils que estan de pas i de trens que passen.
Però el poble s’alça, entortolligat entre vetustos carrers. Un campanar, amb sons discrets de campana, anima els fidels a visitar l’església els dies de precepte; un gat enorme vigila als forasters que passen i un gos borda darrere d’un mur folrat d’heura.
El record d’un antic aeròdrom, habitat pel fantasma d’André Malraux, encara flota sobre el poble. Una remor de gallines sorgeix misteriosament d’entre les cases i d’una finestra hi brolla el soroll dominical d’una aspiradora que no descansa. La bocina d’un cotxe saluda a un veí que es recolza en un bastó i una piuladissa d’ocells cobreix la plana sense que ningú em pugui donar fe del seu origen.
Un recinte blanc, entre el bosc i el camp, acull als celranencs que moren. Les dones ofereixen flors i els homes s’ho miren amb les mans a les butxaques. Sota els xiprers, el dia de Tots Sants, el cementiri és la plaça del poble.
0 comentaris:
Publica un comentari