En les tragèdies arcaiques, les dels grans herois, sempre hi ha dues forces en conflicte equivalents. Són mons de l’ànima humana, però habitats únicament per certeses. Diuen que tota la filosofia moderna consisteix només en notes a peu de pàgina dels clàssics grecs i probablement la història de les relacions humanes, i de la seva controvertida relació amb el poder, també. Més enllà de la tragèdia, la vida és una recerca constant; el secret consisteix en saber el que es busca.
Richard Milhous Nixon sabia el que volia i ho va aconseguir. Fou president dels Estats Units, elegit i reelegit, però el seu nom anirà sempre lligat, sense dissociació possible, amb un escàndol d’espionatge que el dugué a la renuncia després d’una llarga agonia política. Nixon, com un personatge de tragèdia, es debaté durant llargs mesos contra l’evidència que el condemnava, però ell mai reconegué la culpa, com de fet fan sovint els que utilitzen el poder com a coartada.
El dia de la seva dimissió va sortir amb el cap alt de la Casa Blanca, rodejat dels seus pujà a l’helicòpter presidencial i alçà la mà obrint dos dits en senyal de victòria. Es refugià en la seva casa de Califòrnia vora el Pacífic, el mateix oceà que havia vist morir Pablo Neruda uns mesos abans. El poeta austral li dedicà un llarg poema, amb un llarg títol, que probablement ell no arribà a llegir mai: Incitación al nixonicidio y alabanza de la revolución chilena.
Entre els càrrecs de consciència de l’administració Nixon hi havia, sense cap mena de dubte, el criminal aixafament de la via democràtica cap al socialisme que havia iniciat Salvador Allende a Xile. Però, com tots els protagonistes de tragèdia grega, Nixon acabà vençut per una minúcia, per un fet menor, per un crim insignificant. Per tant, per què havia de reconèixer la culpa? I com en totes les tragèdies, va sorgir finalment un altre personatge que acabà posant les coses en el seu lloc.
Àlex Rigola ens presenta ara un muntatge teatral en clau cinematogràfica, a través de la dramatúrgia de Peter Morgan, on se’ns explica la història de Robert Frost, que després de 14 hores d’entrevista filmada i emesa pels grans canals de televisió americans aconseguí finalment que Nixon reconegués la seva culpabilitat.
Darrerament em passa una cosa estranya al teatre, i és que quan se suposa que s’ha d’aplaudir sóc incapaç de fer-ho. Em miro les mans immòbils i penso que no sóc ningú per afegir res al que ja s’ha dit, penso que la vida és una recerca, que tothom és innocent de ser un mateix però culpable de les seves accions, que el teatre és la vida i que la resta només són urpades de pluja que esgarrapen els camins.
0 comentaris:
Publica un comentari