La velocitat sempre ha estat una qualitat molt apreciada en les societats modernes. De fet el món de la tècnica, sense haver de plantejar pràcticament cap qüestió de fons, l’únic que ha fet en els darrers 150 anys és inventar màquines que han accelerat el ritme de les tasques habituals dels humans. Eines per a treballar amb més rapidesa, utensilis domèstics que agilitzen les tasques quotidianes, aparells que pensen molt ràpidament i màquines per a traslladar-se i transportar més veloçment.
La velocitat ens ha canviat la manera de viure, ha regirat els hàbits, ens ha empès a noves fites i ha glorificat nous herois. El món ja no és el que era, la velocitat ho ha canviat tot, fins i tot els costums i els valors ara ja no es poden entendre a la pausada velocitat del caminant. El cosmopolitisme imperant ens fa contemplar la realitat amb uns altres ulls, a través de les finestres d’un tren d’alta velocitat, dels ulls de bou d’un avió a reacció o del parabrises d’un Ferrari descapotable.
Sentir el vent a la cara, notar com la corbata de seda s’encabrita sobre la camisa i, sobretot, gaudir de la sensació de girar a una velocitat radicalment diferent dels altres mortals és una temptació a la qual qualsevol pot sucumbir en qualsevol moment. Però conduir un Ferrari és una activitat elitista de la qual només en poden fruir uns quants privilegiats, s’ha d’haver cursat tota una carrera de meritatge per aconseguir-ho i la resta de ciutadans no podem fer altra cosa que aplaudir.
Només en el cas que el nostre heroi sigui un polític en actiu es pot fer alguna cosa més concreta que admirar-lo: el podem votar novament quan arribin les properes eleccions. De fet jo puc dir que ja no seria capaç de decantar-me, posem per cas, per un polític que anés en bicicleta o en utilitari, només faltaria! El meu vot serà pels que van en Ferrari i, de cares al Parlament de Catalunya, l’únic que em faria dubtar seria el fet que es presentés el senyor Millet amb el seu Mercedes i el xòfer.
0 comentaris:
Publica un comentari